[title]
'Ratcatcher' i 'Morvern Callar', inèdites a les nostres pantalles, van convertir l'escocesa Lynne Ramsay en una de les joves promeses del cinema britànic. Una directora amb bon ull i veu pròpia, que transitava zones de foscor i creava imatges poderoses, de gran plasticitat. Però els auguris d'una trajectòria fulgurant no es van complir: entre el seu segon film i la presentació de 'Tenemos que hablar de Kevin' al darrer Festival de Canes va transcórrer gairebé una dècada, marcada per projectes frustrats entre els quals despunta l'adaptació del 'best-seller' d'Alice Sebold 'Des del meu cel', que finalment va realitzar (amb escassa fortuna) Peter Jackson.
Dolguda però no derrotada, Ramsay va decidir encarregar-se de la complicada tasca de donar forma cinematogràfica a la novel·la de Lionel Shriver, turbulent drama familiar estructurat al voltant d'un tabú: com reaccionaria una mare si el seu fill fos una criatura terrible, impossible d'estimar? La cineasta substitueix la forma epistolar de l'original literari per un viatge interior guiat pel sentiment de culpa d'una dona (Tilda Swinton, novament brillant en un personatge d'alt risc) que viu amb el llast d'haver criat l'autor d'una matança en un institut. Refusant la psicologia, el film priva l'espectador de qualsevol informació que pugui donar una mica de sentit a l'horror –aquí no hi ha causes, només accions– i opta per un plantejament sensorial, on el present és sacsejat per flashbacks que funcionen com a preàmbuls d'una tragèdia anunciada amb insistència.
La pel·lícula es beneficia de la fotografia vermellosa i irreal de Seamus McGarvey i d'un excepcional treball sonor on la banda sonora de Jonny Greenwood (guitarrista de Radiohead) hi juga un paper clau; Ramsay, però, no pot (o no vol) deslliurar-se d'una trama inflexiblement determinista, que contradiu en tot moment les suposades turbulències de l'aposta formal.
'Tenemos que hablar de Kevin' és un títol interessant, amb escenes tan notables com la desfilada de monstres durant la nit de Halloween. Intuïm, però, que la directora no ha sabut perdre's en el seu propi caos, com sí que fa Claire Denis cada cop que emprèn un viatge al cor de les tenebres. –Gerard Casau.