Vive la France! Celebrem el 14 de juliol a Barcelona

Les Gens que J'aime sorgeix de les profunditats de l'Eixample com una bèstia del passat, que diuen que era molt divine i encara més gauche. De l'any 1967, en parlen els miralls de l'entrada. Era l'època en què els nens de casa bona escoltaven Les feuilles mortes i muntaven bars, com sempre s'ha fet, per reunir-hi els amics. Tenien el cap a París, i van voler construir un local com els d'allà, una espècie de cova bohèmia d'un Boulevard Saint Germain, a la ciutat que ara es passeja pel Bulevard Rosa. Les escales de Les Gens cruixen verídiques com un animal de fusta que s'endinsa dins el vellut tèrbol d'aquest entresòl.

L'Institut Francès vol ser un lloc d'intercanvi cultural entre França Catalunya. Les seves missions principals són l'ensenyament del francès com a llengua estrangera mitjançant cursos oberts a tothom i per a tots els nivells, i la difusió i l'intercanvi cultural per tal de fer conèixer la cultura françesa, mitjançant exposicions, sessions de cinema, conferències i altres activitats. L'Institut també compta amb una mediateca moderna i un centre de recursos sobre la frança contemporània.

Au Nom de la Rose ha aconseguit convertir les roses en part del nostre dia a dia, no només d’una ocasió especial. Vaja, com si visquéssim a París... En les seves dues floristeries (a Ganduxer, 26 i a València, 203) podeu comprar des d’una sola rosa fins a bouquets molt sofisticats, com els de les roses perfumades de Kenya o els de roses Piaget. També venen confitures i dolços amb aroma de rosa i espelmes aromàtiques.

La primera imatge de 'Tomboy', amb la part posterior del cap de Laure –extraordinària Zoé Héran–, de cabell curt i nuca a l’aire, en primer terme, revela la natura de la pel·lícula. Nouvinguda en un poble dels afores de París, la petita Laure es presenta als seus nous amics amb el nom de Mickäel, iniciant així una espiral de mentides de molt difícil final. D’aquesta manera, 'Tomboy' se situa en el terreny del suspens de la mà d’una pregunta: com i quan es descobrirà el secret?

Quines imatges mereix la revolució? O, dit d’una altra manera, hi pot haver una revolució sense imatge revolucionària? Preguntes que van obsessionar Godard des de 'La chinoise' i que Assayas recull des d’una perspectiva autobiogràfica, com ja havia fet a 'L’eau froide'. El protagonista, en Gilles, creua la ressaca del maig del 68 amb la convicció de pertànyer a una generació del futur però amb la impressió d’intuir el seu declivi. Per això 'Después de mayo' està travessada per la velocitat, inconscient i entusiasta, d’un còctel molotov, però també per una tristor no exempta d’escepticisme.