Recordeu la pel·lícula Delicatessen? Aquell bloc de pisos al mig del no-res? De l’ensulsiada del barri de Can Tunis –reducte de barraquisme i heroïna– en queda un bastió similar, entaforat entre la Ronda Litoral i el port. Són mitja dotzena d’edificis arrenglerats amb un parell de negocis de làpides, una floristeria i dos bars: el Litoral, famós pels seus callos –el seu amo em diu que en gasten 8 quilos cada dos dies!– i La Nevera. En Wang Jianhai m’explica que el va agafar perquè és un lloc tranquil, sense delinqüència, on els camioners, els treballadors del port i els policies poden fer un mos de matinada –obre a les 4 de la matinada i tanca a les 10 del vespre.
La Nevera és un bar dels de tota la vida, amb màquines escurabutxaques, cuina darrere la barra d’alumini i menjador de menú a 8 euros. En Jianhai no sap res del passat dels topants, no sap que fa vuit anys allò era un barri perillós que els ionquis s’havien fet seu. Un treballador de l’empresa de làpides m’ho explica fil per randa: com, a finals dels 60, ell baixava per Mare de Déu del Port des de Montjuïc, travessant el barri de barraques de Can Valero; que allà al davant hi havia el final de la línia del tramvia; com el 2004 van derrocar les últimes barraques de gitanos i tot va canviar definitivament. Entre el cementiri, el port i la Ronda, La Nevera, un lloc on abeurar-se quan ja clareja al darrer bloc que queda de Can Tunis, vestigi que val la pena visitar abans no es tanqui del tot aquesta porteta atrotinada que comunica amb la Barcelona del segle passat.
