Tots els reportatges de 'Concerts'

Recull de tots els articles publicats

Articles recents

Javiera Mena a la discoteca

A ‘Otra era’ (2014) la diva pop xilena atorga estatus de lloc mític a la pista de ball Tuixén Benet es fa una 'selfie' amb Salicrú de fons i l'envia per WhatsApp a Javiera Mena. Estic amb Les Sueques -Benet n'és una- i aquella tarda haig de trucar a la xilena: amb Les Filles Föllen la Tuixén ha coreografiat la gira d''Otra era' (2014), tercer àlbum de Mena, i vol que quan parlem amb la Javi em pugui posar cara. "La idea és que les seves coreografies estiguin en tots els meus xous", explica més tard Mena: de moment només hi són als concerts a Espanya i a Mèxic, dos dels llocs on té més seguidors, a banda de Xile; per això la Javiera reparteix el seu temps entre els tres països. "No porto banda, així que són les ballarines les qui donen suport a la música, al costat de les projeccions i les llums". Darrere d'una taula amb les seves màquines, en la gira d''Otra era' Javiera Mena fa pensar més en Chris Lowe que en una diva pop. "Però és que els Pet Shop Boys són les meves dives pop favorites", afirma. "La meva proposta coincideix en molts elements amb els d'una diva: la meva imatge, fer cançons pop... Però no formo part d'una gran estructura. Vinc de l'escena independent, tinc el meu propi segell -Unión del Sur, amb Cristián Heyne de soci, el productor dels seus àlbums- i he tirat endavant els meus projectes pel meu compte perquè a Xile no hi ha indústria: m'he hagut d'obrir camí en un lloc on no existia el que jo faig". Javiera Mena, 'Otra era' Comprar entrades de concerts 'Ot

Llegir-ne més

Els 'Bird eyes' de Núria Graham

La cantautora de Vic es va colar per una pintura d’Adam Green i li va inspirar ‘Bird eyes’. Ara la cançó titula el seu àlbum Li van haver de parar els peus. Faltava una setmana per mesclar 'Bird eyes' (2015), el primer àlbum de Núria Graham –després de 'First tracks' (2013), una maqueta que va funcionar de debut extraoficial i que ara es reedita–, i la vigatana continuava portant cançons noves. L'última va ser la del títol del disc, o millor dit, la del títol de la portada del disc: una pintura d'Adam Green de la qual es va enamorar només veure-la d'entre la selecció d'obres que el novaiorquès li va fer arribar com a possibles cobertes, fins al punt d'inspirar-li la millor cançó del disc. "Do you want to make love?", pregunta fins a cinc vegades seguides a la tornada, amb una seductora decisió que sorprèn, sobretot perquè té 18 anys. "Les lletres me les llegeixo i em fan por", admet. La majoria de les de l'àlbum les va improvisar a l'estudi, perquè el focus a 'Bird eyes' l'ha posat en la música. I afirma que són més estètiques que autobiogràfiques, tot i que admet que s'hi colen les seves obsessions, en forma de motius que es van repetint: la nit insomne al costat d'un amant que dorm, l'advertència que quan es llevi un dia aquest jo ja no hi serà... "Puc estar dient una cosa perquè m'agrada com queda, no perquè sigui veritat". I posa per exemple 'Ages', en què el jo de la cançó s'enamora d'algú que podria ser el seu pare. Diu que no és el seu cas. "Tenia ganes de buscar cose

Llegir-ne més

Nueva Vulcano han fet coses

I una d'elles és 'Novelería' (2015), quart àlbum del trio de rock barceloní, carregat de 'hitets' i cançons importants "Hemos hecho el artista sin demasiado convencimiento y sin crear ningún movimiento, pero hemos hecho cosas, es cierto", canta l'Artur Estrada en un dels himnes de 'Novelería', quart disc de Nueva Vulcano. El trio rock barceloní no en diria himnes, ni tan sols 'hits', un terme que troben que els va gran, que és "massa Queen": ells en dirien 'hitets'. Però després d'onze anys i quatre "long plays", diuen, i després de molta autocrítica, estan en un moment en què s'ho han "de creure una mica". "Quan tens un grup i no t'hi pots dedicar plenament hi ha un component difícil, la confiança en tu mateix -continua Estrada, guitarra i veu, i un dels socis de l'Heliogàbal-. Ens la donem entre nosaltres, però si no assagem, no es manté, no ens sentim gaire artistes. Si passem temps sense tocar, em costa veure'm com a autor de cançons. Però quan toquem, a la gent li agrada. I n'hi ha que fins i tot t'aixequen el ditet". Feia sis anys que els Nueva, que van usurpar el nom a uns tallers metal·lúrgics de la Barceloneta, no publicaven un nou àlbum. Però això d'ara no és ben bé un retorn: el 2014 van editar el senzill 'Todo por el bien común', i mai no havien arribat a plegar. "Circumstàncies de la vida -diu l'Albert Guàrdia, bateria, i meitat del segell i promotora La Castanya-. Cadascú tenia la seva història, i el grup, en aquell moment, no era la cosa principal. Ara, per als

Llegir-ne més

Entrevista a Las Ruinas

Són el secret millor guardat de l'escena pop-rock subterrània de Barcelona, però per culpa de 'Toni Bravo' (2014) estem decidits a esbombar-lo No, Las Ruinas no són unes 'riot grrrls': són els tres paios de la foto. "Som un grup de constància", diu Edu Chirinos, peruà establert a Barcelona des de fa més d'una dècada, veu, guitarra i autor de les brillants cançons del trio. "Hi ha grups que ho peten a la primera, nosaltres hem anat a poc a poc. Potser a la gent comença a sonar-li el nostre nom i pensa que devem molar, si aguantem tant...". Ronden per l'escena musical subterrània de la ciutat des del 2010: 'Toni Bravo' és el seu cinquè àlbum perquè en fan un a l'any, els publiquen com a xurros per una qüestió de militància. "Si a un tema cal donar-li una tercera volta, ja el descartem", diu Jaime Bertrán, baix, també barceloní d'adopció des de fa el mateix temps, en aquest cas de Veneçuela. "Ens agrada que sigui una cosa molt fresca. La gravació també és ràpida, anem per feina", afegeix Toni López, bateria, nascut aquí. "I no tenim gaire paciència", rebla Bertrán. I els altres li riuen la gràcia. "Quan vam començar, la filosofia del grup era la baixa fidelitat -fa Chirinos-. Però a nosaltres ja ens agrada aquest so, perquè molts dels grups que ens agraden també sonen així, com maquetes". En les cançons de 'Toni Bravo', el seu disc més pop, destil·len influències sorgides del millor del punk dels 70, la nova onada i el pop independent dels 80, i el rock alternatiu dels 90. Sone

Llegir-ne més

PXXR GVNG: del carrer al Sónar

El col·lectiu establert a Barcelona s'ha convertit en sensació del hip-hop 'underground' amb una mescla de trap i reggaeton que els portarà al Sónar "Club going up on a Tuesday": és dimarts i el 'hit' d'iLoveMakonnen s'escau amb l'ambient que es respira, mesclat amb l'olor de maria, al cau de PXXR GVNG; algú ha compartit el tema del raper d'Atlanta al Facebook del col·lectiu de hip-hop alternatiu establert a Barcelona, i la connexió entre el nord-americà i la banda que formen els MC Yung Beef i Khaled, dels granadins Kefta Boyz, D.Gómez, dels madrilenys Corredores del Bloque, i el productor barceloní Steve Lean, va més enllà de l'ús expressiu de l''autotune'. Tenen la mateixa edat: ronden els 25 -tret de l'Steve, que en té 18-, i com Makonnen, qui va complir condemna en arrest domiciliari, han crescut en entorns desfavorits. "No tenim plans de vida gaire llargs", diu el Fer, àlies Yung Beef, que va marxar de Granada als 18 i abans de venir a Barcelona, a buscar-se la vida amb la música, va fer parada a Londres. "No hem nascut amb la tranquil·litat amb què neix molta gent", li dóna la raó el Khaled, amb qui es coneixen des de petits; amb el Dani i l'Stevie es van conèixer per la música. D'aquí el nom del quartet, que s'ha de llegir 'poor gang', la banda dels pobres, i que abracin una ètica i estètica basades en "un codi que la gent que no és del carrer no entén". Comprar entrades de concerts O real o res"És de veritat?", pregunto assenyalant el tatuatge de D.Gómez al pòmul,

Llegir-ne més

Vashti Bunyan salta al buit

La cantautora britànica ens parla de 'Heartleap' (2014), el seu tercer àlbum des del 1970, que ha gravat i produït tota sola. Diu que serà l'últim Es va estrenar amb 'Some things just stick in your mind', un 'single' signat per Mick Jagger i Keith Richards el 1965. Però no va ser fins que 'Just another diamond day', l'LP de debut, ignorat quan es va publicar el 1970, es va convertir en clàssic de culte i es va reeditar el 2000, que Vashti Bunyan va tornar amb 'Lookaftering' (2005). El següent, 'Heartleap' (2014), diu que serà l'últim. Ens en parla. Vashti Bunyan, 'Heartleap' (2014) Has tornat a desaparèixer, aquest cop durant 9 anys.És veritat! S'ha convertit en una mena d'hàbit. Crec que va ser perquè no tenia res de nou. Vaig fer molts concerts amb la meva banda durant els tres anys després de la publicació de 'Lookaftering' (2005). No podia tenir-los tocant el mateix una vegada i una altra, perquè no tenia gaire repertori. Havia d'esperar a tenir alguna cosa nova, però vaig trigar més del que em pensava. Al final vaig decidir que en tenia prou per a un nou àlbum i per a un directe, aquest cop només amb Garreth Dixon. Fa 9 anys que toca amb mi les meves cançons, i serà genial tornar a toca junts, en tinc moltes ganes. Toquem bé junts, perquè és tranquil de la mateixa manera que ho sóc jo. És un intèrpret molt sensible, que no aclapara. T'has fet un fart de desmentir que siguis una cantant de folk.Sí, la meva música no és folk. Al Regne Unit la música folk es considera trad

Llegir-ne més

Les Sueques: faldilles i soroll

Que vénen Les Sueques, i ho fan amb 'Educació física' (2015), col·lecció de pedres semiprecioses de punk-pop Diu Blanca Lamar, veu i baix de Les Sueques, que el quartet punk-pop que forma amb Tuixén Benet, Raquel Tomàs i Pau Albà és com la seva "empreseta, però en comptes de fer diners, en perd". Ho diu a propòsit de com es reparteixen les tasques al grup en pro de l'esperit DIY. "A Les Sueques ens agrada fer-ho tot nosaltres", fa la Raquel. Una filosofia apresa del moviment riot grrrl, al qual admiren i reconeixen com a "punt de partida" i "referent". Al cap i a la fi, la formació de tres noies i un noi és calcada a la de Bikini Kill -amb diferent distribució dels instruments-, i que el nom de la banda opti per la marca de gènere de la majoria femenina del grup no és perquè sí. "Volem que això sigui important en el grup", diu la Blanca. També diu que el Pau ho té claríssim, que és "una sueca", un gentilici que s'apropien no en referència al mite sexual del landisme, sinó al de la idealització de tot el que ve del nord, on les dones viuen "alliberades". Per això i per poder "fer-se les sueques". El seu segon àlbum, 'Educació física' (2015) –que arriba després d'un EP homònim del 2012 i de l'LP de debut 'Cremeu les perles' (2013)–, els ha sortit rodó, i ho saben. "Ha quedat molt empacat i el vam gravar molt ràpid -diu Lamar- perquè la Tuixén ens havia estat fent treballar sense parar fins que ens van sortir les cançons bé". Les Sueques, 'Educació física' (2015) Comprar entra

Llegir-ne més

José González vs. la puresa

El cantautor suec ens explica per què multiplica per dos els ingredients de la seva estricta cançó d’autor amb veu i guitarra a ‘Vestiges & claws’ Un altre s'hauria ofès, però José González celebra que l'expressió 'filosofia barata' es coli a la nostra conversa -ep, tot i que no referida a les seves cançons-. "La música, la poesia i les pel·lícules són llocs òptims per a aquests tipus de frases que tenen alguna cosa de veritat però que són clixés -diu el cantautor suec d'origen argentí, en un castellà decent però amb calcs de l'anglès-. Moltes de les meves lletres, quan me les miro en la forma de text, tenen alguna cosa d'això", etziba. Segur que el publicista de 'Vestiges & claws', el seu tercer àlbum, no ho celebra tant. González no publicava un disc amb el seu nom i cognom des d''In our nature' (2007), però tampoc no s'ha estat amb els braços plegats: ha editat els dos discos de Junip, el trio (ara duo) rock que lidera, 'Fields' (2010) i 'Junip' (2013). "Vaig pensar que seria maco mesclar la meva vida musical, i després de Fields estàvem tan ficats en la música que semblava més maco continuar amb Junip. Va ser després que vaig tenir ganes de tornar al meu projecte en solitari", i que va començar a muntar cançons com trencaclosques amb les idees que havia anat recollint en tot aquest temps, "riffs de guitarra, melodies, harmonies...". D'això, en fa menys d'un any. Una fórmula que ara li anava petitaAmb Junip, González es va acostumar a pintar amb més colors, i l'estricta f

Llegir-ne més

Entrevista a Los Punsetes

L'Ariadna, cantant, ens explica per què tot li sembla bé quan es tracta del grup madrileny, que presenta ‘LPIV’ i celebra deu anys d’existència Durant el rodatge del videoclip de 'Me gusta que me pegues', el primer avançament de 'LPIV', el quart disc de Los Punsetes, l'Ariadna, la cantant del quintet madrileny, es va passar dues hores i mitja enganxada amb cinta adhesiva a una paret. "Quan m'ho van dir, vaig pensar: mare meva", confessa. Però diu que no estava incòmoda. "Va ser una experiència fins i tot agradable, la recomano". És acceptació estoica o hi té alguna cosa a veure l'entrenament a què se sotmet l'Ariadna en cada concert de Los Punsetes, en què no mou ni una pestanya? "Sóc una persona disciplinada -admet-, però no em costa gaire. Crec que és més interessant i millor per a tothom que em quedi quieta". El seu hieratisme desemboca en una de les posades en escena més efectives de l'escena independent estatal, i a cost zero. La completa amb estilismes d'impacte, que mai no repeteix: "És una regla que em vaig imposar, fer-me un vestit per a cada concert -ella treballa en el món de la moda; ells en el dels mitjans-. Em sembla una aportació interessant i m'agrada fer-ho". Los Punsetes, 'LPIV' (2014) Comprar entrades de concerts La tortura de la cinta adhesiva l'hi va infligir l'equip de Canada, la productora barcelonina responsable del vídeo -i dels d''Alférez provisional' i 'Tus amigos', de treballs anteriors-, que amb 'LPIV' s'ha convertit també en el seu segell disco

Llegir-ne més

Entrevista a Tricky

La icona del trip-hop no vol sentir a parlar de les glòries del seu passat ni de Massive Attack. Entrevista a propòsit del seu disc 'Adrian Thaws' (2014) Diu Tricky que la fama el va espatllar. Era el 1990 quan el món va descobrir el seu fraseig mandrós enganxant-se a 'Daydreaming', la primera pista del revulsiu que havia de significar 'Blue lines' (1991), el debut de Massive Attack i l'àlbum fundacional del trip-hop. Després arribaria 'Maxinquaye' (1995), l'estrena de Tricky en solitari i una altra de les fites de la mescla de dub, hip-hop, soul i electrònica que va emergir de Bristol als 90. De sobte era gairebé Déu, i així va batejar el seu segon àlbum, 'Nearly God' (1996). Ha dit que aquest reconeixement li va afectar el seny, i l'MC i productor britànic d'origen jamaicà va triar el cap abans que la fama, i va optar per autosabotejar-se durant els següents vint anys -ell ronda els 50- i es va allunyar del so narcòtic de 'Maxinquaye'. "Cada un dels discos que faig és diferent", respon Tricky sec i breu a un qüestionari enviat per e-mail, l'única opció que se'ns ha donat per abordar-lo. "Sempre miro cap endavant". És una idea en la qual insisteix: avorreix la nostàlgia i diu que no vol sentir a parlar de les glòries del passat. El seu anterior àlbum, però, 'False idols' (2013), desè de la seva carrera, marcava un retorn als ritmes letàrgics del debut. I a l'últim, li ha posat el nom i cognom que té al passaport, 'Adrian Thaws' (2014): el paral·lelisme amb el seu primer dis

Llegir-ne més
Mostra'n més

Reportatges de nit

El Mutis, el millor bar d'Europa!

El Mutis, una estança on l'educació compta tant o més que la cartera, ha guanyat el premi a millor bar d'Europa   Com diu la cançó de Ryan Adams, the bar is a beatiful place. Un altre cataplasma musical sublim per al cor trencat, un elogi dels colzes a la barra i al bon taverner que ens emboira la crua realitat és Lived in bars de Cat Power. Totes dues són cançons que podrien succeir al Mutis: a very beautiful place, és un bar collonut. Tant, que aquesta cocteleria ha sigut triada per la revista Drink's International com el millor bar d'Europa i la setzena millor cocteleria del món! "Ep, som la millor cocteleria de l'Europa continental, els britànics no se senten part d'Europa", puntualitza amb sorna Kim Díaz, propietari del Bar Mut -casa de la bona llauna i el vermut regi- i la seva extensió coctelera, el Mutis.  La segona puntualització de Díaz la fa més satisfet: "Aquest no és un premi tècnic pels còctels sinó a la cocteleria, a l'espai. Una cocteleria és una barra amb un bàrman. Nosaltres li hem donat la volta, i això ho han valorat molt". Perquè el Mutis és un bar que no és ben bé un bar. Un club privat democràticDíaz evita escrupolosament  la definició de bar clandestí. Tot i que el Mutis va obrir el 2009, just en l'època en què s'inaugurava la faŀlera per moure una taula de planxar i descobrir una barra de montaditos. "No m'agrada gens la definició, som un altre concepte de lloc. Més aviat som un club privat que un lloc clandestí", matisa. Afegirem que és

Llegir-ne més

De festa amb Miqui Puig

El Dj Miqui Puig té una sessió mensual a la sala 2 del Nitsa New Wave Old Wave desembarca al Nitsa un cop al mes sota la tutela del músic i DJ   Ara no descobrirem la llarga trajectòria que arrossega Miqui Puig com a DJ, però per si de cas és una història que cal explicar de nou, per a aquells que encara tinguin a la ment el Miqui com aquell noi que va triomfar amb Los Sencillos i de tant en tant surt a la televisió fent de jurat pels puestos, hem de dir que és molt més que tot això, com bé saben els seus fans de sempre i els seguidors de la música pop amb un mínim d'inquietud. I des de fa més de 20 anys acompanya la seva carrera de compositor amb activitats paraŀleles vinculades a l'edició de fanzines, la ràdio, el coŀleccionisme discogràfic i, com a extensió lògica de la seva passió malaltissa pel vinil i el rastreig de joies del passat i del present, la professió de DJ.  Ha punxat molt, per tot arreu, sempre amb bona música i un somriure, i un bon dia va arribar el moment d'inaugurar el seu propi club, que en realitat és un concepte de festa que ha anat programant vetllades -a ell segurament li agradarà més el concepte d'allnighters- a diverses sales de tot Catalunya i més enllà. Sempre en moviment, sempre buscant públics nous que comparteixin l'entusiasme per una interpretació periscòpica del pop, des del 2009 les nits Old Wave / New Wave s'han convertit en una garantia d'allò que en castellà antic se'n deia educar deleitando. Ni més ni menys. La força

Llegir-ne més

30 anys del Sidecar

Mala sort de la bona La sala Sidecar, degana del millor rock en viu, arriba als 30 anys en una forma immillorable. Dels anys 40 als 60, la Sisena Flota dels Estats Units atracava al port de Barcelona i deixava anar una càrrega d'uns quants milers de 'marines' amb ganes de gresca. Per atraure'ls a les seves barres del bar, a part d'omplir-les  de senyoretes que fumen i que els tractaven de 'you!', es van obrir molts bars amb nom d'estat nord-americà: l'Arkansas, el Kentucky, el Califòrnia... i el Texas. En aquest darrer, situat en una cantonada de la plaça Reial, el propietari llogava el local sencer a un regiment de 'marines', se'n desentenia i tornava 24 hores després. Per, ens imaginem, trobar-se un espectacle llefiscós, amb més cossos nus, inconscients i horitzontals que a l'inrevés.  Detalls morbosos a banda, l'ara propietari de l'antic Texas se'n felicita: Roberto Tierz celebra els 30 anys de vida del Sidecar, punt cardinal de la plaça Reial, sala ineludible a l'hora de parlar de música moderna a Barcelona. La festa oficial havia de ser el passat 13 de novembre -dia de l'obertura ara fa tres dècades-, però a causa d'una afonia del cantant d'Arizona Baby, la banda convidada, el sarau tindrà lloc el 13 de desembre.  Sempre el tretze. Tierz no té por de la mala sort, doncs. I com diu ell, són "la sala de concerts amb la programació ininterrompuda més longeva de Barcelona". Pel camí, clàssics com el Karma, el Magic o el Zeleste han caigut o han abandonat la

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments