Cinco esquinas

Mario Vargas Llosa
Ed. Alfaguara
314 pàg. 20,90 €

Estil tardà. Adorno va encunyar aquest concepte per il·luminar el gir que de vegades fan alguns artistes. Tocats per la consciència de la mort, no es limiten a perfeccionar una tècnica, ni a ampliar el camp de batalla temàtic. Tampoc no cedeixen a la temptació del silenci. No. Deixen que la certesa que s’ha sobreviscut “més enllà d’allò que resulta acceptable”, matisa Edward Said, sacsegi la seva obra “a través de les peculiaritats del seu estil”. No és el cas de Mario Vargas Llosa. A Cinco esquinas segueix fidel a l’estil que coneixem des de finals dels anys 50, i ho fa certament amb una tècnica irreprotxable. Però no va més enllà. No es transcendeix. L’estructura té la precisió amb què un enginyer es fa el nus de la corbata, l’ús del narrador és virtuós com una ballarina i el llenguatge, fastuós com l’armari d’una diva. La càrrega contra la corrupció de la premsa al Perú de Fujimori és sens dubte contundent –i per moments també ingènua– i la trama eròtica es contraposa i s’encasta amb la lluita a mort pel poder… El resultat és perfecte, però cal dir-ho: decep. De l’autor d’obres com Conversación en La Catedral, premi Nobel de Literatura, podem esperar no més, però sí una altra cosa. Estil tardà. Consciència de mort, abans que denúncia. Transcendència, no repetició. Ànima, a més de tècnica.