Chocolate Negro, xocolata de la que flipa

Restaurants vegetarians excel·lents i singulars Pregunta: aquells que reneguen del vegetarià quan es claven una bona truita de patates o una calçotada se'ls encén el pilot vermell carnívor que diu, ep, falta proteïna animal? Anem cap a la normalització del vegetarià. N'hi ha per afartar-se com un lladre, per exercir de sibarita, també per menjar ràpid. Carxofa 'power' Inesperadament, com una carxofa del Prat a la T-2, fa quinze dies Raso Terra va aparèixer al bell mig del Gòtic. I després de dos migdies consecutius visitant-lo, l'estómac es reconcilia amb el vegetal i l'enyora si és servit com aquí, amb sabor i propietats amb el potenciòmetre a l'onze. Saben el que es fan: dos dels quatre socis rasoterrícoles (Danielle Rossi i Chiara Lombardi) van ser propietaris del Sésamo, "el primer vegetarià de Barcelona que tenia una aspiració més enllà de l'amanida d'arròs integral", recorda Rossi. És rellevant assenyalar també que Rossi i Bombardi són, respectivament, president i secretària de Slow Food Barcelona. I encara més informar que tenen un considerable hort a Sant Feliu de Llobregat, que a curt termini acabarà sent proveïdor del 80 % dels seus plats. Rossi es defineix com a bistrot, "amb tres línies:  Km 0, vegetarianisme i restaurant gastronòmic, sobretot a la nit". I certa militància social: "Tenim deutes per pagar la instal·lació de l'aparell de l'osmosi de l'aigua, perquè creiem que l'aigua gratis no és qüestió de vegetarianisme, és un assumpte de drets". Les begudes es pa

On pastisseria i restaurant es fonen Yin-yang als baretos: mentre el vinet, la taverna, la fusta, el vermut i la salaó tallen el bacallà, és un fet indiscutible que la cafeteria polida, multifuncional, d'aires nòrdics i disseny treballat està arrelant amb força a Barcelona. Fins fa qüestió de mesos, la proliferació d'aquesta tipologia d'establiments estava circumscrita a zones molt específiques. Ara n'hi ha almenys tres a cada barri. I s'agraeix: en la seva millor versió, són espais agradables i ben dissenyats on poder menjar dolç i salat, matí, migdia i tarda. En la pitjor, un horror de tons pastís i cupcakes radioactius. Però d'aquests no en parlem. La CriollaA la part alta de Muntaner, allà on cap barra de quart baixa d’un euro trenta, ens trobem amb Cucho Suniaga. És un reself made man; perquè aquest enginyer veneçolà va arribar a Catalunya sense papers fa vuit anys. Ja reconegut com a ésser humà, es va afartar de fer carreteres i va decidir estudiar pastisseria a la Hofmann i nutrició. Després de passar per Canals, Escrivà i Alkimia, entre d’altres, i amb l’associació d’una argentina (Celeste Seoane) i un de Martorell (Miquel Arús), no fa ni un mes que han obert La Criolla; parlem d’un espai imponent –cuina oberta, zona per a nens, terrassa deliciosa, disseny casolà– amb nom ple d’intenció. La Criolla fa referència als seus orígens llatinoamericans, a les ganes d’integrar-se i també al cabaret de les Drassanes on proletariat i classe alta es divertia fa un segle. Model d

Una galeria de temptacions pels més llaminers

6 llocs on menjar aquesta especialitat d’origen venecià Encara que fa anys Quim Monzó va acusar el carpaccio de ser un dels plats més ridículs de la història -potser amb el pas dels anys haurà canviat d'opinió-, des d'aquí volem trencar una llança a favor del plat laminat, incapaç de trencar dents. Alguns l'anomenen el bistec tàrtar dels figaflors, però amb una preparació òptima aquesta especialitat d'origen venecià esdevé un plat tant lleuger i refrescant com enèrgic i proteínic. 6 temples del carpaccio Donizetti Marcello Di Prinzio, xef d’aquest fabulós italià, opina que “l’únic secret del carpaccio, apart que el producte sigui bo, és que la carn sigui molt tendra, que es desfaci a la boca”, i, sobretot, que la matèria primera, amb l’amaniment, formi un tot homogeni, que es noti un sabor conjunt. El carpaccio estrella aquí és el de cérvol, que preparen amb llimona, alfàbrega, i un xic de formatge pecorino –de llet d’ovella– amb un toc de trufa. Intens i deliciós. També disposa d’un carpaccio de salmó (amb oli i gingebre) i el clàssic i canònic a base de filet de vedella, ruca i formatge Granna Padanno. Can Vallès L’únic restaurant que no és italià d’aquest llistat és aquest esplèndid establiment amagat sota l’aparença de bar de menú. I estan especialitzats en carpaccios. Josep Álvarez es confessa fart del tòpic de la importància de la matèria primera, i ha decidit tirar pel cantó de la creativitat. Com, per exemple, amb un carpac