Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Los diarios de Emilio Renzi

Los diarios de Emilio Renzi

Ricardo Piglia

Escrit per
Marià Veloy
Publicitat

Los dirarios de Emilio Renzi
Ricardo Piglia
Ed. Anagrama
358 pàg. 21,90 €

En les noveŀles i relats publicats per Ricardo Piglia apareix un personatge recurrent, l’àlter ego de l’autor, un tal Emilio Renzi. Cada tant, aquest Renzi –una veu cristaŀlina que neda sobre una realitat negra, de petroli– fa referència al dietari que va començar amb 16 anys i, endut per la mania d’escriure, mai no ha deixat de banda. Per als lectors de Piglia, aquest text, sense arribar a ser ben bé un recurs narratiu ni tampoc una realitat palpable, s’havia convertit en un mite. Doncs bé. Amb 75 anys, i malalt d’ELA, Piglia ha decidit publicar aquest dietari, que ocupa 357 quaderns i inclou textos que dialoguen amb les anotacions quotidianes.

L’aparició del primer dels tres volums és una notícia emocionant. Poques vegades veiem com un mite pren cos, es fa real, com passa amb aquest text, que sense dubte està a l’altura de les expectatives. Per dir-ho amb (només) un xic de demagògia, és com Lovecraft hauria publicat el 'Necromicon', i fos la millor de les seves obres.

Impossible concentrar el contingut, fet de camins que es bifurquen. L’amistat, l’amor, la família, la bogeria, la política, la velocitat, els diners, els cafès i els 'echéteras'. Però sí que cal assenyalar que el centre dels dietaris és la paraula. I no una paraula qualsevol, sinó la de la literatura contemporània. Pels autors clàssics –Quevedo, però també García Márquez–, el llenguatge és una eina per demostrar veritats sabudes (o revelades), que deixa el lector amb el gust del 'quod erat demonstrandum'. En canvi, el llenguatge contemporani –Joyce, però també Cervantes–, té una propietat inquietant, màgica, i és que crea la realitat a mesura que la diu.

Així, els dietaris de Renzi construeixen davant dels nostres ulls en Renzi. I per fer-ho, estableixen una relació complexa (és a dir, fèrtil) amb la realitat i la literatura, la seva i la del cànon. Els materials heterodoxos que fa servir –notes, cites, paròdies, relats, evocacions…– vibren sota una mateixa corda, aquella que diu ‘jo’. La sensació final és aclaparadora: la de necessitar no dies sinó anys per digerir i comprendre en tota la seva dimensió aquesta obra imprescindible.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat