10 jardins i espais verds amb encant de Barcelona

Aquest parc es troba al barri de Pedralbes i just al costat de la zona universitària. Té una peculiaritat especial: 11.000 roserars de 245 varietats de roses diferents. A més a més, podeu gaudir d'obres d'art com l'escultura d'estil constructivista 'Rombes bessons' d'Andreu Alfaro i la d'estil clàssic 'Adam', de Jacinto Bustos. Té taules de ping-pong i una àrea de joc infantil. És de visita obligada la pèrgola coberta de flors i vegetació que recorda un conte de fades.

Al tranquil i apartat barri d'Horta hi ha una relíquia arquitectònica del segle XVIII, els jardins més antics que es conserven de Barcelona. Joan Antoni Desvalls Marquès de Llupià i d'Alfarràs va iniciar-ne la construcció l'any 1794 amb un jardí neoclàssic escalonat en tres terrasses per al seu palau d'elements neoàrabs i neogòtics; a mitjans del segle XIX els seus descendents afegiren un jardí romàntic amb parterres, places, grans arbres i una cascada, a més d'un canal d'aigua entre les terrasses del jardí neoclàssic; i el 1880 es va ampliar amb un jardí domèstic al costat del palau. L'any 1967 la família Desvalls va cedir el parc a l'Ajuntament, i des de 1971 està obert al públic. El parc amaga una gran riquesa d'escultures, fonts, edificis i formes decoratives de vegetació, que combina temàtiques i estils en un conjunt harmoniós i estimulant.

Una mica més al sud, però sense baixar de Montjuïc, el Jardí Botànic és el lloc on apropar-se a la botànica. Es divideix en cinc paisatges del món, cada un amb la flora pròpia, però tots de clima mediterrani. Així, el visitant pot comprovar les similituds i diferències entre les zones representades: Califòrnia, Sud-àfrica, Austràlia i la conca mediterrània. Cada estació altera el mosaic de paisatges, de l'aridesa estival al despertar de colors primaverals.

Enclotat dins unes antigues pedreres darrere del MNAC, a més, hi ha el Jardí Botànic Històric, que presenta un tercer i únic paisatge. Gràcies a l'obagor i humitat d'aquest indret de Montjuïc hi creix una mostra de flora eurosiberiana.

A la Ciutadella, en un costat del parc, hi ha un lloc molt menys concorregut i més interessant, un edifici modernista projectat per Josep Fontserè i construït per Josep Amargós entre 1883 i 1887. Està cobert per una volta de cinc arcs construïda amb bigues de ferro i pilars de maons. El sostre és un enllistonat de fusta que deixa entrar la llum parcialment per recrear la il·luminació de la selva tropical. En aquestes condicions hi creixen espècies de plantes originàries de vint països, que estan plantades en rengleres entre els passadissos de sota cada una de les cinc voltes de canó.

Aquest punt verd de Sant Gervasi no és un parc més per passejar el gos, és un vestigi dels jardins construïts per la burgesia al segle XIX al voltant de les seves residències del marge de la ciutat. Té dues cares, una quadriculada i una més assilvestrada. La primera és un jardí classicista de fonts, escultures, bardisses i parterres al voltant de la casa senyorial, que actualment allotja la Fundació Blanquerna. Criden especialment l'atenció una gran font folrada de molsa i un arbre centenari de 23 metres d'altura. La segona és una extensió d'herba i arbres amb una zona habilitada per jocs infantils.

D'accés públic al bell mig de la ciutat, els Jardins de la Fundació Julio Muñoz s'amaguen al carrer Muntaner 282. Si pugeu una mica per sobre la Diagonal podreu trobar aquest petit racó aïllat de l'atrafagada vida de la ciutat. 

La Fundació Julio Muñoz Ramonet es va crear l’any 1994 per respondre a la darrera voluntat de l’empresari que va morir l’any 1991. En el seu testament llegava a la ciutat la seva finca del carrer Muntaner amb tot el seu contingut per tal de fer possible la seva visita i l’aprofitament útil pels ciutadans, com a foment, divulgació i defensa de la cultura.

El juny de 1970 es van inaugurar alhora els tres parcs en honor dels poetes Costa i Llobera, Joan Maragall i Cinto Verdaguer. El dedicat a aquest últim és un gran espai verd esquitxat per les notes de color de les flors i els arbres, que s'estén pendent amunt des de l'entrada principal del carrer Miramar. A la part més alta hi ha uns estancs interconnectats on viuen diferents espècies d'amfibis i plantes d'aigua. Des de dalt hi ha unes vistes privilegiades de la ciutat i el mar, que juntament amb l'entorn idíl·lic fan d'aquests jardins un dels millors si no el més bonic de Barcelona.

El més senyorial de tots, residència de reis. Només passar la gran entrada principal que dona a la Diagonal hi ha un estanc que marca una bifurcació. Els dos camins descriuen una volta per cada banda dels jardins fins a retrobar-se davant el palau, però es connecten entre si per una matriu simètrica de petits camins ombrívols. Cada jardí del conjunt té els seus reclams únics, però els més importants són la Font d'Hèrcules, de la qual raja aigua d'un cap de drac de ferro forjat, i un petit umbracle, que són obres de Gaudí. També ressalta el Kolonihaven, una obra d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue amb una curta i convulsa història. Va ser encarregada per una fundació danesa amb motiu de la capitalitat cultural europea de Copenhaguen el 1996, però al final es van fer enrere. El matrimoni d'arquitectes va incorporar-la al Parc de Diagonal Mar com a caseta de jocs infantils, però després de patir greus actes de vandalisme va acabar plantada aquí, donada a la col·lecció del Museu d'Arts Decoratives com a obra ja per mirar i no per jugar-hi. Miralles va morir abans de veure acabada la seva obra.

També al districte d'Horta-Guinardó, al sud-est del Parc del Laberint, s'alça un 'chateau' francès conegut amb el nom de Palau de les Heures per la forma d'aquesta planta enfiladissa de les tanques que l'envolten. Els jardins estan dividits en tres terrasses que es recolzen a la falda de la serra de Collserola, on la vegetació creix repartida en parterres, sempre en ordre simètric i geomètric. Hi toca força el sol, només bloquejat per les llargues però disperses ombres d'alguns arbres, entre els quals sobresurten les altes palmeres. Al voltant de les terrasses, però, la resta de la finca està ocupada per bosc més o menys espès. Durant la Guerra Civil va ser expropiat i destinat a ser la residència del president Manuel Azaña, tot i que mai hi va viure. Qui sí que hi va anar va ser Lluís Companys, per resguardar-se dels bombardejos. Per això s'hi va construir un refugi subterrani. A partir de 1998 l'ús dels jardins va passar a mans de l'Ajuntament, mentre que el palau actualment serveix de centre formatiu de la Fundació Bosch i Gimpera, adscrit a la UB.

Dalt del turó de Montjuïc, entre el MNAC i l'Estadi Olímpic, hi trobem els jardins de Joan Maragall que envolten el Palauet Albéniz. És un conjunt arquitectònic neoclàssic a l'estil 'chateau' francès, amb el palauet al mig i una franja pavimentada, presidida per una gran font amb dues escales laterals, que es projecta des de la façana. L'edifici no està obert al públic normalment, però sí que ho estan els jardins els caps de setmana i festius de 10 a 15 h. La vegetació domesticada s'ha brodat en forma de bardisses geomètriques i arboredes silvestres, entre les quals ressalten escultures de marbre blanc.