Feia temps que tenia ganes de parlar del Cafè de l’Acadèmia, un restaurant que s’ha convertit en un referent del Barri Gòtic i que va tenir la valentia d’ésser un pioner en una època de menys vaques grasses gastronòmiques i molts menys guiris disposats a saltar del creuer amb una gana de tigre.
Reconec que feia dos anys que no hi anava. El temps d’un pare doblement divorciat és una quimera, però aquesta vegada hi vaig anar amb dotze persones més amb l’objectiu de tractar d’entendre la política d’aquest país. No hi ha res millor que el bon menjar per amorosir les ideologies, i molt més si el local escollit fa patxoca.
Els plats del Cafè de l’Acadèmia formen part de la cuina clàssica catalana, però això no és un demèrit si estan ben preparats. No explicaré els dotze plats de la resta de comensals, però faré esment de tres receptes que em vaig quedar amb ganes de tastar: una lasanya de botifarra de perol i botifarra negra, un risotto gratinat de foie gras i raïm i un bacallà amb tomàquet confitat i mussolina d’alls escalivats amb safrà.
Cal dir que al Cafè de l’Acadèmia tenen la mà trencada amb el bacallà, una bèstia que té moltes més vides que un gat. De primer vam fer un pica-pica i encara que hi havia gana, els ganivets no van arribar a les jugulars. Una esqueixada de bacallà amb romesco, un milfulls amb llagostins i verduretes, un biquini de foie gras d’ànec i tòfona negra i una truita oberta de bacallà i porros, vuit racions entre tretze, que van servir per donar l’alegre benvinguda al segon plat.
Cal dir que els plats elegits van estar a l’altura de la conversa. Jo vaig demanar una pintada rostida gratinada amb poma i amb herbes aromàtiques. La carn era melosa i gustosa. Sense esma per demanar unes postres, vaig decidir derivar la resta de les meves energies a la política. No vam solucionar els conflictes del Principat, però ho vam intentar.
