A Barcelona hi ha cada dia més restaurants, però es compten amb els dits de les dues mans els llocs on es pot menjar bé. En el cas que m’ocupa era una mica un revival, ja que feia temps que no freqüentava la ‘zona dels bascos’, com se la coneixia ja fa un temps, un territori gastronòmic que agradava molt al Gato Pérez.
Parlem de l’Izarra, un lloc acollidor que va començar com a taverna de vins i que l’Alberto i la Carmen porten amb mans de seda. El seu menjador ha estat transformat per deixar-lo com un espai d’elegància rústica, acollidor i confortable. Hi ha poques taules, no hi ha turistes i és atès pels amos. El producte, de primeríssima qualitat, és de proveïdors propers a la família.
L’emblemàtic lloc, que ja ha complert 40 anys, està vivint una segona joventut. En aquest restaurant agraciat de només 34 places, s’hi segueixen servint plats amb èxit per l’elecció dels millors ingredients i la paciència. Com, per exemple, la mitjana de bou o una exquisida cua de toro de lídia. Per no parlar d’un tronc de lluç a la basca, servit amb un ajoarriero que capgira qualsevol paladar exigent. El peix prové de Santander si és de peça gran i de les costes barcelonines si és tonyina, popets, espardenyes, calamarsons o sardinetes.
Perduts en un remolí de bon gust, iniciem la sessió amb una ensalada russa. Una truita de seitons molt fina coberta de salmorejo va ser la primera sorpresa de l’aperitiu. Molt delicat, com les mongetes seques que van seguir, lleugeres, sense estar carregades de xoriço, que permetien gaudir de la textura i el gust d’aquesta mongeta que és més verdura que llegum. A l’Izarra són experts i famosos també per especialitats com les carxofes, que cuinen amb pernil, ou ferrat i foie gras semicuit, calamarsons i gambes amb cloïsses. Però, en temporada, són un festival els espàrrecs que els envien d’hortes navarreses amigues.
