El millor de cada barri: Gràcia

El carrer Verdi sembla d’un altre país, on la cultura i l’oci van de la maneta. Hi ha els cinemes, sí, però també hi ha la llibreria Taifa (Verdi, 12), que obren sempre que volen, cosa que significa que pots remanar a la rerebotiga de llibres de segona mà un diumenge a la tarda, mentre esperes per anar al cinema. Jo hi he trobat llibres de primera, com El lloro de Flaubert, de Julian Barnes, i Doctor Faustus, de Thomas Mann. A tocar de la plaça Revolució, hi ha la joeria Pia (Verdi, 3), força nova al carrer, però que s’està consolidant com un espai del qual no en surts sense res. Els dissenys en plata són únics i brillants.

La reobertura del Lliure de Gràcia (Montseny, 47) ara fa dos anys i mig, va completar el paisatge teatral de l’antiga vila, molt poblat des dels últims temps. Porta 4 (Església, 4-6), Sala Beckett (Alegre de Dalt, 55 bis), Teatreneu (Terol, 26) i Almeria (Sant Lluís, 64) són els germans petits d’un espai que és el bressol del teatre contemporani català i que, a més, va renéixer amb un excel·lent bar de tapes i gintònics adossat. L’única mala notícia és la futura fugida del barri de la Beckett, que està a punt de traslladar l’Obrador a Poblenou i, de seguida que puguin, hi enviaran també la sala... No queda cap dubte que si ets teatrer, Gràcia és el teu barri.

Aquí s’han batejat bandes com Mishima i Manel, hem tastat el vers dels millors rapsodes... i potser ens hi hem enamorat. Els cambrers de l'Heliogàbal són del més simpàtic que corre pel barri.

El bacallà amb allioli de Cal Boter (Tordera, 62) és per quedar-s’hi a viure, i el menú de migdia és sincerament espectacular. La carn a la brasa és la seva especialitat i tenen una taula rodona per a vuit persones ideal per a grups petits amb ganes de beure i menjar molt. Al mateix carrer, a la plaça del Raspall, epicentre de la Gràcia gitana, hi ha un altre bar perromandre-hi una bona estona si el que es vol és fugir de la ciutat dels guiris, el Resolís (Tordera, 28). Encara que sembli mentida, les tapes són delicioses i quan pica la calor, no hi ha cap plaer igualable a veure passar les hores a la seva miniterrassa. Aquí s’hi poden escriure novel·les, i no precisament de princesetes. Llàstima que hagi tancat per jubilació, el Resolís, i ens hagi deixat amb un cartellet miraculós: "Me jubilo, mataos".