Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
l'hospitalet
©Maria Dias

El millor de l'Hospitalet de Llobregat

La segona ciutat de Catalunya ja no és només una ciutat dormitori: descobreix els seus tresors!

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Quan Jaume Prims va néixer, l'Hospitalet no depassava els cinc mil habitants, i quan va morir en fregava els 300.000. Entre el 1900 i el 1970 el vaquer del carrer Major va simpatitzar amb les esquerres (llegia L'Òpinió i Justícia Social) i va pagar impostos estatals i locals a desgrat. En Prims no va conèixer mai les dimensions que havia anat agafant la seva ciutat, que encara als 60 es dividia entre dos nuclis principals (Santa Eulàlia, que mirava cap a Barcelona, i l'Hospitalet, que tenia Sant Josep com a barriada), i que només tenia població dispersa a la Marina i al Samontà. Aquell Hospitalet crearia de cop, entre finals dels 60 i principis dels 70, Bellvitge i Can Serra, primer, i Pubilla Casas i la Florida, després.

A aquell Hospitalet el trinxarien vies de tren, túnels subterranis i autovies, i perdria la meitat del territori original per la construcció de la Zona Franca, l'allargament de la Diagonal i el canvi de frontera del Llobregat. Sumaria dotze barris que gairebé no es coneixerien entre ells. Però rebrotaria. L'Hospitalet del 2014 no té un denominador social comú, els seus ciutadans no són només d'aquí o només d'allà. Com sempre: l'any 1553 els forasters ja eren dos terços de la població. A l'Hospitalet, qui hi ha arribat, hi ha entrat per la porta sense preguntar, i qui s'hi ha instal·lat, s'ha hagut de posar al capdavant de la manifestació per demanar fins i tot una farmàcia. Potser per això la segona ciutat de Catalunya només té 100 metres de nucli històric, l'entranyable carrer del Xipreret. Però també ara té una plaça d'Europa i un districte econòmic que genera 18.000 llocs de treball, uns barris dinàmics que ja no són grisos sinó multicolors i uns ciutadans, fins a 254.056, que viuen en una ciutat que ja té una oferta pròpia. I no, a l'Hospitalet ja no s'hi va només a dormir: les dades de l'Idescat del 2011 revelen que ja hi ha una relació de 40%-60% entre no residents que treballen a la ciutat i residents que han d'anar a treballar a fora.

Com s'ha arribat fins a aquest orgull hospitalenc? Contra pronòstic. Els petits moviments que als 90 es van generar en l'anomenat Espai de Debat van crear un símbol -les inicials de la ciutat en un cercle guixat- que l'Ajuntament adaptaria en uns adhesius negre sobre blanc, com si l'Hospitalet fos un estat. Havia nascut el nacionalisme hospitalenc. Si la Fira volia ampliar les seves instal·lacions a l'antic Polígon Pedrosa, els indicadors havien de preveure l'afegitó territorial. Si la Gran Via s'urbanitzava al pas per l'Hospitalet, no per casualitat es clavaven unes inicials gegants al pas semisoterrat.

La cicatriu, però, encara és gran. En una ciutat enorme, sense mitjans de comunicació propis, amb vies de tren que divideixen els barris i ciutadans que cada dia hi arriben expulsats de Barcelona o que en són desnonats, a qualsevol cantonada hi ha una trinxera. Però l'Hospitalet es reivindica. Uns l'anomenen 'el nou Brooklyn de Catalunya', amb espais de creació a les velles fàbriques, amb nous espais culturals i centres cívics, amb infinits bars catalans, castellans, gallecs, llatins o xinesos. L'Hospitalet té vida, no és de ningú, i és de tots.

Plaça d'Europa-Districte Econòmic

Plaça d'Europa-Districte Econòmic

La Gran Via, per a Barcelona, no ha tingut número 0. Per a l’Hospitalet, tampoc: era un garbuix de desguassos i murs on s’intuïen les casetes dels escombriaires i les hípiques de Can Pi, l’escola Xaloc (de l’Opus), la Mecalux i els blocs fantasma del Polígono Gran Via Sur. Els veïns van suar per tenir un CAP. Des del 2002 ha emergit una nova ciutat, amb el gratacel de Toyo Ito, centres comercials i empreses (l’últim fitxatge: la Nissan, que ha deixat les torres de la plaça de Cerdà).

Ciutat de la Justícia, Cosme-Toda i Can Rigalt

Ciutat de la Justícia, Cosme-Toda i Can Rigalt

No han cosit res ni destruït. Són no-llocs. Els veïns del Gran Via Center fan la mateixa vida, amb més trànsit i bars, i l’avinguda del Carrilet a la tarda és un desert. El tren va esventrar barris amb tronats passos a nivell i va per sota, però les cases miren de costat. Ja no es fa ceràmica a Cosme-Toda, a Sant Josep: on hi havia el camp de futbol hi ha pisos, però la fàbrica és un bloc tapiat, i l’antiga disco Vaya Vaya és runa. De Can Rigalt, a Collblanc, millor ni parlar-ne.

Publicitat
La ruta del colesterol
©Maria Dias

La ruta del colesterol

La Rambla té un ús ‘medicinal’: els metges recomanen el recorregut a pacients amb alt índex de colesterol. Des de la Marina fins a Just Oliveras. Veureu els blocs de Bellvitge, que fan 50 anys (com la SEAT, on hi treballaven molts dels veïns); passareu per les naus de la carretera del Mig (on la nova immigració llatina balla a l’Agapito) i de l’avinguda del Carrilet (on els moderns van al Salamandra). Al Centre us rebrà l’estàtua de l’Acollidora, amb la seva mena de ‘trompeta’ estranya al cap.

Les entitats de les petites revolucions

Les entitats de les petites revolucions

Com dinamitzar 250.000 habitants? Ho fa la Federació d’Associacions de Veïns de l’Hospitalet, de l’incombustible Manuel Piñar, atenent desnonats i repartint aliments. També el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, dipositari de la memòria històrica; la Fundació Akwaba, per la cooperació interna que fa a la Torrassa; la confraria laica 15+1, com a aglutinadora de les entitats andaluses... Tot s’hi val per motivar, fins i tot lemes com el de Waslala: La Florida, puto barri de merda.

Publicitat
El modernisme de la gent normal

El modernisme de la gent normal

La batalla del patrimoni artístic s’ha dirimit entre neoclàssics i modernistes. Els primers tenen l’Ajuntament, el palauet de Can Buxeres o els casalots de la Pubilla Cases o de Can Rigalt; els segons han representat la voluntat artística d’una classe mitjana en l’eix carrer Major-Rambla fent servir materials més barats, menys dimensió o només elements de l’art déco català. La Botiga Nova, l’Estanc de Cal Testos i les Cases Barates en són exemple.

L'institut dels famosos

L'institut dels famosos

Una de sobrenoms: Cal Neguit (parada de llegums del mercat de Santa Eulàlia) o personatges històrics com la burgesa Eugènia Casanovas, àlies la Marquesa, a la qual Collblanc va dedicar un parc. Els instituts han tingut noms populars: El Piojo Verde (l’IES Llobregat) de Sant Josep o el Copem (l’IES Santa Eulàlia). En aquest últim, primer institut de la ciutat, hi van estudiar Paula Vázquez, Juan Alberto Belloch, Joan Tardà i Manuel Campo Vidal.

Publicitat
Les fàbriques
© Maria Dias

Les fàbriques

El 1982 La Farga va tancar i acull mítings, fires sectorials o (ja no) el Festival Eròtic. També reneixen espais com La Bòbila, a Pubilla Cases, exfàbrica de totxos, on han assajat Miguel Poveda i Los Vivancos; la Tecla Sala, a la Torrassa, ha canviat filatures per la biblioteca central i l’escola d’arts plàstiques TPK; l’edifici Freixas, a Santa Eulàlia, entre okupes, ha substituït la Phillips pels artistes, i a tocar, l’edifici Vanguard ja tampoc no fa teles i acull el Canal 25TV.

El mercat de Los Pajaritos sense ocellets?

El mercat de Los Pajaritos sense ocellets?

L’alternativa al mercat de Sant Antoni sempre ha estat Los Pajaritos, el punt de trobada dels matins de diumenge a la Florida, al Torrent Gornal, on comprar i canviar de tot, sobretot caderneres, periquitos... Fa dos anys, després de la denúncia de l’ONG Libera!, l’Ajuntament va decidir prohibir la venda dels ocells. Els Pajaritos, amb líftings arquitectònics, accent bolivià i rebateig catalanitzat, ha evolucionat, però segueix fidel a les tradicions.

Publicitat
Pedro, asesinado por un policía

Pedro, asesinado por un policía

Cada 15 de desembre des de fa 22 anys, el Juanjo i la Carmen posen flors a l’avinguda de Catalunya, a la Florida, al lloc on un 15 de desembre del 1992 el seu fill va discutir amb el conductor d’un Opel Vectra blanc. El cotxe va frenar, en va baixar el conductor i va treure una pistola. ‘Pedro Álvarez, asesinado por un policía’ ha estat lema de parets i adhesius. Un detingut, José Manuel S. F., agent adscrit a Seguretat Ciutadana, va ser suspès de sou i feina tres mesos.

La tomba de Balañá

La tomba de Balañá

A la Rambla, els pisos on hi havia el cinema es venen a 242.000 euros més IVA. No hi ha cinemes de barri en una ciutat que n’ha arribat a tenir 25. Els Victòria, a Santa Eulàlia, van tancar el 1987 i són unes galeries comercials i pisos. L’Stadium, a Sant Josep, va tancar el 1984, va ser sala de festes i ara és un macrosúper i un gimnàs. Un dels grans promotors, Balañá, té la tomba familiar al cementiri de Sants, a Collblanc, en terrenys de l’Hospitalet.

Les vaqueries i el perruquer anti SGAE del carrer Major

Les vaqueries i el perruquer anti SGAE del carrer Major

Cal Flotats o Cal Prims van ser les últimes vaqueries, al carrer Major, ja tancades quan es va completar la legislació que prohibia el bestiar en nuclis urbans de més de 10.000 habitants. Cal Prims, al número 57, tocant a la placeta de la Constitució, va ser després el Centre Social Okupat La Vakeria. Al número 70 hi ha la perruqueria Evans d’Esteve Criado, el primer establiment que el 2009 va ser perseguit per l’afany recaptatori de la SGAE.

El carrer del Xipreret, el carrer de Quico Sabaté

El carrer del Xipreret, el carrer de Quico Sabaté

Només cent metres de centre històric. El Xipreret és una raresa flanquejada per la Talaia i l’Ateneu fins a Casa Espanya, seu del Museu de l’Hospitalet. El carrer estret i empedrat, amb racons i hortets, amaga un mig secret: hi va néixer el més famós dels maquis catalans, Quico Sabaté. Al número 55. Ho va explicar Pilar Eyre en un llibre: l’entorn d’infantesa del Quico, amb el seu pare vigilant municipal i ell amagant armes a casa. L’Ajuntament li va dedicar una ruta.

Publicitat
Les dues ermites

Les dues ermites

A les esglésies de l’Hospi, s’hi fa de tot... des del segle XIII, començant per les ermites de Bellvitge i Santa Eulàlia de Provençana: en ple franquisme l’una acollia trobades sardanistes enmig dels camps i l’altra, reunions de les joventuts comunistes. A l’església de Santa Eulàlia, adossada a l’ermita, als 80, s’hi va rodar Los bingueros d’Esteso i Pajares. La immigració llatina catòlica va a Sant Enric d’Ossó (Can Vidalet) i l’evangelista, al carrer de Rodés (Sant Josep).

El camí de la Fonteta

El camí de la Fonteta

“Ens quedem al parc”. Així responen els tres últims veïns que no marxaran del camí de la Fonteta, una filera de casetes del parc de Can Buxeres. No volen ser traslladats als pisos de l’antiga caserna de la Remunta. Els arquitectes i tècnics de les constructores prenen nota dels números 10, 11 i 20 per encerclar-los amb horts urbans. La majoria de veïns ja han marxat, vuit més ho faran per Nadal i els tres negocis de construcció i de mecànica, també.

© Maria Dias

Un matí de dissabte, si fa sol, no hi ha res com engegar el dia esmorzant a la terrassa del Casino (Prat de la Riba, 337) i mirar les fotos històriques de l'interior. Agafant la literalitat de la ruta del colesterol, cal baixar a La Flama (Rbla. de Marina 250), casa castellana, i tornar a remuntar fins al Deportivo, per tastar les croquetes i les braves (Rambla 63), i deixar gana per dinar a La Bodegueta (Lleida, 32). Últimament, però, per dinar al centre de l'Hospitalet hi ha més llocs competents: el Mug (Roselles, 14) hi ha aterrat amb bon peu.

A la tarda, la cosa es descentralitza. Anar fins a Pubilla Cases, als bars del carrer de Luarca, obliga a aturar-se al Córdoba (Luarca 10), que ha servit fins i tot per domicili pel Mobile World Congress. Anar a la Torrassa és l'excusa per parar al gallec O Vall d'Ouro 6 (Av. de Catalunya 1). Anar a Sant Josep fa anys era pelegrinar al Bar Castilla (Muntanya 5), on es feien les millors braves del món, però va tancar, i tampoc existeix a Santa Eulàlia el Deportes (Av. de Carrilet, 81), que va fer popular José Corbacho. Cal compensar amb el Serra (Santa Eulàlia 100), el bar que a cop d'hamburguesa completa va aconseguir tombar la competència ferotge de McDonald's, Pan's & Company i Bocatta.
Al vespre, passem a Collblanc, on hi ha dues alternatives per sopar: una de més tradicional, Cal Siscu (Martí Julià, 82), on sovint hi trobarem l'hoteler Jordi Clos, o el Cóm (Progrés 9). Però la nit no s'acaba: agafem el metro i tornem al centre. Ens hi espera l'Oncle Jack (Roselles, 32), on segur que Dani Flaco fa de gran amfitrió, i acabem sí o sí la nit a la Salamandra 1 i 2 (Av. Carrilet, 235 i 302); tan tard no hi haurà concert –i en fan 100 l'any, amb el Let's Festival o els concerts sorpresa de Manu Chao–, però és igual.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat