Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Sílvia Pérez Cruz, Raül Fernández Miró (Refree)
©Alba SuñéSílvia Pérez Cruz, Raül Fernández Miró

Entrevista a Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró

El duo més intens de la nostra escena presenten 'granada', el seu primer àlbum junts

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró (Refree) parlen de 'granada', el seu primer àlbum junts. Un disc en què fan versions de cançons d'Enrique Morente, Lluís Llach, Edith Piaf, Violeta Parra, Maria del Mar Bonet i Schumann. Som testimonis de la seva química fora de l'escenari, ens confessen els seus dubtes a l'hora de fer un disc de versions i ens expliquen les dificultats que van afrontar en una gravació que els va costar més del que esperaven. El desllorigador va ser Morente, motiu pel qual, entre d'altres coses, li han posat al disc 'granada'.

"Hola? -interpeŀla la Sílvia al Raül-. Em mires d'una manera que sembla que digui una mentida!", li etziba. És divertit veure com interactuen: de vegades semblen una parella que porta més anys junts que separats; d'altres, semblen germans. Es tenen aquella confiança que fa que dues persones s'ho puguin dir tot, encara que els faci discutir. "Tenim una relació tan intensa que potser ens barallem i no tornem a tocar en sis mesos. El mateix que es veu a l'escenari és com és fora", explicava ell en una altra conversa l'any passat.

Toquen com a duo des del 2006 i tenen una complicitat explosiva, però a fer entrevistes plegats encara no hi tenen tanta pràctica. No ha estat fins ara que els ha fet falta: el 6 de maig publiquen 'granada', primer àlbum conjunt de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Per afavorir la simetria dels noms, ell hi ha afegit el cognom de la seva mare i ha arraconat el nom del seu projecte personal, amb què se'l coneix com si fos un sobrenom, Refree. De fet, és així com la Sílvia s'hi refereix: Refree per aquí, Refree per allà. 'granada' és una nova mostra d'això tan especial que tenen com a intèrprets i de la qual han volgut deixar constància al disc.

No tenir por
Què és? Hi ha una anècdota que ajuda a entendre-ho. L'any passat, en el concert a l'Apolo en benefici de Louise Sansom, d'Anímic, el duo va sentir que l'actuació que tenien pensat fer, com sempre amb veu i guitarra acústica, no acabaria de funcionar en aquell context, i sense pensar-s'ho, van improvisar una altra cosa: el Raül va agafar prestada una guitarra elèctrica.

"Trobo graciós que, a l'hora de proposar una cosa que no havíem fet mai, hi estiguéssim tant d'acord -diu la Sílvia-. Amb relació a 'granada', representa això de no tenir por de fer una cosa si et sembla que és la necessària, ja sigui a l'hora de triar una cançó per al repertori o a l'hora d'arranjar-la i d'interpretar-la. És aquesta llibertat amb molt de respecte".

"Va ser molt important per la decisió i per com va sortir -continua-. A mi em va fer despertar un so nou: d'allà en va sortir un crit que des d'aleshores he estat buscant en molts altres concerts i que no ha sortit mai més. Jo tinc una veu fràgil, molt petita. Em costa molt trobar la força, en el meu cas sempre és interior. I sempre havia pensat que no em calia, però en poder-ho fer, et surt una energia diferent".

El crit sí que és a l'àlbum, en les recreacions de 'Mercè', de Maria del Mar Bonet, i del 'Pequeño vals vienés' que Enrique Morente va agafar prestat a Leonard Cohen per al seu 'Omega' (1996). "És la cançó que explica més el disc perquè és tot un viatge on hi és tot, des d'allò més petit fins a la força més animal". En el cas del Raül, va ser un moment "revelador" i "un dels més intensos" de la seva vida. I va anticipar el gir elèctric de 'Nova Creu Alta' (2013), l'últim àlbum de Refree.

Un disc de versions
Es van conèixer fent versions: els van aparellar en un projecte coŀlectiu, i van passar de no entendre's a establir la connexió única que tenen. Sobre l'escenari han continuat fent-se seves cançons de tercers, tot i alternar-les amb cançons de l'un i de l'altra. Però al Raül el preocupava, això de fer un disc de versions: "Tenia por que no fos un disc menor, fins al punt que ens vam plantejar fer dos discos, un dels quals de cançons nostres".

"Jo no tenia aquesta por -replica la Sílvia-. Ell temia que quedés un pastitx, però la unitat la donàvem nosaltres. El que havíem de fer era buscar el nostre so", diu ella, que tot i estrenar-se com a compositora amb '11 de novembre' (2012), ha treballat més la faceta d'intèrpret. "La interpretació és brutal, és intentar posar-te sota la pell una cosa que no has fet tu, muntar-te la teva història i fer-t'ho teu".

Qui els ha vist en viu sap que ho aconsegueixen, amb interpretacions viscerals, que estaborneixen de pura emoció. "Potser aquesta percepció del límit és la manera que hem trobat de fer-nos-les nostres". Per això a 'granada' van voler enregistrar-se en directe, en la seva intensitat despullada. Però a la primera no se'n van acabar de sortir.

"Hem estat molt bloquejats", admet el Raül, que ja feia estona que donava pistes que la gravació de l'àlbum -que es va prolongar gairebé un any- no va ser flors i violes. "Els dos pensàvem que n'hi hauria prou de tocar com ho fem sempre i ja està. I ho vam escoltar i vam veure que per al directe funcionava però que en disc, no: no era tan emocionant com pensàvem. Vam gravar dues vegades i ens vam arribar a plantejar que potser no era el moment", ells que pensaven que sortirien de l'estudi Calamar de Refree amb dos àlbums sota el braç, el de versions, el fàcil, i el de temes propis, que de moment queda aparcat.

'granada' i Morente
El desllorigador, però, el van trobar a 'Despegando', el disc que Morente va gravar el 1977 amb el guitarrista flamenc Pepe Habichuela. "És un disc que aquest any m'ha canviat la vida -continua ell-. Tenia l'estil de duo que buscàvem: és un disc de flamenc però que sembla de rock and roll... Ens va obrir els ulls".

Tots dos expliquen que 'Despegando' els ha ajudat a entendre per fi la dimensió de Morente, i es fan creus de no haver-ho acabat de copsar abans. Per això a l'àlbum hi ha fins a tres versions del cantaor granadí, i per això es diu 'granada', entre altres motius. "Fa pensar en l'explosió i en la fruita, combina el que és dolç amb el que és dolorós", diu la Sílvia. També remet al gra, en la fotografia de la portada de l'àlbum i en el so del disc, que defuig el que és "quirúrgic", diu el Raül, que n'ha bastit la producció musical.

Amb Morente, a 'granada' conviuen, entre d'altres, Lluís Llach, Violeta Parra, Edith Piaf i Schumann, de qui s'atreveixen a interpretar els dos primers lieds del cicle líric 'Dichterliebe', compostos per a veu i piano i que ells aborden amb veu natural i guitarra. "Representava molt la nostra filosofia de no pensar en l'estil, d'agafar una cosa que sembla tan llunyana però que ens sentim tan propera", diu la Sílvia.

També s'atreveixen amb Albert Pla, de qui fan un medley amb les tres cançons que obren el debut, 'Ho sento molt' (1989), que els permet esquivar els versos escatològics de La sequia. "Hi ha paraules que em queden bé a la boca i n'hi ha que no -reconeix la Sílvia-, però em sento tan bé cantant 'Quin cony de fill que tenia'!", de Papa, jo vull ser torero. "És el més emocionant de la cançó", diu Refree.

També t'agradarà

Sílvia Pérez Cruz, 2008-2012
  • Música
  • Llatina i world music

Els 5 anys clau per a la cantant més important de la seva generació En els 5 anys de vida de Time Out Barcelona tinc la sensació d'haver-la vista convertir-se en qui és ara: aquella noia el nom de la qual em trobava a tot arreu, cantant Bill Evans, amb Llama, Las Migas i Javier Colina, i ha esdevingut la gran artista de la seva generació a casa nostra, sense distinció d'estil, perquè a Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) no se la pot encasellar d'aquesta manera. Se'ns va donar a conèixer amb la veu, la que li surt dels pulmons, del cor o de les entranyes, qui ho sap, potser ni ella mateixa. Però va arribar a un punt en què va haver de posar-la al servei de les seves pròpies cançons, primer només en directe, en els concerts en què l'acompanyava Refree, i l'any passat amb el debut del seu projecte personal, 11 de novembre, un dels millors discos editats el 2012; si no us refieu de mi, feu-ho de Jamie Cullum, que el va recomanar. La Sílvia em dóna la raó: els últims cinc anys han estat "els més bèsties" de la seva vida. "En aquests cinc anys sóc mare i la meva carrera –després d'acabar els estudis a l'ESMUC– comença a accelerar-se. El disc –dedicat al seu pare, mort el 2010– és un resum d'aquesta etapa, em calia treure'l per donar espai a allò que vingui al darrere. Però ara estic contenta, tota la feina està donant resultats. Em sento neta, començo una nova etapa i m'encanta aquesta sensació". Diu la Sílvia que a ella cal veure-la parlant, que no s'agrada quan llegeix el que

Entrevista a Refree
  • Música
  • Pop

Raül Fernández canvia els instruments acústics pels elèctrics a ‘Nova Creu Alta’. Està emprenyat amb la desfeta social i fa més soroll que mai "Si veus la Noe pel carrer, comenta-li que visc un gran moment", canta Raül Fernández  a 'Kikirikí', un dels temes que sona més autobiogràfic de 'Nova Creu Alta' (2013), sisè àlbum de Refree i la seva estrena a El Segell del Primavera Sound. És la tercera de la cara A del vinil vermell en què s'edita el disc, la que, per casualitat, diu Refree, ha acabat encabint els temes "d'escala més reduïda", les històries més personals, encara que no necessàriament hagin de ser totes confessionals. Un bon moment personal"Visc un moment molt bo –admet–. Aquest disc ha estat molt important per a mi". 'Nova Creu Alta', una apropiació del nom del camp del Sabadell per expressar el "nou camí" que emprèn, significa un cop de volant en la seva carrera, en què canvia els instruments acústics pels elèctrics, tot i que, com diu ell, "la cal·ligrafia és la mateixa, és només el retolador el que és un altre". "Ha estat gairebé una necessitat fer-lo així. No és una cosa de què m'enorgulleixi, però sóc una persona que s'avorreix ràpid, i notava que em feia ràbia l'acústica. Tenia necessitat d'expressar una cosa més expansiva. Ara tinc moltes ganes de tocar, gaudeixo d'una manera extrema als concerts". En directe es nota: el nou quintet que lidera –amb Nico Roig a l'elèctrica, Miquel Sospedra (Sanjosex, Mazoni) al baix, i els seus habituals Xavi Lloses (teclats)

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat