La Sala Flyhard té màgia. I això no es compra. El seu director artístic, Jordi Casanovas, té ull i criteri a l’hora d’escollir i el cert és que la seva programació d’autors i autores joves no té res a envejar a un projecte molt més ambiciós, financerament parlant, com el T6 del Teatre Nacional. Casanovas ha programat ara l’última obra de Marta Buchaca, una veu femenina que crida amb força i que amb aquest 'Litus' demostra conèixer les arrels del que és la tensió dramàtica.
'Litus' planteja d’entrada una situació tensa, la reunió de la colla d’amics del protagonista absent que va morir estavellat dins una furgoneta per la carretera de l’Arrabassada. Un suïcidi? Tots ho tenen clar menys el que era el seu company de pis, el Pau, que encara creu que va poder ser un accident. Tant se val. El germà de Litus, Toni, ha convocat la colla i l’exnòvia per parlar de Litus i a través d’ell de l’absència i la mort. No és en principi una reunió agradable, perquè els convocats tenen les seves disputes. Quan arriben tots, Toni els diu que el desaparegut Litus va deixar una carta per a cadascun d’ells, extrem que introdueix un clàssic de la tensió dramàtica. Què diran les cartes?
'Litus' és un obra amb unitat de temps i espai construïda amb habilitat. Se'ns dóna la informació necessària de cadascun dels personatges sense entrar en més detalls i evoluciona entre els conflictes sentimentals i el record. El text funciona, i s’ha de dir que Buchaca ha fet una direcció d'actors impecable, magnífica. En una obra realista en la qual, a més, tenim els protagonistes a tocar del nas, els actors han interioritzat perfectament els personatges i el seus petits i personals drames. I la directora ha cuidat el més petit detall, el més ínfim gest, que aquí sí que es veu, així com els moviments dels cinc intèrprets en un espai que no té més de dotze metres quadrats amb una taula i un petit sofà per tota escenografia.
'Litus' fa riure al començament, es posa seriosa després i en tota l’obra respiren les emocions d’un grup de gent normal sacsejat per la mort prematura del seu company. Té l’espontaneïtat del que és veritat i en aquet sentit hi ha ressons del millor teatre naturalista argentí que ens ha visitat en els últims anys. Teatre sense artificis ni distraccions. Un deu per a tots els intèrprets (Anna Alarcón, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Jacob Torres i David Verdaguer) i si hem de destacar algú seria l’expressivitat emocional d’Alarcón, l’exnúvia. Val la pena acostar-se a la Flyhard. Pel bon teatre i per la màgia que els deia que té la sala. –Santi Fondevila.
