[image]
[title]No era un nen amb l’armari endreçat. Va agafar el mal vici de rellegir 'El senyor dels anells' tres cops l’any quan en tenia nou i ja no va sortir mai més de casa. Inclinat sota un flexo, com si resés al déu Hèlios, dibuixava mapes d’una geografia iŀlusòria amb pinzell prim i retalls de paper tramat. “Això em feia fort”, m’explica, confident. Se sentia com aquell príncep hindú que tenia l’univers sencer al coll, com el Nemo de Winsor McCay, que viatjava als dominis de Slumberland enfilat dalt del seu llit. Aquest nou món agrupava el regne de la Unió, des d’Angland fins a Dagoska, l’imperi Gurkhul, que quedava al sud, i l’illa de Styria, vorejada per les aigües d’un mar brau, com el que va navegar en Jàson amb els argonautes.
Ara, fets els 40, Joe Abercrombie és conegut com un dels fundadors de la 'scoundrel lit', una dimensió neorealista del gènere fantàstic, valgui la paradoxa. “M’agrada l’èpica, però detesto els tòpics que carrega a les alforges per tradició centenària –engalta el bo d’en Joe–. Per què no es pot escriure fantasia on l’heroi sigui lleig, verge i a la seva nit de noces resulti que carda fatal?”. Per l’Abercrombie, un guerrer segueix sent guerrer encara que no pugui empunyar l’espasa. Ara publica 'Mig rei', on ens explica la història d’un hereu del tron que, en comptes de mà, té una mena de peülla de porc penjant del canell.
Es declara alineat a la tradició que va iniciar Michael Moorcock amb el seu príncep albí, Elric de Melniboné, que va fer la seva primera aparició a principis dels 60 a la revista Science fantasy, en un relat titulat 'The dreaming city'. I fa anys va entrevistar, per a una emissió televisiva, en directe des d’un teatre de Los Angeles, en George R.R. Martin, que des que la febre Tolkien ha abaixat la visera s’ha convertit en el gran emperador del 'sword and sorcery'. “Amb ell vaig aprendre quasi tot el que sé –segueix–. Vaig entendre que els nostres herois, per més que duguin armadura, són persones, que tota la grandiloqüència amb què els hem volgut vendre és un circ, i que les males arts són producte d’una feblesa”.
Es va criar, com tot nen produït a mitjans dels 70, amb els jocs de rol, estímul d’una inventiva volcànica, donada a les aventures negres de monstres escatosos i marmites coent mandràgora i conjuracions sànscrites. “Tot el que em vaig inventar de petit ha acabat formant part dels meus llibres –insisteix l’Abercrombie–, tot i que el meu propòsit ha sigut destruir-ne el clixé”. Quan tenia 14 anys ja s’havia convertit en l’amo i senyor d’una cartografia que abastava més que la Terra Mitjana, amb plànols, llegendes fundacionals i un criptobestiari propi. “Ho penso ara, i en realitat era com un jubilat que té afició a construir maquetes”, s’humilia. Tenia l’escenari, la meitat del camí fet.
Va escriure una trilogia, 'La primera llei', i després tres 'stand-alones' que n’aprofitaven el paisatge, les trames i subtrames, i alguns dels personatges. Mentrestant, va tenir tres fills, la garantia que es perpetua la saga dels armaris desendreçats, de les partides a Dungeons & Dragons, i els contes d’anar a dormir. “Per influència seva, barrejada amb les ganes de despertar en els nanos d’avui dia les emocions que jo vaig sentir de petit, vaig decidir escriure una novel·la que pogués agradar tant a joves com a adults”, clou. Això és 'Mig rei', el llibre que Joe Abercrombie dedica als que vénen, als que algun dia seran com ell.
Mig rei
Joe Abercrombie
Mondadori
400 pàg. 18,90 €
