[image]
[title]Mantenir visible l’empremta de la història és senyal d’inteŀligència, de bon gust, de cultura, en definitiva. I això és el que han fet al restaurant Amaya, a la Rambla, una icona en un passeig on la història es desintegra sota els químics del fast food. En el seu 70è aniversari, el restaurant de cuina basca més antic de Barcelona ha fet una reforma important d’estètica i carta.
La Mireia Torralba –amb la seva germana Laia, tercera generació– m’ensenya, cofoia, uns gruixudíssims plafons de marbre, foradats per dècades de taloneig de prostitutes. Ara s’exhibeixen a l’entrada de l’Amaya: elles els van rescatar dels portals contigus, indultant-los dels Sacos Marrones.
Aquest saber d’on véns i cap a on vas –l’avi Torralba, Antonio el Capi, va entrar a treballar-hi als 15 anys i el 1978 es va quedar el negoci amb el maître Enrique Herrera– s’ha concretat en una remodelació que no ha tocat cap element estructural (“una reforma 'light'”) però que recupera la barra de l’avi, i la modernització de mobiliari, pintura i llum fa que perdis la por d’entrar-hi (l’entresolat amb vista sobre la Rambla és genial).
El 'lífting' culinari implica “mantenir les receptes de sempre però amb l’opció de tastar-les en platet o tapa”, diu la Laia, i hi han afegit un repertori de tapes (molt ben fetes) imprescindibles ara en la Barcelona de croqueta i vermut. “Pots menjar una ració d’angules de 25 grams i dir que les has tastat”, riuen, sense desembutxacar els cent euros que costen cent grams d’or llefiscós. Un gran atractiu de l’Amaya és el ventall de preus: es pot fer unes tapes i menjar-se mitja de cua de bou, o clavar-te un homenatge amb clàssics com el tronc de lluç a la basca (18,50 euros) a preus raonables i execució canònica. Són dels pocs llocs de la Rambla que han mantingut la cuina de cullera: “Abans servies mongetes de Tolosa i et demanaven una escuma, això es torna a valorar”. Que arribin als cent anys, com a mínim.
Resistència històrica
Uns metres més amunt hi ha un altre focus de resistència de pedra picada al corró turístic: Can Culleretes, el segon restaurant més antic d’Espanya i el primer de Catalunya, fa 230 anys, i la família Agut-Manubens (el Siscu Agut i la Sussi Manubens van assumir el negoci el 1958 després de treballar a l’Agut) ho celebra amb un menú commemoratiu molt recomanable: per 30 euros, un banquet amb clàssics com els canelons d’espinacs amb brandada de bacallà, civet de senglar amb postres i beguda inclosos.
230 anys potser és un aniversari poc vistós, però és una bona excusa per tornar a seure-hi i deixar-se abraçar per l’atmosfera densa del bon platillo català, els seus menjadors modernistes, l’art taurí i la història. Caço una anècdota al vol de l’Alícia Agut Manubens: “El dia que van legalitzar el Partit Comunista, van acabar celebrant-ho els 40 al menjador”. Viuen en gran part del turisme, però la seva màxima concessió va ser posar menús amb l’euro. “Això és un restaurant, no un bar de plats combinats amb foto, i mai ho serà”, valora la mestressa.
