Amor

Ho hauríem de celebrar: 'Amor és la primera pel·lícula trista de Michael Haneke. I, paradoxalment, la seva tristesa prové del mateix rigor en la posada en escena, la mateixa manca de sentimentalisme, la mateixa crueltat infligida a l’espectador que, per exemple, 'La cinta blanca'. Cineasta d’idees aclaparadores que funcionen, gràcies a la distància de la seva mirada, com a violentes lliçons morals, en aquesta ocasió ha preferit deixar-se de teories per recordar-nos, que no vol dir descobrir-nos, que aquest és el nostre destí inevitable: l’erosió del llenguatge, la invalidesa, el deteriorament, la mort. I per què, sent un film tan simple i tan insuportable de veure (massa veritat amaguen les seves imatges), es titula 'Amor'? Perquè una mort desitjada és un acte d’amor. Perquè, entre quatre parets, Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva mai no ens han estimat tant. I perquè Haneke ha après a commoure’ns després d’haver-nos espantat. –Sergi Sánchez.