Nascuda a Suècia, filla de l'artista plàstica Moki Cherry i fillastra del músic de jazz Don Cherry, Neneh era una adolescent quan es va traslladar sola a Londres. Ara viu a cavall entre Londres i Suècia amb el seu marit, Cameron McVey -figura clau en la primera etapa de Massive Attack-, i les seves dues filles més joves, que són més grans que quan ella va marxar a buscar-se la vida a Londres.
De la segona n'estava ostensiblement embarassada quan va cantar 'Buffalo stance', el 'hi't del debut 'Raw like sushi' (1989) al 'Top of the pops' de la BBC. I la maternitat té molt a veure amb el fet que Neneh no hagi publicat cap àlbum en solitari des del tercer, 'Man' (1996), però també amb el fet que ara hagi tornat amb 'Blank project', que presenta al Sónar 2014.
T'estrenes com a artista al festival, però hi has assistit com a públic, oi?
Sí, no sembla que faci tant perquè a mi res no em sembla que faci tant, estic en un estat de negació constant, però deu fer 7 o 8 anys. Era l'època en què estàvem amb CirKus -van publicar 'Laylow' (2006) i 'Medicine' (2009)-. Tornar per tocar-hi em fa molta il·lusió, perquè tinc el festival en un pedestal, és selecte però en un sentit cool, no és esnob. Programa música basada en la passió, en la idea honesta de venir i tocar. I jo, que no sóc precisament de la primera volada, em sento privil·legiada per tocar-hi.
Tu també sones molt apassionada pel que fas.
La passió és l'ingredient que fa que alguna cosa passi, que cobri vida. Quan sents passió per alguna cosa sempre vols anar més enllà, vols crear coses, noves formes. Suposo que és per això que no havia fet un disc en solitari en tots aquests anys. No perquè em faltés la passió, sinó perquè no la sentia per un projecte personal. No he deixat de ser creativa i de treballar amb la música, però no sentia passió per fer una cosa meva, jo sola, fer un disc en solitari, no sé perquè. Però això va ser durant una temporada. Fa tres anys vaig sentir que estava llesta, que tenia coses a dir i que necessitava que 'Blank project' passés.
¿La passió per fer de mare va tenir alguna cosa a veure amb què no volguessis fer un disc en solitari?
Vaig tenir la meva primera filla als 19 anys, hem estat juntes durant tota una vida. A causa de la meva pròpia infància tenia un gran compromís per ser mare, la meva maternitat va estar generada per un sentiment creatiu, volia que formés part de la meva música o que influís la meva música. La feminitat, la maternitat, formar una família, ser una dona treballadora, tot forma part d'una unitat. Quan tot hagués pogut anar més de pressa, amb l'èxit de 'Raw like sushi' (1989), jo vaig mantenir la cordura mantenint els peus a la terra en la meva família. Però després del meu tercer àlbum en solitari vaig veure que hi havia massa coses flotant en l'aire, estava fent malabars amb massa coses i sentia que estaven a punt de caure'm al cap. Havia de simplificar les coses. Volia ser-hi per als meus fills: havia començat a sentir que estava distreta.
¿Què va desencadenar l'impuls creatiu?
Va ser un any després de la mort de la meva mare. Sempre seré la filla de la meva mare, ella sempre ha estat el meu escut, la meva saviesa, la meva deessa, va ser qui em va portar aquí. Sempre hi era, i de sobte ja no. El meu lloc com a dona, com a filla, com a mare, com a ésser humà, va canviar, i vaig perdre el rumb en la tristor, vaig ser en un lloc molt fosc. Després d'un any, o feia alguna cosa o moria jo també. Vaig sentir el regal de la vida: estic viva, els meus fills estan vius. Era o ara o mai: si no el feia m'hagués convertit en una puta llunàtica.
Com et va influir el disc que vas fer amb The Thing, 'The Cherry Thing' (2012)?
Després de tot aquell temps sense treballar en un projecte propi, va ser una bona manera de començar. Va ser com un disc en directe. En la primera sessió en directe vam gravar quatre cançons en una presa, tres de les quals van acabar al disc. Vam acabar el disc en tres dies, i va ser com tornar a néixer. Treballar d'aquella manera, sense a penes temps per pensar, em va ajudar a recordar què se'm dóna millor, i què és per mi fer música, que és una forma lliure. Jo treballo millor en aquest entorn, més punk o jazz, quan no és massa analític, quan et deixes portar per la música. Vam fer dotze cançons que ens encanten, que significaven alguna cosa per a nosaltres, perquè era un disc de versions.
¿Va ser aleshores que vas començar a treballar en 'Blank project'?
Mentre gravàvem i sortíem de gira amb 'The Cherry Thing', jo ja estava component cançons per al disc, amb el meu marit, Cameron McVey, amb qui compartim una col·laboració de tota una vida que espero que continuï sent cada vegada millor i més interessant. Algunes cançons les vam escriure asseguts junts al sofà, amb l'ordinador. Moltes lletres van sorgir com si fos poesia d''stream of consciousness', i la vam deixar sortir. Després la vam posar en ordre i estructurar.
Moltes de les cançons estan basades en la teva veu i poc més que ritme. Com hi vau arribar?
Amb en Cameron volíem trobar la manera de gravar l'àlbum però no de la manera usual. Inspirats per 'The Cherry Thing' buscàvem l'energia que et dóna tocar junts en viu, més que la dels discos produïts a l'estudi. Vam conèixer RocketNumberNine i ells feien exactament el que buscàvem: eren dos germans, tenien un so propi i comparteixen món espiritual amb The Thing. El que fan és bell, compromès, punk, tribal i m'empeny al límit, m'encanta. Sempre havia volgut fer un disc en solitari més electrònic, però alhora volíem que sonés cru. El primer que vam fer va ser un concert. Vam fer un parell d'assajos, vam tocar quatre cançons, i vam veure que era genial. Els vam enviar les maquetes que teníem però només amb la veu, perquè volíem que RocketNumberNine estigués pertot. La seva música és eminentment instrumental, i mai no havien treballat amb un cantant abans. La seva música és de format dance, però alhora és molt lliure, i amb les meves cançons, que tenen un format de pop més tradicional, ha creat una tensió interessant. De vegades et preguntes si es pertanyen, la música i la veu, però sí que ho fan. Provoquen una sensació quasi incòmoda, i això és el que m'agrada.
Quin paper ha tingut Kieran Hebden (Four Tet) com a productor del disc?
En Kieran va ser perfecte per gravar-ho, perquè coneix molt bé RocketNumberNine. A ell li interessava aproximar-s'hi amb la ment oberta, però amb esperit de la vella escola, tocant en viu de manera que ens poguéssim veure els uns als altres. Vam gravar el disc en cinc dies, dues cançons per dia, de manera molt directa. N'estic tan contenta, no m'imagino una altra manera de fer-ho.
¿Mantenint el disc tan despullat buscaves que la teva veu tingués aquest rol preeminent?
És el que va esdevenir quan ens vam trobar amb The Thing i és el que el Kieran estava interessat en gravar. Jo pensava que potser estàvem sent massa poc polits, i que en Kieran ho arreglaria a l'estudi. Però de fet, va ser just al contrari. Pel meu respecte cap a ell i per la completa confiança que li tinc, que volgués produir l'àlbum no va ser poca cosa, va ser un gran honor. Som amics, esclar, però va ser un privilegi. En Kieran era qui ens havia de guiar, qui comandava la nau, que ens portava a través del mar. Jo tenia dubtes per coses que havia fet pel que fa a les veus, i ell em va dir que estava bé. Després de gravar el disc vaig deixar d'escoltar-lo, me'n vaig haver de distanciar, perquè l'escoltava i només sentia els errors. Però ell tenia raó: és fàcil amagar-se sota capes, perquè vols que la gent et vegi però no que ho vegin tot. Hagués estat estrany fer-ho d'una altra manera, però tots plegats pensàvem que acabaríem sota capes de teclats. Però no: el que sents és el que és.
El Sónar et sentiràs com en família: comparteixes cartell amb Massive Attack i amb Robyn. Hi ha cap opció que actueu junts?
No ho sabem, però sabem que ens hi reunirem d'alguna manera, això segur.
