Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Los Punsetes
Los Punsetes

Los Punsetes: trobar-li el gust a estar adherida a la paret

L'Ariadna, cantant, ens explica per què tot li sembla bé quan es tracta del grup madrileny, que presenta ‘LPIV’ i celebra deu anys d’existència

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Durant el rodatge del videoclip de 'Me gusta que me pegues', el primer avançament de 'LPIV', el quart disc de Los Punsetes, l'Ariadna, la cantant del quintet madrileny, es va passar dues hores i mitja enganxada amb cinta adhesiva a una paret. "Quan m'ho van dir, vaig pensar: mare meva", confessa. Però diu que no estava incòmoda. "Va ser una experiència fins i tot agradable, la recomano".

És acceptació estoica o hi té alguna cosa a veure l'entrenament a què se sotmet l'Ariadna en cada concert de Los Punsetes, en què no mou ni una pestanya? "Sóc una persona disciplinada -admet-, però no em costa gaire. Crec que és més interessant i millor per a tothom que em quedi quieta".

El seu hieratisme desemboca en una de les posades en escena més efectives de l'escena independent estatal, i a cost zero. La completa amb estilismes d'impacte, que mai no repeteix: "És una regla que em vaig imposar, fer-me un vestit per a cada concert -ella treballa en el món de la moda; ells en el dels mitjans-. Em sembla una aportació interessant i m'agrada fer-ho".

La tortura de la cinta adhesiva l'hi va infligir l'equip de Canada, la productora barcelonina responsable del vídeo -i dels d''Alférez provisional' i 'Tus amigos', de treballs anteriors-, que amb 'LPIV' s'ha convertit també en el seu segell discogràfic. "Tenen moltíssimes idees i molta il·lusió. És el que ens han transmès des del principi, que els agrada molt el grup".

També és l'entusiasme el que destaca de la implicació de Pablo Díaz-Reixa (El Guincho), com a productor de l'àlbum ("Se'l veia tan entusiasmat, que per a nosaltres era una satisfacció ensenyar-li les cançons"). Díaz-Reixa repeteix després de produir-los 'Una montaña es una montaña' (2012), i a ell deuen el so més directe del disc, amb la veu de l'Ariadna en primer pla, perquè puguem entendre lletres com "Que no pase un día sin que des tu opinión de mierda".

No us deixeu enganyar per l'agressivitat que transmeten sobre murs de guitarres les lletres de Los Punsetes, que l'Ariadna canta impertèrrita: "M'agraden molt les lletres del Manu i el Jorge, i és un orgull cantar-les", afirma, fan confessa. Rere les hòsties, les escopinades i els animals morts sobre el coixí, hi ha un grup d'amics que s'ho passen de conya sent Los Punsetes. "Assagem tots els dilluns i dimarts de 21 a 23 h, i ens agrada molt el que fem".

La recent sortida del grup d'un dels cinc membres originals els ha fet pena, sí, però no els ha fet dubtar de si tirar o no endavant. Van començar per passar l'estona, sense cap ambició. "Si a mi fa deu anys em diuen que gravaríem quatre discos i que tindríem certa repercussió, m'hauria costat creure-m'ho". També li hauria costat creure's que es passaria dues hores i mitja enganxada a una paret. 

També t'agradarà

'Roma', capital de l'imperi Austrohúngaro
  • Música
  • Pop

El duo art-pop electrònic de Barcelona ens obren les portes del seu quarter general durant la creació del seu quart àlbum Comprar entrades de concerts L'estudi d'Hidrogenesse al Poblenou té alguna cosa de cementiri d'elefants tecnològic. Els sintetitzadors que descansen als prestatges, però, són vius: estan en estat latent. "En cada disc els fem servir alguna vegada, per ecologia i per treure'ls la pols", diu de la col·lecció de teclats Genís Segarra, teclista telecinètic dels criogenitzats Astrud -desapareguts mentre no es demostri el contrari- i meitat, amb l'artista Carlos Ballesteros, d'Hidrogenesse. També són els artífexs d'Austrohúngaro, el segell discogràfic amb què editen discos que els agraden, els seus i, ara mateix, els de Chico y Chica i Espanto, duos de pop electrònic amb culte fidel, com ells.A Hidrogenesse els agraden les coses velles, i 'Roma', el seu quart àlbum, va néixer com un homenatge al que és antic: les ruïnes, les restes arqueològiques, els edificis vetusts, la gent gran. "Intentes donar la raó a les coses que t'agraden", diu el Genís. I per a ells donar la raó -o encara millor, tenir-la- és el súmmum: "Tendrán que darnos la razón en el siglo XIX", canta el Carlos en la seva oda a l'Ottocento, segons ells, l'últim cop en què es va poder creure en l'adveniment d'un futur utòpic. "Vam fer un disc per donar la raó als animals -'Animalitos' (2007), el dels himnes 'Disfraz de tigre' i 'Caballos y ponis'-, i ara en fem un per donar-la als vells. Com sempre

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat