A la ciutat dels llibres

Voleu recórrer Barcelona i sentir-vos com un personatge de novel·la? Només ens heu de seguir pels bars, carrers i places que han estat escenari de les ficcions dels autors més diversos: de Ruiz Zafón a Hans Christian Andersen

0

Comments

Add +

Els escenaris literaris de Barcelona

Bar Pastís

Al capdavall de la Rambla ja no hi ha mariners tatuats i esblanqueïts, però persisteixen les prostitutes i les seves misèries. Trepitjant els talons del detectiu més negre de la literatura espanyola, en Pepe Carvalho, anem a parar a un dels últims bars bohemis de Barcelona. En Carvalho decideix ofegar les penes amb absenta, però aquí la beguda tradicional és el Pastís. La música, igual que el líquid anisat, acostuma a ser francesa.

TATUAJE
Manuel Vázquez Montalbán
José Batlló editor, 1974.
Planeta també va treure una edició del llibre al 2004.

El Paral·lel

Amb Rafael Tasis recorrem els baixos fons del Paral·lel, on les actrius de varietats són víctimes de misteriosos assassinats. És la Barcelona dels 60, en què les bombetes de colors il·luminen les entrades dels music halls i els rètols anuncien l’última estrena. Una part encara sobreviu, com les xemeneies de la fàbrica de l’Electricitat; però l’altra, com el Molino, que durant anys va ser considerat el Montmartre de Barcelona, fa temps que va tancar les portes.

UN CRIM AL PARALELO
Rafael Tasis
Edicions Tres i Quatre, 2005.

Catedral de Barcelona

Aquesta és la ruta del desig i del deliri. Els dos personatges de la novel·la de Quim Monzó recorren tot Barcelona practicant el sexe. En un d’aquests moments d’eufòria acaben al confessionari de la catedral de Barcelona. Mentre s’estimen, senten les veus dels turistes que a fora admiren les arcades, columnes i vitralls de les tres naus amb el cor de fusta llaurada i una cripta, que guarda les despulles de santa Eulàlia, una de les dues patrones de la ciutat.

LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA
Quim Monzó
Quaderns Crema, 1989.

Razzmatazz

Razzmatazz

Carrer Almogàvers

La Barcelona que creix al marge del turisme i el “Posa’t guapa”. El personatge d’Amat recorre el carrer Almogàvers des de la plaça de Trafalgar fins a un estudi del Poblenou. “Una calle horriblemente fea y fascinante a la vez que empieza como un tobogán gigante”, segons la ploma de l’autor. Amat retrata un paisatge de magatzems i antigues fàbriques que, en l’última dècada, s’han anat reconvertint en sales de concerts i bars.


EL DÍA QUE ME VAYA NO SE LO DIRÉ A NADIE
Kiko Amat
Anagrama, 2003

El Carmel

Marsé i el Pijoaparte van fer famós el Carmel, un suburbi franquista que va créixer durant les onades immigratòries dels anys 50 i 60. A la postguerra, les muntanyes de Barcelona es van omplir de barraques de sostre d’uralita i d’homes i dones que intentaven sobreviure en aquesta plataforma “colgada sobre la ciudad”, com diu en Marsé. El barri va créixer anàrqui- cament i les escales continuen fent el que poden per salvar els desnivells.

ÚLTIMAS TARDES CON TERESA
Juan Marsé
Seix Barral

Mercat de la Boqueria

La Boqueria que emana vitalitat, on abunden els productes exòtics i els turistes se senten com en Jacques Cousteau fotografiant les peixateries, poc té a veure amb la del temps de la post-guerra que descriu en Víctor Mora. En aquella Boqueria, homes i dones amb parracs recorrien el mercat i els carrers veïns, en una lluita diària per arrencar a la vida un dia més. Buscaven entre les deixalles i, al vespre, es refugiaven a l’entorn del foc, a la plaça Gardunya, que avui és un aparcament.

ELS PLÀTANS DE BARCELONA
Víctor Mora
Edicions 62.

L'Eixample

Molts escriptors s’han sentit fascinats per l’Eixample i l’han associat al modernisme i a la burgesia. Un dels seus cronistes és en Josep Pla, que va escriure que en Cerdà va inventar el xamfrà, “és a dir, tallà els angles de les quadrícules convertint-los en octògons irregulars” i va eliminar els angles “excessivament bruscos” avançant-se als automòbils veloços que havien de venir. Llegint en Pla quasi es pot olorar i palpar l’ambient i la història de l’Eixample.

UN SENYOR DE BARCELONA
Josep Pla
Edicions Destino, 1989.

Paranimf de la Universitat de Barcelona

Paranimf de la Universitat de Barcelona

Universitat de Barcelona

L’edifici de la Universitat de Barcelona, que va idear l’arquitecte Elies Rogent a final del segle XIX, fa de frontera entre dos mons: la bulliciosa plaça Universitat i l’Eixample. Montserrat Roig es va passar mitja vida al bar de la Facultat, un “local tancat, ple de fum i que feia olor de salsitxes de Frankfurt” i parets “d’un color de groc dubtós”, on s’arribava després de travessar el pati de Lletres. El bar i el pati, refugi de molts amants de la lectura, encara perviuen.

DIGUES QUE M'ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA
Montserrat Roig
Edicions 62, 1991

Carrer Aribau

Andrea, la protagonista de Nada, vella guanyadora del premi Nadal, arriba a Barcelona per estudiar a la Universitat. La jove enfila un carrer Aribau custodiat pels plàtans i descriu el contrast entre la “solidesa elegant de la Diagonal” i el món esvalotat de la Universitat. Per a Andrea, el carrer era una “mezcla de vidas, de calidades, de gustos”. I ella, “un elemento más, pequeño y perdido en ella”.

NADA
Carmen Laforet
Edicions Destino, 2002.

La Rambla

La Rambla de Barcelona és una riera humana que està en permanent estat de vigília. Els floristes, els quiosquers, els ocells de diferent plomatge, l’eufòria del futbol a l’entorn de la font de Canaletes, el Gran Teatre del Liceu, els singulars futbolistes i les encara més peculiars folklòriques, els turistes, les terrasses, les figures humanes... El caliu de la Rambla, però, no és cosa de fa dos dies ni un invent d’aquest segle. Carles Soldevila parla a Fanny del brogit dels anys 20 i de l’alegria de la tardor.

FANNY
Carles Soldevila
Selecta, 1946.

Plaça del Diamant, escultura

Plaça del Diamant, escultura

Plaça del Diamant

En l’obra de Mercè Rodoreda, Barcelona és sempre coprotagonista. L’envelat de la plaça del Diamant és l’escenari del primer capítol de la cèlebre novel·la. L’escriptora descriu la plaça, mil vegades reformada, els carrers plens de música i la Monumental, on la Colometa i en Quimet prenen un vermut. Els carrerons metafísics de Gràcia del temps de la República i de la Guerra Civil han acabat sent, en l’imaginari col- lectiu, territori rodoredià.

LA PLAÇA DEL DIAMANT
Mercè Rodoreda
Proa, 2007.

Joaquim Costa Raval

Joaquim Costa Raval

El Barri Xino

L’alter ego de Pierre de Mandiargues, Sigismond, fa rondes nocturnes pel Barri Xino. El punt de partida és un hotel del carrer Escudellers. Per la retina d’en Sigismond pul·lulen bars “greixosos”, homes que mengen musclos i escupen els escuradents, pissarres amb menús, façanes que anuncien preservatius i gomes... La ruta d’en Sigismond acaba a la tantes vegades citada casa Leopoldo, on la gent “come sobre un mármol desnudo, no hay vasos y se bebe a chorro”.

AL MARGE
André Pierre de Mandiargues
Áltera, 1996.

Carrer Princesa

La de Santiago Rusiñol és la Barcelona dels menestrals i de les botigues de vetesifils. No té res a veure el carrer Princesa de l’Auca del senyor Esteve amb el d’avui, ple de botigues per als turistes i restaurants exòtics. A principi del segle XX en aquest carrer de Barcelona hi havia magatzems de bales de cotó, botigues de pell de brau, carros que carregaven i descarregaven... L’autor el coneixia prou bé: va néixer al número 37 l'any 1861

L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE
Santiago Rusiñol
Llibreria Espanyola, Antoni López, Editor, 1907.

Cafeteria El Corte Inglés

Cafeteria El Corte Inglés Ivan Giménez

Plaça Catalunya

Una plaça plena de sol i de coloms afartats. És la plaça Catalunya que descriu l'escriptor i periodista Joan Barril a Un submarí a les estovalles. El personatge de la novel·la, en Rachid, s’allunya de “les voreres odoríferes” per poder reflexionar. S’asseu en una cadira fins que un home li vol cobrar només per posar-hi les natges. Ara ja no s’ha de pagar per asseure-s'hi, però segurament molts immigrants arriben a la mateixa conclusió que el nostre Rachid: sense diners Barcelona és quasi impossible.

UN SUBMARÍ A LES ESTOVALLES
Joan Barril
La Campana, 1988.


Els usuaris diuen

0 comments

Altres rutes literàries

La Barcelona de Bolaño

Aprofitem l'exposició que el CCCB dedica a Roberto Bolaño per mostrar-vos la seva Barcelona, amb noms i cognoms, bars, llars i sensacions

La ruta gastronòmica de Carvalho

Els restaurants preferits de Manuel Vázquez Montalbán

La Barcelona de Juan Marsé

Un recorregut pels escenaris de les seves obres: des de ‘Últimas tardes con Teresa’ a ‘Caligrafía de los sueños’