17 anècdotes de les estrelles del rock a Barcelona

Des del 2011 que la plaça d’estil arabitzant no acull corrides de toros, però si els seus murs tacats de pintura vermella pels activistes contra el maltractament animal parlessin, podrien recordar el concert que hi van fer els Beatles el 3 de juliol del 1965, tancant la gira europea que els portaria per primer i únic cop a Espanya, després d’actuar el vespre abans a la plaça de toros de Las Ventas de Madrid. També va ser el lloc on The Rolling Stones es van estrenar a la Península el 1976, en un concert que va arruïnar el promotor pioner Gay Mercader i que va comptar amb efectes especials no previstos gràcies als grisos, que hi van llançar bombes de fum. I Tina Turner va bufar-hi les espelmes del seu 48 aniversari –explica Neo Sala, de Doctor Music– sobre un pastís de l’Escribà que reproduïa la imatge oficial de la gira, cosa que el 1987 no era gens habitual. Turner va al·lucinar.

La Monumental

La colombiana va triar la font que hi ha on el Born es converteix en la Barceloneta com una de les localitzacions del seu videoclip 'Loca', rodat a la ciutat. Era el 2010 i la Shaki encara no havia fet pública la seva relació amb Piqué, però ja rondava per aquí. Va desafiar l’ordenança municipal refrescantse els malucs acompanyada d’uns fans espontanis a pocs metres d’on una dècada abans s’havia celebrat la festa sorpresa dels 40 anys de Bono d’U2, al desaparegut restaurant de tapes l’Estrella de Plata, explica el promotor dels irlandesos a Barcelona, Neo Sala.

Font del Pla de Palau
Pla de Palau (Ciutat Vella)

Li havien designat un xofer, però Chuck Berry es va entestar a arribar conduint ell mateix al Velòdrom d’Horta, on l’estiu del 1990 compartia cartell amb Dr. John al Grec, tot i no tenir carnet. Sense cotxe, no tocava, així que Tito Ramoneda, de la promotora The Project, va anar a llogar-li el Mercedes que l’heroi del rock and roll li demanava. Va ser aleshores que va descobrir que Berry mai no havia passat per l’autoescola. Per sort no el va parar la Urbana i va tocar. No sense abans estripar el contracte pel qual s’havia compromès amb TVE que enregistressin el concert. Tot un caràcter.

Velòdrom d’Horta Miquel Poblet

Un saltador es llança des del trampolí a la piscina olímpica i la càmera en segueix la trajectòria, amb vista sobre Barcelona des de Montjuïc, fins que surt de l’aigua, esquivant una aglomeració de tovalloles i cossos perfectes en banyador entre els quals hi ha el de Kylie Minogue. La diva australiana va triar les Bernat Picornell per rodar-hi el videoclip de 'Slow', el single principal de Body language (2003), el seu novè àlbum. Enfundada en un minúscul Balenciaga, Kylie s’estira en una coreografia lenta i mandrosa envoltada de carns turgents al sol. Molt millor que una classe d’aiguagim.

Piscines Picornell

Us imagineu Patti Smith menjant pa amb tomàquet i embotits al Julivert Meu? Doncs deixeu d’imaginar-ho, perquè va passar. Era el 1976, només un any després de publicar 'Horses', i Gay Mercader, el culpable de portar-la a Barcelona, explica que van acabar allà no sap com, en una taula molt llarga, amb un fotimer de gent entre la qual només recorda que hi havia també el guitarrista Lenny Kaye, mà dreta d’ella. D’acord, és una anècdota sense massa suc ni bruc, però la imatge de Patti asseguda en una d’aquelles taules amb estovalles de quadres, ja paga la pena.

Julivert Meu

En la seva estada a Barcelona ara fa 50 anys, els Beatles van fer nit a l’Avenida Palace de la Gran Via. L’hotel ret homenatge als seus més il·lustres clients amb una cambra que en commemora l’estada, la Beatles Suite. La suite és en realitat la que comunicava les dues habitacions en què van dormir els fab four, l’espai comú on es reunien. Ara decorada amb iconografia beatlemaníaca –cròniques periodístiques sobre l’estada del quartet a la ciutat, la rèplica d’un baix de Paul McCartney i la icònica foto del grup al pas de vianants d’Abbey Road presidint el llit–, està oberta al públic i és possible dormir-hi. Passar-hi una nit, dues persones, us costarà al voltant dels 250 euros en funció de la data de la reserva. L’esmorzar no hi està inclòs.

Hotel Avenida Palace

Només hi ha un lloc a Barcelona on en entrar-hi pots trobar-t’hi David Carabén assegut a la barra, o celebrant l’inici o el final d’una gira de Mishima; l’estrella de pop electrònic xilena Javiera Mena cantant una versió salsera de 'Piensa en mí' mentre Gerard Alegre Dòria d’El Último Vecino li toca les maraques; o Elsa de Alfonso y Los Prestigio gravant-hi un videoclip. És el piano bar Klavier, el karaoke definitiu en què, amb Joan Miró a les tecles, exmembre del grup dels 70 Lone Star –i propietari del local fins l’any passat–, podreu deixar anar l’estrella que porteu dins en un ambient deliciosament decadent. Extraperlo li dediquen una cançó al seu disc 'Chill aquí' (2016), de la mateixa manera que al seu debut, 'Desayuno continental' (2008), li dedicaven al Negroni, on el cantant Borja Rosal té un còctel amb el seu nom.

Klavier Piano Bar

Què té la Rambla, que els barcelonins la repudiem i agrada tant als guiris? Fins al punt que turistes il·lustres estan disposats a jugar-se el tipus endinsant-s’hi entre estàtues humanes i menjadors de Paellador i bevedors de piscines de sangria. Recordeu quan a Madonna li va donar per anar-hi a córrer –quan encara en dèiem fer footing i no parlàvem de runners–, feta un sandvitx amb els seus guardaespatlles? Un altre fan de l’artèria barcelonina és Keith Richards. Explica Neo Sala que quan el 1992 el guitarrista dels Stones va tocar en solitari al Razzmatazz –quan encara es deia Zeleste–, allotjat a Le Méridien, tenia dèria per sortir a passejar-hi. I cada cop que ho feia es muntava un bon ciri.

La Rambla

Aleshores es deia Palau dels Esports i no hi feien musicals de franquícia sinó concerts. Va ser on va debutar Bruce Springsteen a la ciutat, el 1981 –presentant-hi 'The river', la gira del 35 aniversari del qual aquest any passa pel Camp Nou–, en una època en què el Boss encara no exhauria entrades: Gay Mercader afirma que se’n van quedar un o dos centenars sense vendre’s. El mateix promotor va portar-hi Joan Baez el 1977, també en el seu primer cop a Barcelona, un concert recordat perquè l’astre folk va dedicar una botifarra als fotògrafs que cobrien el concert. Però ell el que en destaca va ser que, en un moment en què va marxar la llum, Baez, il·luminada amb una llanterna per un tècnic, va entretenir el públic ballant la dansa del ventre.

Barcelona Teatre Musical

Parlant de l’Springsteen. Sempre es menciona la relació especial que el nordamericà té amb Barcelona, però el que no se sap és què és el que més agrada al Boss de la ciutat. Si voleu veure la Barcelona que més agrada a l’ídol ianqui, haureu d’enfilar la carretera de Vallvidrera al Tibidabo fins a l’Hotel La Florida, on Springsteen es va allotjar quan va actuar l’últim cop aquí, el 2012 a l’Estadi Olímpic. Diu Neo Sala, de Doctor Music, que el Boss se’n va enamorar.

Gran Hotel La Florida

Si haguéssiu d’imaginar-vos els AC/DC en una discoteca barcelonina, quina triaríeu? El Magic en els seus dies de glòria roquera? Fred, fred. Hauríeu d’haver buscat Angus i els seus pantalons curts a l’Upper Diagonal. L’autèntica anècdota, segons el promotor Gay Mercader, no és tant que el grup hard rock australià acabés en una discoteca pija, sinó la beguda que hi van demanar. Heu tastat mai la cervesa amb Pernod, aquest licor anisat francès? El bàrman de Ribelinos tampoc, però el 1981 era la metzina favorita dels germans Young i companyia. Per cert, si us ha agradat la història del pastís d’aniversari de Tina Turner de l’Escribà, sapigueu que Angus també en va tenir un:el seu era una guitarra de xocolata.

Ribelino's

Explica Gay Mercader que en el negoci de la promoció de concerts una de les especialitats és desconcertar cambrers, com quan el seu amic Iggy Pop va demanar un got de sang. Com que el plasma sanguini no era a la carta, l’ex-Stooges va demanar un vas de llet i dos bistecs crus, que va escórrer com si fossin una baieta dins del got, improvisant un milkshake d’hemoglobina. Mercader recorda el qui i el què, però no l’on. Però sí que recorda que el 1978 la iguana es va passar dos dies sense sortir d’una habitació de l’hotel Calderón, absorbint més cocaïna pel nas que aliment per la boca. Potser per això després li calia recuperar forces amb un nutritiu batut de sang.

Gran Hotel Calderón

Una altra de discoteques a l’altra banda de la Diagonal. Era el 1998 i Prince ja no es deia Prince –havia defenestrat el seu nom per un símbol– però encara era funky. Tocava al Palau Sant Jordi, però planejava oferir un dels seus llegendaris concerts secrets aftershow en petit comitè, com el que havia fet el 1993 en la seva anterior visita a Barcelona, en una sala que es deia Estandard –per la xarxa es troben proves de l’enregistrament pirata que se’n va fer–. Però el 1998, després de descartar fer-lo a la Bikini, va acabar fent copes a l’Otto Zutz fins a les cinc del matí. Com si fos el 1999.

Otto Zutz

Ja feia massa estona que no parlàvem de Ses Satàniques Majestats. El primer concert dels Rolling Stones a Barcelona, el que van fer a la Monumental el 1976, va acabar amb final feliç, almenys per a Mick Jagger i Ronnie Wood. Gay Mercader se’ls va trobar intentant pujar a la seva habitació al Princesa Sofia en companyia de dues noies. Però el camí al paradís els era barrat pel recepcionista de l’hotel, que els demanava el llibre de família. Durant el franquisme, calia haver passat per la vicaria per compartir cambra en un lloc respectable, i amb el cadàver del dictador ben fred, al Princesa Sofia encara ho demanaven. Però el recepcionista no era insubornable, i l’almoina de 2.000 pessetes que li va donar Mercader (més del doble del preu de l’entrada del concert dels Stones) va compensar que no poguessin presentar els certificats de matrimoni.

Princesa Sofia Gran Hotel

No és una bona idea portar un vegetarià a una marisqueria, però el cantant Anthony Kiedis és l’únic dels Red Hot Chili Peppers que no menja bèsties. Era el 2006 quan Neo Sala va portar el grup nord-americà a menjar al Botafumeiro, potser per celebrar que el grup havia omplert dues vegades el Palau Sant Jordi. Abans d’emportar-se’ls a la cuina, el personal del restaurant de Gran de Gràcia va portar a la taula dels Chili Peppers els llamàntols que es menjarien, vius, acabats de pescar de la peixera, per evidenciar la frescor del producte. Però la visió dels pobres crustacis va indignar Kiedis, que va increpar els cambrers del Botafumeiro preguntant-los que per què no els posaven nom, com si fossin mascotes, i que allò era com una execució. La resta dels Chili Peppers van endrapar els llamàntols.

Botafumeiro

Quan el Sónar va veure la llum el 1994, no era tan evident que el que durant molts anys va portar el títol de Festival de Música Avançada tindria l’èxit que l’ha portat a expandir-se per diferents continents. Això és el que van pensar Alberto Guijarro, director de la Sala Apolo i futur codirector del Primavera Sound, i l’aleshores el seu soci Albert Salmerón (un altre dels noms importants en la promoció de concerts a Barcelona, durant molts anys al capdavant de Producciones Animadas, ara de Glaciar). Reunits amb Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero, Guijarro explica que els van donar carabasses perquè no van veure futur al seu concepte de festival. La visionària cita va ser al bar que hi havia a peu de l’Apolo, on ara hi ha La [2].

La [2] de l'Apolo

A banda de compartir mànager –Gerardo Sanz, mànager d’Antònia Font–, Mishima i Manel també van compartir local d’assaig. Era en un local del carrer de Goya, a Gràcia, propietat de l’àvia de Guillem Gisbert. El cantant de Manel explica que quan ells quatre s’hi van instal·lar, l’espai, que també compartien amb La Banda Municipal del Polo Norte, estava fet un cau de cables, amplis i altres estris vinculats amb l’ofici de tocar cançons. Per posar-hi ordre, Martí Maymó, baixista de Manel, va fer una expedició a l’Ikea amb Marc Lloret, teclista de Mishima, de la qual en van tornar amb prestatgeries Fjälkinge, Apelviken o similars. Abans de reunir el botí de sistemes d’emmagatzematge, però, Lloret li va dir que el primer que s’havia de fer a l’Ikea era esmorzar.

Goya, 8 (Gràcia)