Time Out a la teva bústia d'entrada

Ho sentim, però no hem trobat la pàgina que estàs buscant

La pàgina ha canviat de lloc o bé ha deixat d'existir. Per ajudar-te a trobar el camí, aquí tens alguns resultats de cerca que et poden interessar.

Publicitat
El caballero oscuro
  • Cine
  • Acció i aventura

L'arribada a Gotham de l'incorrupte fiscal del districte Harvey Dent fa pensar a Batman que potser és el moment de deixar de fer de justicier i confiar en la policia, comandada pel tinent Gordon, i en el sistema judicial per combatre el crim organitzat a la ciutat. Però la irrupció en escena del Joker, un imprevisible criminal sense cap mena de mirament, trastocarà els seus plans. Segona entrega de les aventures de l'home ratpenat dirigida per Christopher Nolan, que fins i tot supera la seva ja brillant predecessora. M.S

No es país para viejos
  • Cine

Un cop de sort es pot convertir en el pitjor error. És el que li passa a un home que ensopega amb un maletí ple de dòlars en l'escenari d'un assassinat múltiple. L'home agafa els diners i això el col·loca en un punt de mira d'un implacable i misteriós assassí que deixa sang per allà on passa. El talent dels directors de 'Fargo' pren forma d'un 'thriller' vibrant i molt asfixiant premiat amb 4 Oscars: millor pel·lícula, director, guió adaptat i millor actor secundari per un Javier Bardem terroríficament perfecte. M.T.

  • 5 de 5 estrelles
  • Cine
  • Drama

Inquietant i retorçada, la nova pel·lícula del coreà Bong Joon-ho combina l’excel·lència cinematogràfica amb un missatge polític d’allò més punyent. Camuflat en el relat d’una invasió domèstica trobem un autèntic drama sobre rols socials i màscares, sobre la hipocresia i l’educació. El director de 'L’hoste' i 'Trencaneu' ja ens té acostumats als seus jocs subversius amb els codis dels gèneres. Aquesta és la història d’una família pobra de Seül que s’infiltra en una casa molt rica per la porta del servei. Combina suspens, drama, comèdia, rialles i farsa, amb alguns moments de pur terror, saltant d’un registre al següent amb una elegància total. L’argument de fons és ben antic: les desigualtats entre classes. En la primera escena trobem una gent que viu en un semisoterrani d’un barri obrer, en l’últim racó d’un cul-de-sac on un borratxo va cada nit a pixar. Són un marit, la dona i dos fills en la vintena, que sobreviuen fent feines estranyes, com muntar caixes de cartró per als repartiments d’una pizzeria. El thriller s’activa quan un d’ells falsifica el currículum per fer classes particulars a la filla d’un home de negocis milionari, el senyor Park. Un per un, els pares i la germana aconseguiran entrar a treballar al seu xalet i, de mica en mica, li aniran xuclant la sang. Hi ha un moment de la pel·lícula en què la comèdia de l’absurd sembla arribar a l’equilibri perfecte d’'El servent' de Joseph Losey. L’espai és molt important. La casa dels Park s’imposa com un personatge mé

  • Cine
  • Drama

VOSE. Aquesta pel·líucla d'Ang Lee parla d'un tema que podía semblar molt tabú (almenys a determinades zones dels Estats Units), però que va resultar no ser-ho tant després que la pel·lícula s'endugués 3 Oscars. Es tracta de daptació d'un relat d'Annie Prulxy publicat a The New Yorker. Els cowboys protagonistes d'aquest western de tall psicològic tenen la mala sort d'enamorar-se en un moment i un lloc marcats per una actitud més aviat obtusa. El cineasta, però també incideix en una decisió que provoca el trencament de moltes parelles (dins i fora la pantalla): la repressió voluntària dels sentiments propis. Una bonica reflexió sobre la autocensura emocional que fa por va tornar a estar en boca de tots després de la mort de Heath Ledger. (Cicle: Record Heath Ledger) 2,70 €.

  • 5 de 5 estrelles
  • Cine
  • Ciència ficció

Hi haurà qui digui que 'High life' no és 'realment' una pel·lícula de ciència-ficció, ja que en el fons es tracta de la nova obra de Claire Denis, una de les autores més ferotges del cinema mundial. Però aquesta teòrica incompatibilitat només deixa en evidència els prejudicis de qui l’emet: el plantejament argumental –un grup de convictes és condemnat a tripular una nau espacial, amb la missió d’explorar els confins del cosmos a la recerca de recursos útils per a l’espècie humana– no deixa dubtes sobre el seu caràcter especulatiu. I, per altra banda, parlem d’un gènere amb una infinita capacitat per assumir mirades heterodoxes i sacsejos narratius. Rodant en anglès per primer cop en els seus 30 anys de trajectòria, Denis col·loca Juliette Binoche en una tessitura molt diferent de la dels agredolços anhels afectius d’'Un sol interior'. En aquesta ocasió, l’actriu és la pertorbadora metgessa encarregada de supervisar l’estat físic i mental dels reclusos, agafant com a objecte del seu desig un Robert Pattinson que converteix la seva mirada al·lucinada en una implosió d’intensitat. Interessada, com sempre, a mostrar el cos humà com una geografia de ferides i fluids, la directora de 'L’intrús' toca un nou cim del cinema físic, si bé ara el desig de les seves criatures no es projecta sobre un entorn reconeixible, sinó que té darrere seu un infinit buit còsmic.

  • 3 de 5 estrelles
  • Cine
  • Terror

Als 60, la inclusió d'un heroi negre al film de terror 'La nit dels morts' va suposar tota una declaració política. Un any abans, a 'Endevina qui ve a sopar', Sidney Poitier protagonitzava una pel·lícula entorn d'una dona blanca que presenta la seva parella negra als seus pares. Podríem dir que 'Déjame salir' parteix d'una barreja entre aquestes dues idees, entre el terror i la confrontació social i familiar. Chris arriba a la casa dels seus sogres a Alabama. Ells són blancs, i ell és negre. I el jardiner també és negre, i la minyona. De fet, tots els negres que Chris va trobant en aquest lloc aparentment amable resulten sospitosos. Entre la comèdia i el terror, 'Déjame salir' proposa un discurs directe sobre el racisme. Dona la volta als estereotips socials i del mateix gènere de terror, recordant, per exemple, l'estètica d'un èxit del cinema de por recent com és 'Insidious'.

  • 4 de 5 estrelles
  • Cine
  • Drama

Un luxosíssim tast de la vida en una cort del segle XVIII, on hi ha confabulacions de nobles amb perruca, curses d’ànecs i altres esports de competició d’allò més curiosos, i un orgue que toca música barroca. Fins i tot Stanley Kubrick era capaç de renunciar a certes extravagàncies, com filmar amb un ull de peix, però el grec Yorgos Lanthimos no sap dir que no. Ell transforma una pel·lícula d’època vagament basada en el regnat de la inestable Anna de la Gran Bretanya en un malson semicòmic, com una fantasia de Lewis Carroll, inundada de malícia. Si aquest és el vostre primer Lanthimos, benvinguts. Tot i que us hem de dir que feu tard. Potser hauríeu de recuperar dos dels seus anteriors films: 'Canino', sobre uns pares que no han permès que els seus fills, ja grans, abandonin la casa familiar, i la igualment viciosa 'Llagosta'. Totes dues eren més fosques que 'La favorita', la primera cinta que Lanthimos no ha escrit personalment. Tanmateix, a 'La favorita' l’atmosfera segueix tenint una força hipnòtica. El que fa que La favorita funcioni tan bé són, sobretot, les seves dones. A diferència d’obres com 'Barry Lyndon' i 'Les amistats perilloses', que tenien una ambientació similar, aquí els personatges femenins no estan sotmesos a les decisions dèspotes d’un mascle emperrucat. De fet, tots els homes són secundaris o figurants, i el que domina la trama és la tensió entre Rachel Weisz i Emma Stone, les protagonistes, per convertir-se en la preferida de la llefiscosa monarca.

  • 5 de 5 estrelles
  • Cine
  • Romàntica

Hi ha pel·lícules que són un tros de vida, que se’t fiquen a dins i et fan arrels. Aquest és el cas de 'Call me by your name'. Luca Guadagnino aconsegueix atrapar el temps a cada imatge i condensar-lo, i fa de cada instant un miratge de l’eternitat. Som en un estiu llunyà, fa més de 35 anys, en un casalot amb grans finestrals i llits antics, perdut entre camps d’herba que el sol ha tornat groga i arbres fruiters. A l’hora de la migdiada, les mosques escuren les restes d’una taula a mig desparar i les bicicletes entren i surten del jardí. Aquí és on l’Elio –meravellós Timothée Chalamet, nominat a l'Oscar– passa les vacances, llegint novel·les, sempre en banyador, amb els peus en remull al rec. Té 17 anys i el seu cos encara és el d’un adolescent, tot melic i costelles, creuat per una línia imaginària que fa la corba perfecta de les estàtues praxitelianes. Ell és el centre d’un film que ens parla de la bellesa del desig. Aquest estiu serà, per a l’Elio, l’estiu de l’amor, des del moment en què comenci a sentir-se fascinat per un jove americà, alguns anys més gran que ell, que va a estar-se uns dies amb la seva família. A diferència de referents del relat homoeròtic com 'Brokeback mountain' i 'Carol', aquí no existeix la part del rebuig social. A la càmera no li interessa el conflicte. Tan sols recrear-se en les mirades infinites de dos personatges que es troben en secret, quan tothom dorm, i s’abracen i estimen fins que el sol els ve a trobar amb les primeres llums de color de

  • 4 de 5 estrelles
  • Cine
  • Acció i aventura

L’última part de la tetralogia de Miller, sèrie de punk apocalíptic per antonomàsia, és com un tornado en un berenar amb te i pastetes de mantega. En els temps de cine de consum i espectacle fútil, sembla impossible que Hollywood s’hagi animat a produir una raresa com aquesta. Que potser van pispar 150 milions de dòlars d’un estudi i l’han feta sense cap consentiment? Me’ls imagino fugint amb el botí cap al desert de Namíbia, i tornant a Califòrnia amb aquest artefacte monstruós. No esperàvem que 'Mad Max' ens donés tantes sorpreses. En 30 anys el guerrer Max Rockatansky –de Mel Gibson a Tom Hardy– no ha envellit mitja arruga, això és cert. Però el món sí que ha canviat. De l’univers detrític i ruïnós on s’ambientaven els anteriors episodis, passem a un paisatge de colors hipersaturats. Miller ja no ens situa en la fi d’una civilització, sinó en l’origen de la següent, en la construcció d’una nova societat. Del crepuscle de la humanitat a un renaixement psicotròpic que ens deixa a tots bramant entre la pols com sargantanes, desitjant que arribi la nova era.Però primer, el drama. Tot plegat comença dins la fortificació muntanyosa que controla l’immortal Joe, un temible monstre envoltat d’esclaus homínids. Les dones són munyides com si fossin vaques lleteres. Les més joves també són valuoses pels seus úters, ideals per a la criança. I els homes com Max Rockatansky s’han convertit en ornaments carnis i tothom els coneix com a ‘bosses de sang’. Hi ha escapatòria possible: la carr

El menyspreu
  • Cine
  • Drama

VOSC. Amb aquest film salten totes les alarmes de la cinefília. Amb el pertext argumental del llibre d'Alberto Moravia, Jean-Luc Godard reflexiona, com sempre, sobre l'home i el cinema, en un film que ell mateix descriu com "la història de la gent que es mira i es jutja a si mateixa i que a la vegada és contemplada i jutjada pel cinema". El cinema està personificat per per Fritz Lang, que representa el seu propi personatge i que, en definitiva és la consciència i l'honestedat del film. Si podem dir que Gordard practica, aquí i arreu, el cinema com a art de muntatge. Le Mépris és, per damunt de tot, un film estrictament experimental. Alain Bergala ens dona un apunt més sobre aquesta perla del cinema modern "Le Mépris mostra com es pot passar en una fracció de segon, entre dos plans, de la confusió al menyspreu, d'una desincronització imperceptible a un tomb dels sentiments".