Pèl de panotxa

Jules Renard
Sidillà
216 pàg. 15 €

La infància: l’infern
Ha dit Vila-Matas que aquest és “un clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”. N'hi ha per a això i per a molt més: traduït pel poeta Antoni Clapés per a Sidillà, amb exceŀlent coberta de Montse Mayol, 'Pèl de panotxa' és la narració autobiogràfica d’un adult que de petit va ser ignorat, menyspreat i escarnit per pares i germans. Sense nom, sense amor i amb un diable a dins, en Panotxa és la crueltat i el record del mal... però amb sarcasme.
 
La ironia: sobreviure
L’obra més coneguda de Renard, al costat del seu 'Diari', destiŀla el bo i millor de l’autor: la seva venjança és dura però plena d’humor, la família apareix salvatgement representada, la seva rebeŀlió final no es troba a les pàgines que tanquen el text sinó en la seva vigència més d’un segle més tard. En les estampes del clàssic hi ha un magistral ironista que en passar comptes no només reviu: sobreviu, fa la viu-viu... i sobretot caça la vida.
 
La traducció: taronja
L’original 'Poil de carotte' va ser Pèl-roig a La Magrana el 1984, va ser 'Pelo de zanahoria' segons Anna Moix el 2006 i havia estat obra de teatre al Romea el 1907 amb el títol ara recuperat per Clapés. Un encert, com el de Sidillà, de triar-lo, com els que el poeta encadena en la traducció. Lírica, suggeridora, precisa, moderna i tradicional, lluu, evoca, llisca com si fos... suc de Renard. Ras i curt: sembla un gran original en un gran català.