El Carmelitas és un local bicèfal. Una part, més tranquil·la, està destinada a les tapes, platillos i plats de forquilla i ganivet, i a les converses assossegades. L’altra, més noctàmbula, recupera aquells bars de colzes a la barra i xerrades animades acompanyades d’uns bons confitats, envinagrats i escabetxos.
En aquesta aventura, el xef Xavier Pellicer no està sol. A la cuina està acompanyat per Rafael Vertamatti, xef que aporta als plats els gustos del seu Brasil natal, i com a soci capitalista, té l’ajuda de l’empresari Guido Weinberg, “un talibà ecològic”, segons es defineix ell mateix. Un triumvirat que promet convertir el Carmelitas en un local emblemàtic en aquesta ciutat que, tal com va dir un dia el president Núñez en un acte a l’Ajuntament, porta el nom del F. C. Barcelona.
M’assec a la zona de les tapes i els platillos. A la paret de davant hi ha la fotografia d’una d’aquelles mares superiores que val més que al cel siguin i que no tornin. Ens decidim per un tast, i per acompanyar la corrua de receptes, demanem unes canyes. Una d’amanida d’escudella, una d’ensalada russa, un de street salmon amb piparra, una d’amanida de vieires i xiitake, una de remolatxa bio escalivada, una de braves rústiques, una de pappardelle a l’estil Paad Thai i una de picanha amb romaní. Acabo tip com una truja, però molt satisfet.
L’amanida de vieires és magnífica, i la de remolatxa m’ha sorprès moltíssim. Heu de pensar, estimats lectors, que abans d’entrar al Carmelitas pensava que un producte com la remolatxa estava destinat als conills o als vegetarians vegans i no vegans. I en destaco aquestes dues, com podria enaltir els pappardelle o la picanha, molt melosa.
