Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
James Vincent McMorrow
James Vincent McMorrow

Trobeu a faltar Bon Iver? Tranquils, tenim James Vincent McMorrow

El cantautor irlandès ens parla de 'Post tropical', que li ha valgut comparacions amb el grup de Justin Vernon

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

A la portada de 'Post tropical' (2014), el segon àlbum de James Vincent McMorrow, hi ha un flamenc i una palmera. Però l'estampa de samarreta hawaiana grinyola quan ens fixem en l'ós polar que mira a l'horitzó sobre el gel en un segon pla. No és una al·legoria contra el canvi climàtic: és una provocació. "Amb aquest disc tenia l'instint de fer una cosa diferent de la que la gent pogués esperar", afirma el cantautor irlandès. El flamenc i l'ós tenen tant a veure com el so del Tròpic que evoca el títol i les cançons de l'àlbum, intimistes, construïdes amb múltiples capes i textures, cantades en falset, que li han valgut comparacions amb Bon Iver.

Qui vol ser un paio amb barba i una guitarra?
Tampoc no tenen gaire a veure amb la cançó d'autor acústica del debut 'Early in the morning' (2010, reeditat el 2011). Redescobrir-lo com a crooner electrònic cantant a 'Post tropical' devia trencar més d'una expectativa. "Amb el meu primer disc moltes de les converses van girar al voltant del fet de ser un paio amb barba i una guitarra", admet, ell que mai no va voler ser un cantautor acústic i que admira la flexibilitat de la paleta sonora de l'electrònica i el hip-hop.

"Les cançons del primer m'agraden, però el vaig fer amb els instruments, el temps i els diners que tenia, i això em va limitar -diu-. Si tornés a fer 'Early in the morning' demà, el faria diferent, mentre que Post tropical el faria exactament igual". Post tropical és el disc que ja hauria volgut fer quan va fer el primer: el que sentia dins del seu cap i no va compartir amb els que som fora per manca de recursos.

"Sempre em guio pels sons que sento dins el meu cap, i faig servir els instruments que cal per materialitzar-los -explica-. Moltes vegades les idees que tinc són difícils d'articular, o quan les toco no sonen tan impressionants com volia. Així que ho intento d'una altra manera. Si tinc un so al cap, hi vaig al darrere fins que sona com ha de sonar. De vegades no me'n surto, però d'altres sí".

El falset com a arma
I el falset, com el va treure? "Quan vaig començar a compondre ja ho feia en falset. És com treballo i sempre ha estat la meva millor veu. Així que tenia sentit cantar les cançons tal com les componc sense haver d'adaptar-les". I tenir com a eina principal la veu impostada li permet fer servir la veu natural com a recurs expressiu. "En els moments en què la faig servir sona agressiva i crida l'atenció  -diu en referència al directe-. M'agrada fer servir la veu com una arma, però l'has de fer servir amb intel·ligència. No la pots deixar anar tota de cop. Quan puc fer matisos amb la veu, és el lloc on vull ser com a cantant. Perquè abans que res sóc un cantant".

També t'agradarà

Entrevista amb James Blake
  • Música
  • Funk, soul i disco

Entrevista amb James Blake, el 'crooner' del postdubstep, a propòsit del segon àlbum 'Overgrown'. Si algun dia es decideix a deixar la música James Blake seria un bon conseller. Les comissures dels llavis lleugerament cap avall i la suau mata de pèl li donen un aspecte seriós i empàtic. És contagiosament tranquil, no obre la boca sense saber exactament què vol dir, i escolta amb una intensitat que arrenca secrets. Sento la necessitat de parlar-li de la meva vida amorosa, i d'una relació a llarga distància anterior que no va acabar bé. "Això et va ajudar a acomiadar-te'n?", em pregunta, sobre l'estrès emocional de les anades i vingudes constants. "Et van servir d'entrenament?". Un amor transatlànticEl motiu pel qual el britànic m'estira de la llengua és que ell s'ho està fent a llarga distància amb la seva nòvia de Los Angeles. "L'aeroport s'ha convertit en un marc molt familiar", admet. La presència d'ella projecta una ombra pàl·lida sobre el nou segon àlbum de Blake, Overgrown, en què s'allunya del dubstep del debut homònim i canta encara amb més tendresa. Com porta els viatges? "Per bé o per mal, el canvi d'entorn m'agrada -admet-. De vegades endarrereix les coses, però això t'obliga a aprofitar el temps". La relació, però, no només li ha ensenyat a compondre en moviment -canta dins del seu cap i tecleja les lletres a l'iPhone-, sinó que també li ha fet voler millorar en altres coses. "Fer un millor cafè, jugar millor als escacs, ser millor persona. Ser capaç de demostrar

Entrevista a Neneh Cherry
  • Música
  • Dance i electrònica

Ens parla de 'Blank project' (2014), el seu primer disc en solitari en 18 anys Nascuda a Suècia, filla de l'artista plàstica Moki Cherry i fillastra del músic de jazz Don Cherry, Neneh era una adolescent quan es va traslladar sola a Londres. Ara viu a cavall entre Londres i Suècia amb el seu marit, Cameron McVey -figura clau en la primera etapa de Massive Attack-, i les seves dues filles més joves, que són més grans que quan ella va marxar a buscar-se la vida a Londres. De la segona n'estava ostensiblement embarassada quan va cantar 'Buffalo stance', el 'hi't del debut 'Raw like sushi' (1989) al 'Top of the pops' de la BBC. I la maternitat té molt a veure amb el fet que Neneh no hagi publicat cap àlbum en solitari des del tercer, 'Man' (1996), però també amb el fet que ara hagi tornat amb 'Blank project', que presenta al Sónar 2014. La playlist del Sónar 2014 T'estrenes com a artista al festival, però hi has assistit com a públic, oi?Sí, no sembla que faci tant perquè a mi res no em sembla que faci tant, estic en un estat de negació constant, però deu fer 7 o 8 anys. Era l'època en què estàvem amb CirKus -van publicar 'Laylow' (2006) i 'Medicine' (2009)-. Tornar per tocar-hi em fa molta il·lusió, perquè tinc el festival en un pedestal, és selecte però en un sentit cool, no és esnob. Programa música basada en la passió, en la idea honesta de venir i tocar. I jo, que no sóc precisament de la primera volada, em sento privil·legiada per tocar-hi. Tu també sones molt apassionada

Publicitat
Entrevista a Damien Jurado
  • Música
  • Llatina i world music

El cantautor ha vist la llum: Damien Jurado és un home nou en el seu nou àlbum, 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què s'envolta de ritmes llatins i psicodèlia Damien Jurado estava llest per tornar a l'estudi amb Richard Swift, productor dels seus dos anteriors àlbums, 'Saint Bartlett' (2010) i 'Maraqopa' (2012), quan va decidir llençar les cançons que tenia a les escombraries i tornar al lloc mític que titulava el seu últim disc. Com en un rapte va escriure 'Return to Maraqopa', la primera cançó que va fer per al frondós 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què Jurado oblida que és un cantautor. És la segona part del díptic ambientat en aquesta comunitat que espera el retorn del messies, inspirat per un somni amb què va veure la llum. "Al principi no sabia ben bé què volia aconseguir treballant amb ell -diu Jurado de Richard Swift-. Només sabia que volia anar en moltes direccions diferents i buscar alguna cosa nova". El productor ha estat un dels catalitzadors del canvi que en tres àlbums ha experimentat el de Seattle, de cantautor amb guitarra a artífex d'un ric pop acústic ornat que es gronxa en ritmes llatins. I tot va començar quan Swift li va dir que els seus discos no feien justícia ni a les seves cançons ni a les seves variades influències. "M'he passat tota la carrera sense fer servir aquestes possibles influències -li dóna la raó-. I crec que estar bé fer-ne ús: no copiar-les però sí emular-les". Jurado protesta quan se li pregunta

Entrevista a John Grant
  • Música
  • Pop

Després de conquistar-nos amb 'Queen of Denmark, aquest cantautor confessional torna amb 'Pale green ghosts', més drames autobiogràfics emocionants, aquest cop vestits amb sintetitzadors. Els presenta en format de banda "Ets la primera persona que em diu que no la va sorprendre que fes servir sintetitzadors", fa John Grant des de Reykjavík en referència al gir electrònic de 'Pale green ghosts' (2013), segon àlbum en solitari de l'ex-Czars, i la revàlida, que supera amb nota, després de l'immens 'Queen of Denmark' (2010). "Va ser una progressió molt natural per a mi", continua aquest nord-americà nòmada exiliat a Europa, que es va instal·lar a Islàndia per treballar amb Biggi Veira, del col·lectiu electrònic GusGus. "Ja vaig començar a treballar amb sintetitzadors a 'Queen of Denmark'", cosa que era més fàcil de percebre en els directes amb què va defensar el disc a casa nostra, en format de duo de teclats. En aquella gira ja va avançar alguna cançó del nou àlbum, com You don't have to, en què la veu de baríton d'aquest cantautor confessional -sempre en primer terme perquè se senti ben clar com renega i maleeix el seu examant-, flota sobre un mar d'ones sintètiques. Aquest cop, però, el gaudirem amb format de banda -tot i que no amb la secció rítmica de Midlake, amb la qual torna a comptar al nou disc-, perquè no li venia de gust despullar les noves cançons: "M'agraden tal com són". I li agraden tant que sobre l'escenari fins i tot les balla, o gairebé. "No sóc un ballarí per

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat