Les cròniques del Sónar 2014

Sónar de nit
Dissabte 14

L'última nit del Sónar va ser una nit rodona. Espectacular. D'aquelles en què tot funciona. El públic desprèn una energia contagiosa -probablement la de saber que això ja s'acaba- i la varietat musical dels artistes, en aquest cas, és una font de motivació per no parar un sol instant. Una nit en què pots escoltar un parell de temes de Massive Atack, saltar com una criatura amb el pop electrònic de Yelle (gran descobriment), cantar Freak Out de Chic fins a estripar-te les cordes vocals i ballar sota una tempesta amb l'alegria de Tiga, és una gran nit. Tot mereix un gran titular. Per començar, el descobriment de Yelle. Una francesa -Julie Budet- encantadora. Tot alegria, ganes d'emocionar a través d'uns balls salvatges, acompanyada de Tepr (teclats) i GrandMarnier (bateria), dos grans músics i un concert ple de llum, color, ball desenfrenat. Respirar, i córrer cap a Bordinski, un dels noms més destacats de l'escena de ball sorgits a França en els últims anys. Brodisnki ha anat alternant llançaments més emotius amb d'altres molt més enfocats a la pista, a segells com Turbo (dirigit per Tiga) o Grizzly. La seva mescla de techno fosc amb hip-hop, house o bass music ha arribat molt lluny, i més lluny que arribarà si continua per aquest camí.

Arriba el moment de veure Boys Noize, una de les sessions més eufòriques d'un Sónar que ja s'acaba. L'alemany Boys Noize és un dels remixers i productors més sol·licitats del món, i a la seva llista de col·laboracions pot presumir de comptar amb Feist, Depeche Mode, Bloc Party, Justice, Daft Punk, David Lynch, Jarvis Cocker, Santigold, Scissor Sisters, Snoop Dogg, Erol Alkan, Skrillex (a través del projecte Dog Blood), N.E.R.D i Pet Shop Boys, entre molts d'altres. Ahir en tenia prou amb les seves mans i uns visuals àcids i divertidíssims. Una cadena de producció de smileys en flames, pertorbadorament feliç. Ni tan sols el diluvi universal va frenar la bogeria col·lectiva. A aquestes alçades no hi ha ningú que renuncii a uns instants de màgia per uns litres d'aigua. Tiga, una de les figures més importants de l'electrònica sorgides a Canadà i uns dels noms més creatius i respectats de tota l'escena internacional -responsable d'apagar l'equip de so fins a l'any vinent-, puja encara més el llistó i regala una sessió de techno memorable, mentre la pluja deixa pas als primers raigs de llum. -Maria Junyent

Sónar de dia
Dissabte 14

James Holden és un d'aquells artistes que sedueixen en el directe. El live que va fer dissabte al Sónar de dia, acompanyat de bateria i saxo va ser impecable. La sessió es va moure entre els sons còsmics i l'ambient suau, amb una paleta sonora que impressiona. Acompanyat d'uns visuals tan hipnòtics com la seva música, de formes primàries blanques, grises i negres de textura rugosa, com si el Sónar Hall s'hagués convertit en una cova rupestre que conté l'origen del so. Net, harmònic. Un gran encert, per part de l'organització del festival, programar aquesta sessió de pau i felicitat l'últim dels tres dies de Sónar, abans de cremar l'últim cartutx d'energia a la darrera nit. -Maria Junyent

Sónar de Dia
Dissabte 14

A la sortida del concert de Neneh Cherry al Sónar de Dia coincidia amb un amic a qualificar-la de deessa. Sobre un escenari s'hi poden pujar músics, intèrprets, compositors, cantants, tots més o menys dotats. Però hi ha persones que són forces de la natura, nascudes per comunicar i transmetre, i Cherry, esplèndida als 50 anys, n'és una.

Sueca amb arrels a Sierra Leone i mitja vida al Regne Unit, la fillastra del músic de jazz d'avantguarda Don Cherry debutava al Sónar per presentar-hi el seu primer disc en solitari en 18 anys, 'Blank project' (2014). Com a l'àlbum, l'acompanyaven RocketNumberNine, duo britànic a cavall entre el postrock i l'electrònica de bateria i teclats.

Sobre aquesta base, contundent però escadussera, la veu forta i carnosa de Neneh va seduir escopint els versos dels temes del nou àlbum i es va apoderar de l'escenari, ballant, saltant, anant d'una punta a l'altra com una fera engabiada, com si no pogués contenir una energia que malgrat tot no es desperdigava. Fent una concessió al passat va acabar amb el single del seu debut, 'Raw like sushi' (1989), i seu primer gran èxit, 'Buffalo stance'. Fa més de 25 anys que el va publicar, i continua fresc com el primer dia. –Marta Salicrú
Sónar de Nit
Dissabte 14

"Totes les cançons que tocarem han estat o bé composades o bé produïdes per mi", va advertir Nile Rodgers al principi del xou de CHIC, com avançant-se a les suspicàcies que podia generar un repertori amb temes d'altres artistes. Sí, a banda dels clàssics de la banda disco com 'Le freak' i 'Good times', CHIC, amb una fastuosa formació que incloïa trompeta i saxo i dues cantants, van abordar una colla d'èxits aliens en què, això sí, Rodgers havia participat, fonamentalment com a productor, i dels quals n'exigeix el dret de cuixa, no sense part de legimitat, esclar. 'I'm coming out' i 'Upside down', de Diana Ross, 'We are family', de Sister Sledge, 'Get lucky', de Daft Punk, esclar, l'èxit que ha tornat Rodgers a la primera línia, però també 'Like a virgin', de Madonna, 'Lets dance', de Bowie, i el 'hit' house del canvi de mil·lenni 'Lady (Hear me tonight)', de Modjo, que samplejava el 'Soup for one' de CHIC. El xou va semblar el d'una orquestra per Festa Major, però amb aquesta banda i aquest repertori, ningú els pot disputar el títol de millor orquestra de Festa Major del món.

També van oferir el concert més divertit de la segona i última jornada del Sónar de Nit. Un títol pel qual només competia amb ells Yelle. La diva pop francesa va actuar de manera simultània a la sueca Lykke Li, qui defensava el melancòlic 'I never learn' (2014), i per tant no estava per festes. Les cançons més èpiques del nou disc van funcionar prou bé: tot i ser tristoies, el seu caràcter de power ballads les feia mes aptes per a un festival del que podia semblar, i el tema que dóna títol a l'àlbum, 'No rest for the wicked' i 'Gunshot', entre d'altres, van sonar esplèndides. Els arranjaments acústics, però, no van afavorir 'Little bit', el seu primer single, de 2007. I el súper èxit 'I follow rivers' -en la versió de l'àlbum 'Wounded rhymes' (2011), no en la del remix de The Magician-, va semblar que Lykke Li no se l'acabés de creure. En perfecta sincronització, la sueca acabava de cantar el seu 'hit' a l'escenari SonarPub quan, al SonarLab, Yelle, acompanyada de bases i dos bateries –tendència recurrent al Sónar 2014– que enfasitzaven el ritme, començava a cantar els seus ('Que veux-tu', 'A cause des garçons'), amb que signaria un tram final del concert pletòric.

Després, mentre James Murphy -a qui hem pogut ballar 6 hores al dia en aquest format meravellós que s'han empescat amb 2manydjs, Despacio- punxava 'I want more', de Can, himne oficiós d'un festival tan hedonista com el Sónar, la nord-americana Laurel Halo ens ho posava una mica més difícil amb un 'set' de techno esquerp i fascinant al SonarCar, l'escenari de prop dels autos de xoc, que va començar com una broma i aquest any acollia algunes de les propostes més arriscades del Sónar de Nit. -Marta Salicrú

Sónar de nit
Divendres 13

Tothom sap quins són els components de la fòrmula de Moderat: Modeselektor i Aparat, dos dels projectes d'electrònica alemanya amb més reputació, sumant talent. La suma de, per un costat, el llenguatge dens barreja de techno i bass de Modeselektor, i per l'altre la sofisticació d'Aparat. Una combinació potent que al Sónar va ser efectiva per començar la nit, tot i que no va brillar tant com ho haguessin pogut fer. Poc després, al SónarPub el matemàtic canadenc Dan Snaith, Caribou, presenta el seu últim àlbum amb un live d'electrònica suau i ballable de recepció fàcil. Coneguts per alterar la seva sonoritat a cada nou llançament, Snaith i la seva banda demostren que no hi ha so que se'ls resisteixi si s'ho proposen. Ritmes trencats, psicodèlia electrònica, krautrock i folk, sigui el que sigui, s'apoderen del control de la pista sense esforços.–Maria Junyent

L'electrònica de Bonobo casa bé amb l'escenari del Village a mitja tarda. Simon Green, que porta més de 10 anys de trajectòria sota el nom de Bonobo, va oferir un live de sons calidoscòpics i textures delicades. La seva és una música per gaudir amb l'actitud d'una planta que s'exposa al sol per fer la fotosíntesi. És música que entra per osmosi. Artistes com Gold Panda -que va actuar a la passada edició del Sónar- o Shigeto li deuen molt a la seva cura pel detall. A Bonobo, cada petit so s'integra i es destaca de la resta, creant una harmonia molt plaent, sobretot per viure-la a l'aire lliure.

Deixem enrere el Village. Al Sónar Hall, el gran teatre lynchià de la Fira, Jon Hopkins es posa als plats. Són molts els qui no dubten a dir que Hopkins és el millor productor de techno actual. Perquè cadascuna de les seves peces funciona com una peça de rellotgeria, perquè encomana una èpica de la qual no es pot escapar, i perquè no hi ha cap dels seus temes que es pugui considerar senzill, monòton, ja sentit. Es reafirma en cadascuna de les seves aparicions, i va tornar a fer-ho al Sónar davant d'un auditori entregat a uns ascensos que semblen no acabar mai. Una de les actuacions més hipnòtiques del festival.
–Maria Junyent

Sónar de Nit
Divendres 13

¿Com s'ho anaven a fer Robyn i Röyksopp per omplir les gairebé dues hores de concert que tenien assignades divendres com uns dels caps de cartell de la primera jornada del Sónar de Nit? Hi estrenaven el Röyksopp & Robyn Do It Again Tour 2014, la gira conjunta que aquest estiu els portarà per Europa i Amèrica del Nord amb què presenten 'Do it again', el disc conjunt que van editar fa tres setmanes. Però 'Do it again' és un miniàlbum de cinc cançons, i ni afegint-hi les anteriors col·laboracions entre la diva dance-pop sueca i el duo de productors electrònics noruecs sortien els números. La solució, convertir en xou en tres miniconcerts d'uns tres quarts d'hora cada un: un de Röyksopp, un de Robyn i un de plegats.

Van començar Röyksopp. Svein Berge i Torbjørn Brundtland van liderar una banda de fins a deu músics, amb dues bateries -una de les tendències d'aquest Sónar-, saxo i una cantant, a banda de guitarra, teclats i baix, amb què van repassar tota la seva trajectòria des del debut 'Melody A.M.' (2001) -van acabar amb 'Poor Leno'- fins al seu últim llançament, 'Senior' (2010), amb parada a 'What else is there' ('The understanding', 2005). Amb una formació més reduïda, Robyn va exhibir carisma i va desplegar singles ('Dancing on my own', 'Indestructible', 'Call your girlfriend', 'Be mine!', 'With every heartbeat').

Però el colofó havia d'arribar amb l'actuació conjunta, amb tota la banda, tret de Robyn, emmascarats com apareixen Röyksopp a la portada del nou disc, que van tocar sencer. Van arrencar molt potents amb el house maquinal de 'Sayit', segon senzill extret de 'Do it again', i amb les col·laboracions del supergrup escandinau prèvies a l'àlbum conjunt, 'The girl and the robot' (de Röyksopp amb Robyn) i 'None of dem' (de Robyn amb Röyksopp). Després van abaixar una mica la intensitat amb les balades que inclou el miniàlbum per acabar de  manera eufòrica amb l'irresistible single que li dona nom. Els canons de confeti van fer la resta. –Marta Salicrú

Sónar de Dia
Divendres 13

Mathew Barnes no s'ho acabava de creure. Al productor de Liverpool se'l veia molt emocionat per la capacitat de convocatòria del seu projecte, Forest Swords, en un festival sobre el qual es va desfer en elogis, i en el mateix escenari en què poc després hi actuarien el veterà duo Matmos o Jon Hopkins. En formació de duo i acompanyat de baix, Barnes va defensar sobretot els temes del celebrat 'Engravings' (2013), melancòlics i suggeridors d'atmosferes desolades, permetent-se petites variacions respecte els 'tracks' originals, i acompanyat de projeccions atractives i descomfortants, com una que recordava les figures femenines fantasmagòriques del cinema de terror japonès recent.

En el mateix escenari, entre les enormes cortines de vellut vermell del Sónar Hall i davant d'un quòrum injustament bastant més reduït -el públic del Sónar no és aliè al 'hype'-, els nord-americans Matmos van brillar amb la seva IDM creativa i amb sentit de l'humor, capaços de convertir un rotlle de cinta adhesiva en instrument de percussió.

Al Sónar Complex, l'auditori que reuneix les propostes més experimentals, el compositor i multiinstrumentalista australià Oren Ambarchi hi va portar 'Knots', coproducció del Festival de Música Avançada i amb el festival polonès Unsound. Una abstracta proposta entre l'electrònica, l'acústica i el silenci -mantenir callats els mòbils del públic que omplia la sala i un bebè, també present, va ser un dels reptes-, amb la vintena de músics de corda de la Sinfonietta de Cracovia i el bateria Joe Talia.

Va tancar la programació d'aquest escenari el nord-americà d'origen rus Daniel Lopatin, àlies Oneohtrix Point Never, amb una proposta adusta recreada amb iMac i amb el suport de les visuals més lletges que s'han pogut veure al Sónar 2014, més que la imatge del festival d'enguany. -Marta Salicrú

Sónar de Nit
Dijous 12

Vivint en l'eterna contradicció de ser un grup que ha comptat amb un èxit massiu però que rebutja abandonar tot el que els definia quan van sorgir de l''underground' de Bristol, Massive Attack es proposaven, en el seu retorn al Sónar, presentar-hi una posada en escena d'impacte que defugis els codis del xou pop.

A estones ho van aconseguir. Amb un so molt contundent, amb dues bateries en directe (més guitarra, baix i tres cantants en rotació acompanyant el duo electrònic), proper a la duresa del metal o del post rock, Robert Del Naja i Grant Marshall van anorrear el públic assistent a la inauguració del Sónar 2014 amb un volum eixordador.

La potent il·luminació també contribuïa a un clima de vegades agressiu i anihilant. Una llum cegadora que sorgia de focus i de sis pantalles d'alta definició que durant bona part del concert van escopir missatges polítics, crítics amb la societat del suposat coneixement.

Codis binaris, logotips de marques comercials i banderes, medicaments i les dosis amb què es prenen, cerques a internet que retraten una societat malalta, els estratosfèrics preus de l'armament, o la vergonyosa comparativa entre el que es gasta cada hora en diferents països del món, van bombardejar el públic com projectils en forma de dades.

I desafiant el 'Hang the DJ' dels Smiths, en què Morrissey denunciava que la música electrònica "no li deia res de la seva vida", el duo de productors es va dirigir als barcelonins de tu a tu reproduint, en català i en castellà, titulars en relació als retards a Rodalies per robatori de cable de coure, a la prohibició a Piqué i Shakira de practicar el sexe durant el mundial, al "trasllat" de Can Vies, o a l'abdicació del futur rei Felip VI.

Pel que fa al repertori, es van aturar en el seu últim àlbum d'estudi editat el 2010, 'Heligoland' ('Paradise circus', 'Girl I love you', 'Splitting the atom'), però van sustentar el concert en clàssics dels seus influents primers tres àlbums -editats fa 20 anys-, com 'Teardrop', 'Unfinished sympathy', 'Angel', 'Karmacoma', 'Safe from harm' o 'Daydreaming', entre d'altres. Fer un xou a base de 'hits', sobretot quan es toca en un festival, és una opció per assegurar-se l'èxit. Però també és una opció conservadora per a un grup que es declara artísticament i ideològicament progressista. -Marta Salicrú

Sónar de Dia
Dijous 12

Feia dies que fantasejava amb DESPACIO, l'experiència que ofereixen James Murphy i 2manydjs durant les tres jornades del Sónar de dia. En el pla teòric sonava meravellós: una sala sencera vestida de club dels 70 -bola de discoteca inclosa- on durant sis hores al dia Murphy i els germans Dewaele havien de deleitar l'auditori a punxant els vinils de les seves col·leccions privades que, per si fos poc, sonaven a través d'un colossal sound system de McInstosh. La realitat és encara més meravellosa, perquè hi faltava un element clau: un públic entregat a la pista, fora de si i amb un somriure a la cara que pagaria per veure cada dia. Que no us espanti la cua que hi ha per accedir a la sala. Val la pena. Vam plantejar-nos l'opció de plantar una tenda a un raconet discret i quedar-nos a viure allà, sota un cel de llums giratòries, si no fos perquè Trentemøller estava a punt de pujar a l'escenari del Sónar Hall.

Quan, a qualsevol concert, el màxim que esperes de l'artista en qüestió és que interpreti temes de fa deu anys, alguna cosa no va bé. Pot ser que els treballs més recents no t'agradin tant com els anteriors. Pot ser, només, que desitges viure en directe aquell tema que has escoltat centenars de vegades. Però en el cas de Trentemøller, DJ i productor danès i un dels caps de cartell de la primera jornada del Sónar no és aquest el problema. El 'live' que va oferir al Sónar Hall és el d'un Trentemøller confús. És cert que el DJ es mou de l'electrònica a l'indie-rock, que no és un purista ni algú que s'hagi mantingut sempre en un mateix registre, i això fins aquí és bo. El problema és que el live de Trentemøller –almenys aquest que hem viscut al Sónar– està mancat de marca, desdibuixat inclús en els temes més mítics. Llàstima, perquè el Sónar Hall, que semblava ambientat per Lynch en un intent de reproduir el món de Twin Peaks, estava més que preparat per acollir una dosi d'èpica musical.

Amb el regust agredolç d'una primera queixalada poc satisfactòria, agafem lloc ben a prop del gran obelisc que domina l'espai del Sónar Village. Richie Hawtin, sota la màscara de Plastikman, és a punt de presentar per primer cop a Europa l'espectacle Objekt, després de deixar bocabadats als novaiorquesos quan es va plantar al Guggenheim. Plastikman és el projecte amb què Hawtin va revolucionar el techno als anys 90, amb treballs de referència com Sheet One, Music o Consumed. Amb aquests treballs va abanderar la màxima del 'less is more' traduïda al techno. Més tard arribaria el Hawtin de l'eufòria, el més ballable, el que deixa tothom satisfet abans de posar el punt i final. Plastikman busca l'experimentació des de la racionalitat.

Objekt és un directe per viure des d'una actitud serena, que no vol dir per això que sigui menys ballable. El directe s'inicia amb unes bases simples i constants -com qui comença a pintar un quadre prenent mà dels tres colors primaris- i a mesura que el live avança esdevé complex, des de l'organicitat, però complexe. No hi ha pics que trenquin l'harmonia del total de la sessió ni cap moment en què Plastikman deixi pas a Hawtin. L'element obelisc evoluciona en concordància amb la música amb projeccions de mapping que remeten a l'evolució de la vida. El que al principi són cèl·lules perdudes en el buit, en acabar s'han convertit en un teixit elaborat que s'esplaia i es contrau al ritme de la música. És sorprenent com, un cop l'òrbita de Plastikman s'ha fet amb l'espai, el públic sembla entendre que no cal un final apoteòsic i expansiu per viure un gran final. –Maria Junyent