Terrasses d'hivern: les millors de Barcelona

Aurelio Morales (1983, d’Alcalá de Henares) al Claris: va guanyar una Michelin al Cebo de Madrid el 2016, i va aterrar a la Terrassa del Claris a mitjans del 2017. La seva no és una assessoria Michelin típica: coneix (i estima) el terreny. Encara més: defineix la cuina de la Terrassa del Claris –un restaurant on tot l’any es pot menjar a cobert amb vistes als terrats de l’Eixample noble!– com a “cuina de km 500, el menú Madrid-Catalunya en la seva màxima expressió, perquè em considero mig català”. No creu en les fusions per se: “Sembla que un guisat o una bona truita no tinguin valor en l’alta cuina, perquè no els hi donem”, i prefereix mesclar territoris d’Espanya més que no pas la fusió internacional. I fa mars i muntanyes acollonants: com un xip de lletó de vedella que seria l’equivalent càrnic de l’ortiguilla. 

És, per ubicació, un dels espais més interessants de l'hosteleria a Barcelona. En ple carrer de Ferran i amb terrassa oberta sobre el pas de l'Ensenyança, Orio és un bar de pintxos amb aires de disseny. Pertany al grup Sagardi. A dins, una enorme trainera presideix la sala. A fora, la terrassa té mitja dotzena de taules, protecció calorífica artificial, i també natural, la que dóna la fesomia d'aquest estret passatge. S'hi poden menjar pintxos més o menys comuns en aquests tipus de tavernes basques que només es troben fora del País Basc, tot i que amb el clima que fa ara, és més recomanable optar pels seus plats calents. És un pèl caret (és complicat baixar dels vint euros, fins i tot només triant pintxos), però asseure's en una terrassa tan demandada dóna cert estatus.

Els del Grup Tragaluz van trigar uns quants anys a trobar-li el punt, al Lobo. Els canvis soferts per l’estructura, el concepte i l’oferta gastronòmica del local han estat uns quants i no sempre comprensibles, però, finalment, sembla que han trobat la fórmula. Un club al pis de dalt? I el DJ al pis de baix? Un restaurant informal? Un japonès? Mig japonès? Mentre tot això passava a dintre, a fora, la terrassa es convertia en l’opció civilitzada d’una placeta on el Lobo entra en competència amb el clàssic ravaler Mirinda i el Segarra. Molt apreciada pel turistes, guanya punts en aquests mesos d’hivern pel confort que ofereix. Obre tots els dies; dijous, divendres i dissabte, fins a les 1.30 de la matinada.

De vegades, quan et trobes en ple hivern sopant en aquest restaurant de cuina marinera especialitzat en arrossos, et sents com un d’aquells japonesos que, anys i anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, seguien vagant armats per la jungla, convençuts que encara tenien un imperi per defensar. És hivern, fot un fred que pela, el mar que veus des de la teva taula no és un lloc apetitós, romàntic ni refrescant. I a la ciutat segur que hi ha gent prenent-se guisats de llegums prou calòrics com per sortir al balcó en samarreta. Però aquí estàs tu, amb la teva paella de marisc, sota l’estufa. És una guerra perduda, potser sí, però també és una dolça i saborosa derrota.

Aquest és un clàssic atemporal, com els discos de Bob Dylan, les pel·lícules de John Ford i les novel·les d’Evelyn Waugh. Un lloc al qual sempre has de portar els amics que vénen de visita a Barcelona. I a la sogra, si no vols que hi torni mai més. D’ambient bohemi i contemplatiu a l’interior, a l’exterior és un tractat sociològic amb taules de metall. La cuina és tan poc ambiciosa com efectiva, i s’hi pot menjar fins la una de la matinada. Plats a sis euros que t’arreglen la nit. El més interessant és asseure’s en caure el sol i anar veient com la fesomia de tot plegat va variant a mesura que avança la nit. S’hi treu prou material per fer un parell de discos dobles, quatre novel·les i una trilogia cinematogràfica. I a més, si ho demaneu, us deixen una manteta perquè us protegiu del fred. Qui necessita estufa?

A l’imperi de Carlos Abellán d’aquí a poc temps ja no s’hi pondrà el sol, i un esquirol podrà creuar tots els seus locals sense tocar el terra. Un dels espais més reeixits del xef és aquest restaurant de tapes a tocar del passeig de Gràcia. La seva terrassa, amb estufetes, para-sols i mur de protecció, és un dels pocs llocs on es pot sopar a l’aire lliure sense fer pensar als que passen per allà que has perdut una aposta. El biquini és deliciós, les croquetes no són d’eixe món, els preus són sensats i la gent que es para al semàfor et mira amb tanta enveja que, per un cop, fa goig ser un mateix.

Si visiteu Montjuïc buscant xiringuitos, espais oberts que permetin que l’aire ens toqui la cara, n’hi ha per a tots els gustos. Com el més 'trendy' Martínez (Ctra. de  Miramar, 38), una arrosseria ubicada a tocar del Telefèric que ens baixarà, si volem, a la Barceloneta. El Martínez és el lloc que probablement tot guiri s’imagina quan sent la paraula Barcelona, un espai informal i 'cool' on es pot menjar peixos i carns d’alta qualitat fets amb carbó de quebratxo, cuina marinera, vermuts a qualsevol hora, ostres i uns arrossos notables que, no us ho negarem, s’allunyen del preu estàndard que molts esperen d’un xiringuito. La seva terrassa, espectacular i descoberta, té estufes, capacitat per a 70 persones, i un magnífic tendal per arrecerar-se si plou. Dir vistes espaterrants és quedar-se curt.

Aquella frase que es llegeix en totes les guies turístiques sobre el "marc incomparable" sospito que es va inventar per Torre Rosa. Beure's un còctel a l'antiga casa d'un indià et fa pujar 60 escalafons de cop a l'escala de Richter. No se m'acut cap altre lloc a Barcelona més ideal. Darrere de la barra hi trobareu en Jordi Reig, el secretari dels bàrmans de Catalunya, que us ho explicarà tot i més sobre els diversos tipus de rom i sobre com s'ha de remenar un bon mojito. Si no esteu per explicacions i voleu imaginar-vos que sou a l'Havana, només cal que sortiu a la terrassa i mireu la lluna. Frescor i oasis a partir de les 19 h.

És un restaurant en un jardí. I això ja el fa ben maco i gustós. La cuina és mediterrània i moderna, però sense resultar intimidant. L’ambient és una mica tocat i posat. La situació és magnífica, ple de plantes i altres coses verdes. És tan romàntic que quan ve la noia a prendre la comanda no saps si demanar-li el lluç a la taronja o que es casi amb tu. Agençat per aguantar tot l’any sense que ningú no mori de fred, la seva terrassa ja fa temps que és coberta i amb calefacció, una opció cada cop més comuna entre aquells locals que no volen patir més baixes de les necessàries entre la seva clientela fumadora.

La terrassa del Calders és un 'must' barceloní a l'hivern. A més d'estar arrecerada entre dues parets, cosa que evita la temudíssima corrent d'aire –mare de tots els refredats–, l'espai també disposa d'unes estufetes que encara fan més difícil que és vulgui aixecar el cul de la cadira.