En Mingo va tenir un pub a Castelldefels i una xocolateria a Viladecans, i després va treballar una pila d’anys a la metal·lúrgia, fent peces per a Roca o Yamaha. Un bon dia un amic li va dir que en Fèlix de l’Abaceria es traspassava el bar. No s’ho va pensar dues vegades i va decidir tornar a donar un cop de timó a la seva vida. D’això, en fa set anys, i en Mingo (i la seva dona Loli, el seu nebot Toni i el seu fill Carlitos) ja és tota una institució: els habituals s’apleguen a la barra per veure com, dins d’un núvol de vapor d’oli, fa jocs de mans amb l’espàtula i els ous ferrats, les truites i tota mena d’aliment que passa per la seva planxa.
A Cal Mingo la gent ve de lluny per tastar el seu bacallà a la llauna, però també fan truites de mil gustos, entrepans del que tu vulguis i un menú de 9,50 euros. El producte, evidentment, és fresc, del mercat, i es nota. Quan va arribar, a la part de darrere el bar hi havia un parell de parades de fruita abandonades, que ell va refer i va convertir en un menjador ample, amb una gran televisió i estufetes per combatre la gelor del mercat a l’hivern.
El dissabte és el dia fort del mercat i Cal Mingo és una festa: treballadors, iaies i gent del barri en general vénen a fer-hi la canya d’abans de dinar –1,35 euros–, acompanyada d’una tapeta del que hi hagi: pa amb tomàquet i un tall de pernil, unes albergínies arrebossades, un grapat d’olives.
Els bars de mercat són una alegria que val la pena recomanar i incentivar, són espais oberts, de pas, amb un esperit alegre que convida a aturar-se i xerrar amb la peixatera que fa un mos a mig matí o amb el veí que et trobes per casualitat. Si els mercats són els cors dels barris, els seus bars en són, alhora, el pati d’esbarjo i el menjador comú.
