L'Eixample dret contra l'Eixample esquerre!

L’Esquerra de l’Eixample ha estat una gran reina de la nit, elegant i canalla; de mar a muntanya han triomfat la sauna Pases, la Chapelle i el Punto, el Klavier, el vell The Passenger, l’Astoria i els clubs del carrer de Londres. I si el carrer d’Aribau encara és l’artèria per a glops refinats, és per culpa del Solange (Aribau, 143), la nineta dels ulls d’Alfredo Pernía, el bàrman que va començar jugant amb les cocteleres del Boadas, es va fer gran a la barra familiar del Tàndem i que, després de veure i beure món, ha convertit el Harry’s Bar en un local de luxe (i accessible) per degustar el més nou en còctels. L’espai batejat com la primera noia Bond té un interiorisme càlid i selecte, és ideal per escoltar música en directe el dimecres al vespre mentre beus l’Old Fashion que Pernía prepara sense arrugar-se el vestit (sovint de sastreria italiana i acompanyat de corbatí).

Al sud del barri triomfen la cervesa (el Beerxample disputa la partida al Gaixample), el vermut i el cafè. Ha començat a caminar el Garage Beer Co (Consell de Cent, 261), on exhibeixen l’enginy amb què produeixen la seva RIBA, i també s’ha estrenat l’OMA (Consell de Cent, 227), una gàbia de vidre on degustar plats americans i mescles de cafè pròpies. Per als que necessiten el vermut i el sol com l’aire que respiren, enlloc com el Morro Fi (Consell de Cent, 171), tot un clàssic de la zona.

Qui diu que l’Eixample és avorrit? Tranquil, sí, i molt, però avorrit, gens ni mica. Tenim cafeteries com el Petit Pot (Bruc, 84), on llegir o xerrar tranquil·lament. Tenim bars amb terrassa per esmorzar al sol (On Cafè, al passeig de Sant Joan, 96). Tenim on fer el vermut i fins i tot comprar-lo a granel per prendre’l a casa (La Bodegueta de Verdaguer, a Provença, 366).

També tenim on anar a fer una xocolata amb xurros en un escenari d’una altra època. El Cafè del Centre (Girona, 69) va obrir portes el 1893 i estem convençuts que es conserva pràcticament igual: sostres altíssims, columnes de ferro, taules de marbre, barra de fusta... I el piano del fons de la sala encara sona cada dijous i divendres al vespre! Un altre històric, però renovat amb personalitat pròpia, és el Betlem Miscel·lània Gastronòmica (Girona, 70). Víctor Ferrer, cuiner educat en grans cuines, ha convertit una antiga botiga de queviures en un bar de tapes i degustacions. L’experiència serà positivament original tant si hi anem a fer l’entrepà del matí com si hi anem a fer un vi i acabem sopant-hi.

Els de la Dreta també som noctàmbuls. I ens agrada la música. El Jazzman (Roger de Flor, 238), obert fa més de 30 anys, és un petitíssim local on podem fer una copa. Els dilluns ofereixen música de jazz en directe, i els dijous, si hi portem els nostres vinils, els faran sonar!

El ritual és entrar, agafar tanda i esperar a ser atès mentre voltes entre llums, capses de bombetes, aplics i altres accessoris electrònics; a vegades sents un crit de SOS als taulells de Montserrat Benet, la matriarca octogenària que manega els cobraments de veïns i forasters que trepitgen el santuari, la institució, Monsó y Benet (Muntaner, 54). Ocupen la cantonada des de principis de segle i són coneguts per l’especialització i el seu catàleg; no els agrada la dita però ho admeten: aquí s’aconsegueix el que no es troba enlloc més.

Els aparadors vistosos de Monsó –són una espècie en extinció al barri, insinuen– competeixen amb els estilismes encertats d’M69 (Muntaner, 69), botiga de capçalera de molts armaris masculins des de fa quinze anys, i el preciosisme d’autor d’Ailanto (Enric Granados, 46).

Si pensem en assortiments de luxe, en versió cinèfila i gormanda, les parades obligatòries són Videoinstan (segueixen al carrer d’Enric Granados, 30) i La Castafiore (Aribau, 46). Te’n fas habitual si hi vius a prop; ara bé, també hi ha els que peregrinen fins aquí per degustar les delícies d’Ochiai (Urgell, 110), la pastisseria japonesa que firma el croissant de te verd i altres suggeridores combinacions fetes amb 'matcha'. Els que tenen devoció per les rodes fan cap a un dels nous espais dedicats a la bici, Bikeit (Urgell, 95).

No presumirem de les grans firmes del passeig de Gràcia, ni de la meca tecnològica d’Apple a la plaça de Catalunya, ni d’El Corte Inglés, ni dels inspiradors Vinçon i Servei Estació. No seria just.

Apostem per la Laie (Pau Claris, 85), llibreria de referència des de fa més de 30 anys. Per si no n’hi hagués prou amb 300 m2 de llibres acuradament seleccionats, el pis de dalt és un envejable pis de l’Eixample, amb terrassa coberta i pati interior. Ens hi podem instal·lar una estona per fer un cafè o dinar (té un interessant menú de migdia) mentre llegim, estem connectats al wifi, o parlem de negocis o plaer.

Un altre dels emblemes del barri són les Flors Navarro (València, 320), aquell jardí frondós situat al costat del mercat de la Concepció i obert 24 hores. A molts ens haurà alegrat una passejada nocturna o resolt un regal d’emergència (i més d’un s’haurà intentat fer perdonar a deshores).

El barri conserva ben actives botigues gairebé centenàries, com Castells Bicicletes (Girona, 39), oberta el 1928 i especialitzada en la venda i reparació de bicis, o Can Ravell (Aragó 313), botiga de queviures des del 1929, i avui de delicadeses i restaurant. I una de moderna: Nordicthink (Consell de Cent, 412) és una mena d’Ikea de luxe, un espai blanc i despullat on trobarem coses boniques: mobles, decoració, accessoris de disseny, pòsters, joguines...

Una porta de fusta massissa i immensa anticipa una de les joies de la corona: un pati presidit per una xemeneia infinita al qual s’aboquen els tallers de dissenyadors, creatius i editorials que habiten la Fàbrica Lehmann (Consell de Cent, 159). Passaríem hores contemplant el buit, les plantes silvestres i el personal que atrau l’espai on a principis de segle es coïen les nines de porcellana d’Edén-Bébé. L’altre regal de la Nova Esquerra de l’Eixample –en un quadrat sense encant a tocar de l’antiga Telefónica i la irreductible Model– és la seu de l’Editorial Gustavo Gili (Rosselló, 87-89). El visitant s’empetiteix al vestíbul diàfan de l’obra racionalista, i es reconcilia amb l’univers al jardí de l’editorial. Si pensem en verd, però, qui s’endu els llorers són els jardins de la Universitat; a més de mosquits, alguna granota i rars exemplars de vegetació, aquí hi ha ombra i pau.

Al meu barri, també hi brillen xamfrans: el modernista de la Casa Sayrach (Diagonal, 423- 425), el kitsch de la Casa Xinesa (Muntaner, 54), i la ela de l’edifici Mediterráneo (Consell de Cent, 160-186), la porteria del qual està decorat amb un mosaic de Subirachs. I si als anys 80 els veïns van salvar de la crema la Casa Golferichs (Gran Via, 491), ara reivindiquen l’ús públic i autogestionat de l’espai Germanetes (Consell de Cent/ Viladomat). Qui venç aquesta heterogeneïtat?

El nostre tresor amagat és la Torre de les Aigües (Roger de Llúria, 56), un oasi de silenci ben a prop del brogit i el trànsit de la Gran Via. A l’estiu es converteix en una refrescant –i ja no tan silenciosa– piscina per a nens.

L’esplendor cultural i econòmic de la segona meitat del XIX, quan s’erigia l’Eixample de Cerdà, i la lluita de les famílies amb calés per tenir l’edifici més vistós, ens ha fet hereus d’una majestuosa arquitectura de barri. A la Dreta es concentren bona part de les obres mestres del modernisme, però també trobem construccions que no van seguir aquesta moda, com la Casa Elizalde (València, 302), dissenyada com a palauet renaixentista. No passa desapercebuda la Casa de les Punxes (Diagonal, 416), un castell urbà amb tres torres, molt similars a les de l’imponent –sobretot per als que hi hem estudiat– Conservatori Municipal de Música (Bruc, 110). També té unes punxes peculiars l’Església de les Saleses (pg. de Sant Joan, 86), a tocar de l’escola dels maristes. Sovint hi tobem turistes fent-hi fotos.

A la Dreta, també hi brillen els passatges: el senyorial Méndez Vigo, el més humil passatge Roger de Flor i, especialment, el passatge de Permanyer, un encisador carrer d’aire anglès, on se succeixen una vintena de cases unifamiliars d’un sol pis, de tons pastel i amb jardinet propi, que comunica Pau Claris amb Roger de Llúria.