Manuel Vicent i la transició segons Suárez

Si pogués triar, ara estaria llescant la carn d’un dels lletons esparracats i amb la cua erecta que han fet que el Mesón de Cándido sigui el temple de la gastronomia peninsular durant 80 anys seguits. Ben regat amb una ampolla de Ribera, per fer-la grossa. I m’hi emportaria en Manuel Vicent perquè animés la sobretaula. “Adolfo Suárez i el rei es van fer amics així, davant d’aquell cuiner rodanxó i amb el nas congestionat que trinxava la carn de porc amb un plat de porcellana –m’explica–. Feien l’àpat i se n’anaven a córrer amb moto pels camins de cabres de la serra”. Diu el graponejat tòpic que la realitat supera la ficció. Cert: no cal llegir Valle-Inclán per saber de què va l’esperpent.

Després d’'Aguirre el magnífico', trepidant novel·la sobre el segon marit de la duquessa d’Alba, Manuel Vicent es proposa un altre repte insolent: explicar-nos la transició des de la nebulosa memòria de Suárez, que fa temps que viu retirat en una finca de la Florida, als afores de Madrid, amb un alzheimer en estat avançat. “Ja no sap ni com es diu –engalta l’autor–. És un home que ha perdut la seva història, un heroi que en altres èpoques va ser cridat a netejar de fems les quadres del franquisme, i que ara deambula en un bosc lacti poblat per fantasmes amb nom i cognom”. El llibre, 'El azar de la mujer rubia', és una bola de disbarats genial de principi a fi.

Males llengües afirmen que si rastreges els lavabos del Congrés dels Diputats trobaràs uns quants grams de cocaïna. I encara que no sigui veritat, allà dins hi ha marro. “Jo vaig ser cronista parlamentari durant els temps de les Corts constituents –endossa–. Et puc assegurar que dóna per fer molta literatura”. Un exemple: la desafortunada experiència de la rossa del títol, Carmen Díez de Rivera, una filla no reconeguda de Serrano Súñer que sense saber-ho es va enamorar del seu germanastre. “Ningú la va desenganyar fins a pocs dies abans del casament, i el disgust va ser tal que se’n va anar de monja a Costa d’Ivori”. Però va abandonar els hàbits, va tornar a Espanya, i va entrar a treballar als estudis de RTVE. Allà es va fer íntima de Suárez.

Any 2008. Joan Carles I visita l’expresident per convertir-lo en un dels catorze cavallers de l’Ordre del Toisó d’Or, un honor que a Suárez li rellisca. “Ni tan sols sap qui és l’individu que té al costat”. Però en algun racó imprecís encara guarda una reserva de lucidesa. Passejant pels jardins del braç del monarca –talment els Calatrava– li dóna per rememorar el funeral del dictador, versió inèdita: el cadàver va aixecar-se del taüt, es va col·locar tot solet a la fossa i va deixar que de l’entrecuix li brotés una creu de 150 metres d’altura. “És que el Valle de los Caídos és la prova d’un complex de castració de manual freudià”, exclama Vicent. I jo, amb l’estómac cap per avall, vaig descartant la idea d’endrapar un garrinet rostit, d’aquells que només es veuen a Segòvia.

EL AZAR DE LA MUJER RUBIA
de Manuel Vicent. Alfaguara, 245 pàgines.