Margaret

L'any passat, 'Margaret' va esdevenir un petit fenomen entre un bon grapat de crítics i cineastes nord-americans. El segon llargmetratge de Kenneth Lonergan s’havia convertit en el protagonista del penúltim capítol de l’eterna guerra entre el cineasta que defensa la integritat de la seva obra i el productor que la vol alterar en pro de l’èxit comercial. Lonergan va començar a rodar Margaret quan encara no quedava tan lluny l’èxit de la seva opera prima, 'You can count on me' (1999). Però a l’hora de decidir el muntatge final (ell apostava per un film d’unes quatre hores de durada), es va iniciar un conflicte amb la productora que s’ha allargat més de cinc anys. Finalment, es va estrenar el 2011, gairebé d’amagatotis, amb una còpia de 149 minuts, la que ara arriba al nostre país (corre un DVD amb un director’s cut més extens i apadrinat per Scorsese), i ipso facto es va convertir en una pel·lícula de culte.

L’interès de Margaret no es basa, però, en les seves tribulacions per existir, que tanmateix expliquen que Anna Paquin resulti encara creïble com a postadolescent, ni en el fet que la història se situï a l’ombra de l’11-S i no de l’actual crisi i que algunes el·lipsis siguin més radicals del que possiblement pretenia el director.

El nom que bateja el film no correspon a cap personatge sinó als versos que el poeta victorià Gerard Manley Hopkins va dedicar a una nena que plora per aquelles coses que ja no commouen els adults. Els cita un professor de Lisa Cohen, la protagonista del film, una jove estudiant implicada de sobte en un accident d’autobús que provoca la mort d’una dona.

Lonergan firma un dels retrats més sòlids d’una noia adolescent que mai s’han vist al cinema. Lisa se sent perduda en una Nova York postatemptats on tothom sembla haver perdut la brúixola moral. Com un Bergman novaiorquès, l’interessa per sobre de tot aprofundir en la psicologia dels personatges. A través de situacions, interaccions i diàlegs que a priori podrien semblar poc importants, construeix un film de múltiples estrats que defuig els arquetips simples per endinsar-se en les insondables complexitats de la naturalesa humana. –Eulàlia Iglesias.