Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Gràcia màgica
©Martín Tognola

Viatge a la Gràcia màgica

Ens trobem una tarda amb Víctor Nubla a l’epicentre místic de l’univers per parlar d’episodis màgics a la Vila de Gràcia

Escrit per
Maria Junyent
Publicitat

Des del dia en què vaig descobrir un cabell llarg i humà al nucli d’una taronja que havia de ser el meu suc matinal, estic convençuda que en aquest món que coneixem tan poc, tot o gairebé tot és possible. Com que no sóc capaç de trobar una explicació racional a un fet d’aquesta complexitat, he decidit catalogar-lo en l’apartat de ‘màgia’ i resignar-me a conviure per sempre més amb la mirada estupefacta i els somriures incrèduls dels meus interlocutors.

En Víctor Nubla, escriptor i músic, va publicar l’any 2007 un recull de sis històries màgiques de Gràcia (i un entreteniment especulatiu sobre la perennitat) titulat 'Màgia tridimensional' perenne, editat primer per la Biblioteca para Misántropos i més tard recollit a 'Cómo caza un dromedario', una antologia dels seus relats que va publicar Blackie Books. Les sis històries del llibret tenen en comú els fets que:

1. Relaten elements inusuals, estranys, complicats d’entendre des de la raó pura (diguem-ne ‘màgics’) i tot i així verídics.
2. Tots els episodis narrats han tingut lloc a Gràcia, la majoria d’ells entre les fronteres invisibles de Travessera, Bailèn, Gran de Gràcia i Còrsega; és a dir, la Gràcia on van arribar els gitanos al segle XV, la que encara avui és un poble (i això tractant-se de Barcelona és també un fet insòlit) i on, tal com m’explica en Víctor enfilat a un tamboret de l’epicentre místic de l’univers (la Bodega Marín) i envoltat dels parroquians de sempre, “la gent encara creu en la màgia”.

D’entre les històries que explica al llibre i d’altres que no hi ha inclòs –algunes viscudes i d’altres sentides de fonts que assegura que són del tot fiables– hi ha una llagosta que camina pel passeig de Sant Joan en direcció al monument d’Anselm Clavé vista el juny del 2005, hi ha el solc d’un arbre de la plaça del Raspall del qual, durant una nevada, en va brollar aigua bullent, hi ha arbres que adopten formes sinuoses davant la presència d’un senyal de trànsit i hi han viscut gats de la sort que no són cap amulet xinès.

“Gràcia és un lloc teŀlúric de primera”, sentencia en Víctor, que es dedica a observar l’univers des del prisma ultralocal d’aquest reducte gracienc que atreu artistes excèntrics, constructors de màquines del temps i altres éssers en estat de recerca còsmica constant, sobretot quan s’exalta el carallot, apuntaria en Xavier Theros.

Tot plegat és una qüestió d’observar, preguntar, mirar de comprendre. Hi ha qui diria que en Nubla és el cronista de la Gràcia que resisteix i que funciona com una associació de protecció mútua entre els seus habitants, d’una vila impregnada de màgia tridimensional perenne. Ell, en canvi, ho nega i diu que és tot una qüestió d’amor a aquest territori en què un tiet reclama a crits que li omplin la copa d’aigua de Catalunya cada dijous i divendres sense faltar mai a la cita. “Potser tot això passa a un altre puesto, però aquí és on jo visc”.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat