Ombres franceses

Anna Carreras
El Cep i la Nansa
115 pàg. 13 €

Aquest és un conte pervers, digne dels relats més cruels de Jean Cocteau. Comença en un despatx de la Sorbona, on un professor i una alumna s’enfronten, atacant a matar, discutint la idea de la paradoxa lògica d’Epimènides. Ell és un gos rabiós, en el fons ben poca cosa, que pateix una psoriasi aguda. La cara li supura per totes bandes, té el front nafrat com un camp de mines i quan es belluga li cauen volves de pell crostosa com si deixés molles de pa per seguir el camí. Ella, l’autèntica protagonista, és jove i no té pietat, amb uns ulls oberts com boques, que et miren i treuen un sabre de foc. Es diu Juliette Lavelle, té una actitud desafiant i el seu color és el malva.

Seré l’ombra de la teva ombra, que cantava Jacques Brel. Potser això us doni alguna pista sobre com avança el llibre. O no. Nosaltres ens guardarem ben prou de desvelar els secrets de l’artefacte, tot un prodigi narratiu, amb sorpresa final inclosa. Seguiu de prop la Juliette, la bella sinistra i aràcnida que orquestra les fortunes alienes des d’un estudi per a universitaris del Sacré Coeur, amb un gat siamès per tota companyia. És un dissabte que en aquest refugi, escoltant un disc recopilatori de Gréco, prepara una crema de carbassa amb cranc de riu per a un poeta formós i seductor que l’havia de fer somniar. Fins que ella se n’avorreix, cansada de notar que és tan calculador en la vida com en la mètrica dels versos. I se’l treu de sobre.

L’originalitat no és fer allò que ningú no ha fet mai, sinó allò que ningú més pot fer, diu la dita. I tot i que alguns ni tan sols sapigueu qui és Anna Carreras, de seguida notareu que aquestes 'Ombres franceses' només podien venir d’ella. Potser perquè en el fons tenen un no-sé-què de 'roman à clef', i no per allò tan trillat de l’autoficció i el cant a un mateix, sinó perquè es desviu en cada paraula. L’hem llegit en les pàgines d’aquesta secció des de fa unes quantes primaveres, fent crítica de llibres i declarant la guerra a la carrincloneria formal de casa nostra. Els que no ens n’hem perdut una sabem que en la justiciera Juliette hi ha un pessic d’ella mateixa. A cada capítol t’arracona a la paret i no et deixa escapatòria.