Descobreix el Born a cop de clic!

Kowasa Gallery La galeria-lliberia és un dels epicentres de la fotografia a Barcelona. Kowasa presenta de forma regular fotografia històrica, moderna, clàssica i contemporània d'artistes nacionals i internacionals i compta amb un fons bibliogràfic de fins a 15.000 títols. L'espai també organitza trobades amb fotògrafs i, periòdicament, un mercat de llibres, revistes, càmeres, fotografies, polaroid i gadgets de segona mà. La Parada Paisatges portàtils i arquitectures de paper. Xènia Bagué i Raquel Villa fan promoció, difusió i pedagogia de la fotografia en aquesta botiga del Mercat de l’Abaceria, la mostra que no calen quatre parets perquè un espai sigui encantador. El lloc per assortir-se d’aliments i cultura en una sola visita al mercat. Impossible Barcelona Impossible Project ha recollit els testimonis dels antics treballadors de Polaroid i, des de la mateixa fàbrica austríaca, segueix produint cartutxos de pel·lícula compatibles. A més, a partir de 60 euros, hi podeu comprar la vostra Polaroid. Lomography Store Barcelona Us agrada la fotografia i teniu ganes d’experimentar? Podeu llogar una càmera Lomo a la Lomography Store, situada al Born. Aquestes càmeres, populars a la dècada dels noranta, estan visquent una segona joventut. Són la última moda i en aquesta galeria en podeu llogar una durant tot un dia. Només heu de reservar cita per Internet i fer-vos amb un carret de pel·lícula. Qui primer la reserva, primer se l’emporta. El preu? Gratis! El més vist 5 coses per fer a

Guía d'obres artístiques imprescindibles de la ciutat El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans col·leccionistes d’art japonès, com Josep Mansana, que va arribar a reunir més de 3.200 obres de gran qualitat.Deia que tot va començar el 1868. París va ser el gran centre comercial de productes japonesos. I Barcelona estava a 24 hores en tren de la capital francesa. Tots els artistes catalans que passaven per París n’estaven assabentats. Fortuny va ser el primer. Més endavant, Santiago Rusiñol o Darío de Regoyos coŀleccionaran art japonès i s’inspiraran en aquesta cultura tan exòtic

El fotògraf i teòric parla del fotomosaic del Tricentenari i altres projectes, com les ficcions maquinistes de Trepat A la plaça Isidre Nonell, en aquest presumpte atzucac que s'amaga darrere del Col·legi d'Arquitectes, descobreixo Joan Fontcuberta, el fotògraf que ha fet del dubte, l'engany i l'humor la seva marca, el teòric que ha desxifrat la nova edat de la fotografia, i l'artista que el 2013 va rebre el prestigiós premi Hasselblad, l'equivalent al Nobel de la disciplina. També descobreixo la seva darrera obra pública, dos llavis que es troben en un primeríssim pla i escenifiquen un bes format per una textura íntima de 4.000 rajoletes de ceràmica amb imatges que evoquen la llibertat en tons carnosos, vermells i ocres. Fontcuberta, que ha concebut El món neix en cada besada per encàrrec del Tricentenari, ha apostat per fer una obra participativa –les 4.000 fotografies del fotomosaic han estat cedides per ciutadans– amb un rerefons optimista i humanista, d'acord amb el seu principi que "un futur sense petons és un futur que no cal viure". També anota el nom d'un autor, el del poeta i teòric vuitcentista Oliver Wendell Holmes, qui, en un assaig dedicat al daguerreotip, va comparar el soroll eixordador i efímer dels canons amb el ressò etern dels petons. La cita ha impregnat aquest projecte on conflueixen els interessos teòrics de l'artista, que ha convertit el mur de la plaça en un híbrid entre els àlbums familiars, una pràctica en perill d'extinció per la crisi de la fotogr

No cal anar al MACBA per veure art del segle XXI, la ciutat és plena d'obres mestres a diferents racons! Ja no s'estilen els monuments. Grans figures humanes, de vegades a cavall, foses en bronze per commemorar els pares de la pàtria o els desapareguts en mil i una conteses. Som en l'era de Facebook, on el que és públic és substituït pel que és compartit, els like i el selfie complaent. Monuments com el dedicat a Frederic Soler Pitarra, a la Rambla, suggereixen mons arcaics, desfasats, a mig camí del tòtem i la pastisseria.L'era dels monuments es va acabar amb la caiguda de les Torres Bessones. Ara, els millors homenatges estan construïts amb el buit, com el Solc. A  Salvador Espriu (2014) que va cavar –és una manera de dir-ho– Frederic Amat als Jardinets de Gràcia. El segle XX va ser el segle de les utopies, el segle de les dues guerres mundials, els genocidis, la bomba atòmica i la Guerra Freda. El segle XXI no és que sigui gaire més pacífic, però ha evolucionat en conceptes com "estat del benestar" i "cosa pública", i ha instaurat els "valors líquids" i el "poder tou" de la postmodernitat. I això es nota als monuments, perdó, a l'art al carrer de Barcelona, en la seva majoria pagat per les institucions. ¿Trigarem gaire a veure art públic finançat per Verkami?  ¿Ens queixarem cada vegada que les autoritats inaugurin una obra d'art perquè voldríem veure els diners esmerçats en quelcom més útil? Perquè, esclar, per a què serveix l'art? A casa nostra escollim nosaltres mateixo