Les lectures imprescindibles de 2012

Estava convençut que tot francès que es proposa escriure un llibre sobre la seva mare acaba convertint-se en un Albert Cohen residual i ploricó. Però a finals d'estiu vaig deixar sobre la tauleta de nit l'última novel·la de Delphine de Vigan, i a hores d'ara ja he sortit del meu error. Parla de la seva mare, sí, però el llibre és càustic, rigorós, gens trampós i, per si això fos poc, extraordinari. Semblaré molt carrossa si us dic que una de les revelacions de la temporada té prop de mig segle? Em refereixo a Stoner, un dels millors títols que ha donat novel·la de campus anglosaxona, publicat per primer cop el 1965. Però també em refereixo a John Williams, el seu autor, oblidat per capricis de l’atzar durant molts anys. Vist l’èxit de la primera aposta, els d’Edicions62 recuperaran un altre dels seus títols, August, a principis del 2013. Mesos enrere Enrique Vila-Matas m’explicava que en una ocasió el van convidar a participar en un congrés sobre el fracàs. Si no hagués rebut tan irreverent invitació, potser no hauria escrit Aire de Dylan, i –no en tingueu dubte– ens n’hauríem perdut una de bona. Poc després de la trobada, vaig assistir a la presentació del llibre més divertit que he llegit aquest any, Los huerfanitos. Santiago Lorenzo parlava de les penúries que va travessar l’accidentat rodatge de Mamá es boba, i això em va posar sobre la pista d’una certesa. Faltava un tercer element per confirmar sospites. Aquestes setmanes he rescatat l’últim Palahniuk, Al desnudo, un homenatge a la desaparició del vell Hollywood que inspira tant com una orgia animal en un taller de taxidèrmia, ple d’arnes i tuf de formol. Ara n’estic segur: de vegades el fracàs fa molta gràcia. Julian Barnes es va guanyar el respecte de la crítica internacional quan l’any 84 El lloro de Flaubert va entrar a les llistes del Booker Prize. Van tornar a nominar-lo el 2005, amb Arthur i George. Però ja sabeu que no és fins a la tercera que va la vençuda. A la fi, el 2011 va caure el premi. I la novel·la de marres, El sentit d’un final, ha sortit aquest any en català. Jo encara m’estic curant de l’impacte. Són moltes les relacions epistolars que han vist la llum aquest any, i no em puc estar de fer-vos un top5: 1) les Cartas escogidas de William Faulkner –per cert, menció d’honor a Alfaguara, que ha publicat aquest llibre, i tants altres, per celebrar l’Any Faulkner– , 2) les Cartas que s’intercanviaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, 3) El escritor gonzo, amb la correspondència de Hunter S. Thompson, 4) els cinc volums de Cartas de Cortázar i 5) l’Ara i aquí, de Paul Auster i J.M. Coetzee. La primera la formen el pare i el fill del Carretera secundària, de Joan Carreras. Després de donar-hi moltes voltes arribo a la conclusió que és el millor llibre de l’any escrit en català. La segona, la família de camperols de ¿Qué caballos son aquellos que hacen sombra en el mar?, d’Anónio Lobo Antunes, indiscutible obra mestra del 2012. La tercera és una família d’amics. Viuen a Montana i protagonitzen una altra de les històries que no us hauríeu de perdre: la de Tot, de Kevin Canty. Sé que entre les memòries d’Aznar i el llibre de Benet XVI hem tingut calamarsa. Però l’assetjament de les Cinquanta ombres de Grey em té ben fregit. És com tornar als anys en què Vicente Aranda rodava softporn i tothom volia una vida a l’estil Corín Tellado. I això no ho han fet ni Aznar ni el Papa. Això ho fan els lectors.