[image]
[title]Entrepà de pastrami és un joc que Keret i la seva dona es van inventar per distreure el seu fill de set anys un dia que les alarmes antiaèries els van sorprendre conduint pels afores de Tel Aviv. “El protocol diu que si sentim l’avís ens hem d’estirar a terra –m’explica–. Nosaltres vam decidir col·locar-nos en posició sandvitx, els uns sobre els altres”. La cosa va anar més o menys així: els dos adults van fer de llesques de pa –el de sègol és el més usual, però es tolera l’ús d’altres cereals– perquè el menut cregués que era un tros de vedella rogenca protegida per dues masses d’hidrats. I van aconseguir el seu propòsit: que les sirenes no l’espantessin. Dir mentides és la seva especialitat. “Els meus pares són supervivents de l’Holocaust –dispara amb un equilibri tragicòmic molt mesurat–. Quan em vaig adonar que havia de fer tot el possible per evitar-los més dolor vaig desenvolupar un gran talent per inventar històries, enganys, anècdotes que no havien passat, qualsevol cosa per tal de no fer-los patir”.
Ara per ara és l’escriptor israelià que més exemplars ven arreu del món. “Només tinc un mèrit, el d’haver creat un món de fantasia, el meu petit univers, on tothom és benvingut”. Bon exemple d’això és De sobte truquen a la porta, el seu últim llibre de relats. Hi ha màquines expenedores de boles de xiclets, aeromodels i gossos que mengen Dog Chow. I fins i tot un peix ataronjat, d’aquells que en anglès es diuen goldfish, sortit d’un conte de Puixkin. “Sempre li llegeixo alguna cosa al meu fill abans d’anar a dormir”, s’excusa. A molts dels del seu gremi els encanta dir que escriure és una necessitat fisiològica tan essencial com seure al vàter. Per a Keret és una mesura de protecció. "La meva ficció és un territori infranquejable on ningú més que jo té veu ni vot", engalta com qui surt de casa amb el rifle per recordar als desconeguts què vol dir el cartell de "Propietat privada" de l'entrada. No seria la primera vegada que ha d'espantar un intrús. En un dels seus anteriors reculls de narracions, El conductor d'autobús que volia ser Déu, hi havia un relat un pèl sinistre sobre l'amistat entre un nen i una d'aquelles guardioles amb forma de porc. Extraordinari, humor negre del fi. Fins i tot se'n va fer un curtmetratge que trobareu a YouTube. El cas és que el Ministeri d'Educació israelià va considerar l'opció d'incloure'l com a lectura obligatòria per a alumnes de secundària. Amb la condició, esclar, que Keret canviés la imatge porcina per la d'una vaca o un xai. No cal dir que no va cedir als designis de les autoritats. "Ja acato prou ordres en la vida real -em bufa-. Tinc dona i mare, saps?" Crec que exagera.
El seu aspecte de simpàtic desmenjat m'indica que no és un calçaces com vol pretendre. Tan bon punt ens hem trobat m'ha dit que en aquest article puc escriure el que em doni la gana. "Ets lliure", han estat les seves paraules textuals. Sospito que no li hauria semblat malament que convertís la pàgina en un recull de receptes. M'ha explicat que fa un parell d'anys el van enviar a Roma a entrevistar Benjamín Netanyahu, el primer ministre d'Israel. "La nit abans estava acollonit, però un cop vaig ser allà vaig pensar que, què coi, no érem pas amics, i el pitjor que podia passar era que després de la trobada no ho arribéssim a ser mai". No sé si la situació és ben bé igual. Però m'ha deixat clar que no es deixa dominar per ningú. És un desvergonyit. I, com tots els que no arrufen el nas, s'apuntaria a un bombardeig. Atenció al procés que va seguir perquè el jurat de Canes li concedís la Càmera d'Or l'any 2007. "La Shira, la meva dona, havia transformat un dels seus contes en un guió -arrenca-. Com que jo tenia mig peu en la indústria vaig contactar amb un parell de col·legues directors per si els interessava el projecte. Em van contestar que allò no seria mai una pel·lícula, que, en tot cas, ho podríem vendre com un poema de 82 pàgines". L'ultratge li va fer treure fum dels queixals. Burros tots! Tot i que de seguida va posar-hi remei. Ell mateix s'encarregaria d'agafar el megàfon. "La meva dona ja m'ho va dir: Etgar, què en saps tu de dirigir?", se'n fot avui. Hi surten vaixells pirata de joguina, suïcidis i fins i tot una nena que ve de la mar. Es diu Jellyfish, i és una delícia. Se'ns acaba l'aigua mineral, i com que tenim la boca seca ens posem seriosos. "Tots els que som descendents de la cultura jueva estem perjudicats -afirma-. A Israel, als anys 80, els cineastes feien pel·lícules horribles sobre el drama del passat i el buit del present. Jo sóc un d'ells, però en comptes de retratar la realitat social he decidit mirar endins". Diu que el seu és un territori on la innocència i la crueltat juguen a parts iguals, on hi ha infidelitats, traïcions i nens amb desitjos descontrolats. "El millor de llegir Kafka és que sempre t'adones que va existir un senyor que estava molt més volat que tu", és la reflexió que s'emporta la palma. Un parell d'anys enrere, fent temps en una botiga de còmics del sud de França, vaig trobar una novel·la gràfica il·lustrada per Rutu Modan. El text era de Keret. Es deia Nobody said it was going to be fun, i a la coberta sortia un paio vestit amb potes de granota i ulleres de busseig. No el vaig arribar a comprar, i en vaig patir els remordiments. Va ser l'esquer que em va portar a endinsar-me en la seva literatura. Sí, sóc dels que han acceptat la invitació a aquest món surreal on tot és èxtasi i trampa, on s'hi val a viure com en un somni. "Jo somnio molt -etziba-. És un bon exercici per allunyar-se les fatídiques imposicions de la vida". Beatus ille.
DE SOBTE TRUQUEN A LA PORTA, d'Etgar Keret.
Proa, 252 pàgines.
