Restaurants oberts en dilluns

Els germans Simôes, en Toni (el xef) i en Manel (el sommelier), han acomplert, de llarg, el seu objectiu de crear una taverna diferent per a un perfil de comensal molt exigent i sempre a la recerca de novetats, però també de producte excels. El temps també ha fet la seva feina, i els anys han convertit el Manel en un excel·lent sommelier, i el jove Toni, en un xef de talent.“En Toni –diu el Manel– té un do innat per a la cuina que va heretar de la seva besàvia paterna”, i als 14 anys es va posar la seva primera jaqueta curta de cuiner. El va marcar molt el seu pas per la cuina de Can Fabes. La Taverna té unes 300 referències ben seleccionades. El 2006 Pepe Simôes, una institució en el món gastronòmic i pare d’en Manel i d’en Toni, va contractar un cuiner forà que no va estar a l’altura i en Toni es va posar al front dels fogons.Des de la seva fundació, la Taverna ha estat una cosa ‘diferent’, un petit espai per a grans sorpreses gastronòmiques. Ha passat d’oferir un pica-pica, amb les racions petites, fetes amb productes d’alta qualitat, a servir plats substanciosos.Compradors d’òptim producte de proximitat, amb verdures biodinàmiques per entremig, en Toni ha creat una carta molt atractiva i diferent, amb més de seixanta opcions que creen saborosos dubtes als comensals.

En homenatge a aquest lloc tan diferent dels de la seva mena, tan contrari a molts dels que s'atreveixen a dir-se restaurant asiàtic, aquesta serà una crònica que invertirà la piràmide (què, quan, on...?) i començarà pel final. Les postres, si bé són senzilles i sense aparatositat, són molt bones i casolanes. La carta de vins demostra un gran interès per satisfer el client que vol menjar i beure bé, sense especulacions amb vins barats per triplicar el preu, com succeeix normalment.  Fins i tot hi ha excessos en el preu del vi en restaurants que només s'esmenten per aquesta beguda, ja que, si fos pels plats, no justificarien més d'una línia. El tàrtar de tonyina tallat i preparat magníficament, rodejat –com en els mercats vietnamites de matèria liquida, com una salsa de mostassa, amb sabors de brots d'userda i sal fumada negra, va ser el punt final. Amb el seu llit d'alvocat formava una mescla saborosa de cultures. Un salmó suke, escaldat en oli i acompanyat de fina salsa de iogurt, anet i gingebre va ser la gran sorpresa per qualitat i bon gust. D'aquell delta del Mekong, tan castigat per la natura i per l'home amb guerres, podria dir-se que provenen els nem vietnamites. Els d'aquest petit suburbi asiàtic de Gràcia –rigorosament preparats amb paper d'arròs, llagostins o cranc, pastanaga, cebetes, brots de soja, coriandre, enciam i menta–, ben freds, amb salsa agredolça, esclaten a la boca en mil sabors i textures. Els millors de la city. Anem arribant als primers. Una sop

Heu menjat mai llamprea, aquell peix primitiu sense cap que fa mitja basarda? Voleu afartar-vos de lacón o pop del bo i no voleu deixar-vos-hi el sou? Sabeu què és el raxo? És llom de porc adobat amb pebre vermell, et poden contestar els amables cambrers del bar del Centre Gallec de Barcelona, una espècie de vestigi del vint en plena urbs del vint-i-u. Si baixes la rambla dels Caputxins, a mà dreta, entre botigues de records, hostals i tablaos, hi ha un portal ample, de sostres alts, marbre blanc i antiga solera. Al primer pis, com d’amagatotis, hi trobareu una casa regional de les més actives de la ciutat, la de Galícia, que està a punt de celebrar 120 anys d’existència, cosa que es diu ràpid.  Per als parroquians del Centre i per a tothom que hi vulgui menjar o fer un beure, el bar ofereix un racó tranquil i familiar on degustar plats típics gallecs o fins i tot, de tant en tant, en una de les seves espaioses sales interiors, poder veure tocar músics com el genial Raimundo Amador. Els migdies fan suculents: preus assequibles i bona matèria primera. Organitzen fires temàtiques de mam i teca: aquest 20 de maig faran la festa de l’empanada i d’aquí a poc la del vi ribeiro amb la col·laboració del celler Nairoa.  Quan sigueu a la Rambla i no sapigueu on caure morts, aneu al primer pis del número 37 i us hi sentireu com a casa de l’àvia gallega que mai no heu tingut.

El fenomen del restaurant Flash Flash és digne d’estudi. Estic convençut que d’aquí a 3.000 anys, quan els éssers humans arribats d’altres planetes més sostenibles vinguin a Barcelona per estudiar el passat dels seus ancestres, no només hi trobaran, per sort, les sagrades estàtues d’en Subirachs, sinó també el Flash Flash. Des que es va fundar l’any 1970, no ha deixat de tenir èxit entre les successives generacions. En un país que tira tant pel dret com aquest, es podria afirmar que el secret està en els ous, però tampoc no voldria entrar en una simplicitat tan masculina. Emblemàtic, còmode, amb un disseny que conforta la mirada, el Flash Flash converteix els comensals, que van del pijo del “o sea”, al progre més verd i alternatiu, en relaxats voyeurs disposats a deixar les diferències tot just trepitjar Tuset Street. Al Flash Flash, fins i tot als banys ve de gust llegir el diari. Amb el pas dels anys, res canvia en el local inventat per Alfonso Milá y Leopoldo Pomés, i això diu molt d’un local que es transmet de generació en generació. Tampoc no canvia una carta que ha fet de les truites el seu emblema. Al Flash Flash, s’hi poden trobar truites de tots els estils i per a tots els gustos, i jo quasi sempre hi demano una truita de formatge amb trufa. Una idea d’en Pomés, que va voler fer un restaurant en el qual les truites fossin “l’argument principal”. Però el Flash Flash no només és qüestió d’ous. Per als carnívors, hamburgueses i altres carns. Però els vegans, lactove

Aquesta hamburgueseria, oberta per un arquitecte, un restaurador i un enginyer, té la seva millor arma en quinze boníssimes receptes: totes amb carn de vedella de Burgos, amb l’opció de vedella ecològica de Lleida, totes afinades a base de prova, fracàs i torna a provar. L’hamburguesa DF, amb el punt de picant lleuger del bon menjar mexicà –200 g de carn, xili chipotle, coriandre, cheddar, xili de Jalapa, nachos esmicolats i enciam– n’és un bon exemple.

Tres amics llicenciats en filosofia, periodisme i història de l'art van convertir un bar cantoner en un deliciós restaurant en miniatura, on reelaboren i modernitzen clàssics de la cuina gallega i basca en format platet. Són tota una potència a l'hora d'esmorzar i dinar: en el primer apartat, les seves truites i remenats, o torrades amb melmelada casolana pràcticament tenen club de fans. Per dinar, són els reis del plat del dia i la tapa curosa: tasteu el lluç a la romana amb maionesa de llimona o els cigrons amb cocotxes de bacallà i salsa verda. Tot el vegetal de temporada és ecològic.

La Pulpería A Gudiña és un d’aquells restaurants en el qual el menjar de qualitat encara està lligat a un preu raonable. Aquest establiment de tracte cordial i d’aire familiar, serveix delicioses tapes de marisc i peix gallec, tot regat amb un bon albariño i rematat amb una copa d’orujo. Deliciós pop a la gallega, empanada, pebrots de Padrón i costellam gallec amb all.

Bernie's Diner Grill and Bar és un autèntic diner americà situat al centre de Barcelona, en el bohemi barri del Born. Només entrar-hi, us sentireu com si estiguéssiu en un restaurant de sèrie americana, amb butaques vermelles de cuir, els seus típics ventiladors i un munt de quadres típics que et faran sentir en una hamburgueseria dels anys 50. La seva cuina es basa en el 'slow food' i la cuina casolana americana, amb especialitats com els “mama’s specials”. Els natxos, les salses, les hamburgueses, les patates fregides... Tot es fa al moment i de manera artesanal, de manera que us recordarà a qualsevol cosa menys a un 'fast food'. A més, disposa d'un ampli ventall de salses amb les quals podràs condimentar els teus plats i de plats per a vegetarians.

El Cañete Mantel està connectat per la cuina amb el bar de tapes Cañete. I segons explica el xef dels dos, Josep Maria Masó, “és una reproducció d’un restaurant francès en petitó”. Un facsímil curós, amb mobles comprats a França i que transmet solidesa. Com la seva cuina: primers d'esperit creatiu i amb aires andalusos ('ortiguilla' fregida, gamba vermella) i segons de brasa de llenya –es pot compartir un costellam de vaca– o d'aires francès.

L'Escairón destaca sobretot pel seu entrecot provinent de Galícia i pel seu 'pote', el brou gallec. En Jorge i la Pilar atenen com si fos casa seva i la clientela es gairebé fixa. Els seus plats forts són l'entrecot o qualsevol de les seves carns a la brasa, però també els plats guisats, el 'lacón' i, sobretot, algunes postres com l'anomenada Escairón (crema catalana amb una mena de crocant gelat). Però immillorables i úniques són les patates fregides que acompanyen les carns, entre les quals també destaca l'escalopa milanesa. Aquest és un lloc ideal per gaudir del millor de la cuina gallega i de mercat, on la qualitat, el bon preu i el magnífic servei fan les delícies dels paladars més exigents. I tenen un menú de migdia magnífic.