Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
©ScottChasserott

Modes gastronòmiques

Qui va servir la primera pizza? I el primer fràncfurt? I el primer ceviche? Petites grans històries dels pioners del menjar a Barcelona

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Podem filosofar sobre les modes gastronòmiques, frivolitzar-les o menysprear-les. Però una cosa és certa: si alguna cosa tenen de bo les tendències del menjar, és que després que el tsunami de la que arriba erosioni l'anterior, queden els quatre o cinc establiments que treballaven bé. I és que la cuina ridícula aguanta malament el pas del temps. Qui demana ara un pijama o un còctel de gambes? Recordem les modes que, en molts casos, han esdevingut orografia granítica del panorama gastronòmic barceloní.

Cuina de mercat, gurmet suïcida

Cuina de mercat, gurmet suïcida

Sens dubte, hi ha un nexe entre l’extraordinari dandisme amb què Ramon Cabau cuidava la seva aparença i la matèria primera del seu Agut d’Avinyó, obert el 1962. Cabau, farmacèutic, advocat i pèrit agrònom, no va copiar la nouvelle cuisine, sinó que hi va dialogar: en una època en què el cuiner era una figura rònega, molt abans que Santamaria sacralitzés el producte, Cabau va ser un pioner que va trencar fronteres buscant l’excel·lència cada dia al mercat i fent producció pròpia. Ciclotímic extrem, va tancar l’Agut el 1984.
Un matí del 1987, va repartir roses entre els seus amics de la Boqueria i va ingerir una càpsula de cianur. Deu ser l'únic restaurador amb una placa dedicada al mercat.

On trobar cuina amb el millor producte... Al Nonono, restaurant amb tota la matèria primera biodinàmica.

 La pizzeria de Jordi Pujol
©IvanGimenez

La pizzeria de Jordi Pujol

Abans que l'avinguda de Sarrià i la Via Laietana s'omplissin de pizzeries d'estètica de la mamma rústica, un local català en va ser pioner. Parlem del Tropeziens, al passeig de Gràcia, 83 (just on ara s'aixeca la façana de Toyo Ito). Sens dubte, els seus propietaris tenien vista. Als seixanta, el Tropeziens va ser dels primers llocs a pujar al carro del plat combinat. I l'any 1971 es va reciclar en la primera pizzeria de Barcelona. Segons dóna fe el veterà crític Marcelo Aparicio, "les pizzes no estaven gens malament". No és l'únic que ho pensa: quan Pujol era capo de Banca Catalana, la seva idea de sortir a sopar amb la Ferrussola eren pizzes i Coca-Coles al Tropeziens

On salivar amb una bona pizza...
Les fan boníssimes i barates al darrere del mercat de Santa Caterina, al Neapolitan.

Publicitat
L'hamburguesa tossuda

L'hamburguesa tossuda

No tota la vida se'ns ha fet el cul gasosa per les hamburgueses. De fet, el panet carni va tenir mala premsa durant lustres. Que ho expliquin a Julià Bagén, que el 1977 va obrir el Chelsea, la primera hamburgueseria catalana. "Em miraven com si fos marcià: vaig agafar un bar que tenia una clientela poc recomanable, i poc després ja no tenia ni clientela", recorda. Li deien el pringao. El pa d'hamburguesa ni existia, i un forner del Poble-sec el va haver de deduir. La passió burger a Bagén li va venir a Miami, treballant per la Royal Caribbean: "Eren delicioses, no hi havia res així, aquí". El Chelsea va passar deu anys de sequera, i quan els MacKings van obrir, el Chelsea, de qualitat superior, "es va disparar com l'Sputnik". No abaixa la guàrdia: ara ofereix una hamburguesa de 200 grams feta a la barbacoa.

Una bona 'burger' gurmet... Al Santa Burg, a càrrec d'Alain Guiard.
Apologia del frankfurt

Apologia del frankfurt

I si la introducció de l'hamburguesa va ser un viacrucis, el frankfurt va esclatar que és una meravella des del primer dia. Manel Vallès, de Càrniques Vallès, recorda que "va haver de venir la Urbana quan vam obrir el primer frankfurt, a Terrassa, el 1961". Abans havien tingut paradetes mòbils per la sorra del Maresme, i quan el mític Frankfurt Pedralbes va obrir el 1977, els veïns ja coneixien molt bé el producte pels seus estiuejos. Poca broma, perquè la família Vallès és responsable de la introducció i l'estètica salsitxera a Catalunya: "El meu cosí va anar a fer uns volts per Alsàcia, i va tornar amb idees de tipografia, el lleó rampant i el mobiliari". I atribueix aquestes virtuts a la tipologia de negoci: "És un negoci interclassista i abans era intersexual. Perquè fa molts anys estava mal vist que una dona sola entrés en un bar, però no passava res si anaven al frankfurt". No serem pas nosaltres qui li discutim.

Atipa't de frankfurts a...
A Casa Vallès, a Gran de Gràcia, o al ravaler Butipà.
Publicitat
Torrades i embotits

Torrades i embotits

El Naranjito va ser l'herald del Mundial 82. I l'homuncle cítric no portava una barra sota el braç, més aviat una llesca. A principis dels 80, la gran moda gastronòmica eren les torrades amb embotit o escalivada, la masia urbana. A Gràcia n'ha quedat una marca inesborrable i un dels locals més veterans encara està dempeus amb molta dignitat: el Bar Roure.

Menja una llesca a...
El Disbarat, tot un clàssic de la torrada i la brasa.

Un peruà amagat
© Ivan Gimenez

Un peruà amagat

Va ser després d'una altra explosió esportiva, els Jocs del 92, que va obrir el primer restaurant peruà a Barcelona: Ninoska Palomino, el 1993, va posar el Café Ninoska a l'avinguda d'Icària, 131. Curiosament, recorda que el públic que van tenir a l'inici, com ara, era de majoria catalana. Al migdia aquí serveixen un menú local; a la nit, carta peruana, i els dos darrers dijous de mes fan migdia peruà. Sembla un bar senzill, però el seu cebiche és fastuós, colossal, intractable fins i tot amb els dels peruans més fashion.

On trobar un peruà modern i més car...
El Tanta, de Gastón Acurio.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat