El segon restaurant de Kenji Ueno, artífex de Can Kenji, és una tavena japonesa apta per a totes les butxaques. I segueix la línia marca de la casa: cuina calenta japonesa, plena de salsa i fronterera amb el fet català i mediterrani. Hi trobareu plats com les mandonguilles de tofu amb un sensacional xiitake arrebossat o un potent filet de vedella amb panses, soja i porto. Hi trobareu un menú de migdia i nit assequible.
Trobem el nou restaurant de Kenji Ueno només sortir del vell, Can Kenji: són un davant de l’altre, a les dues ribes del carrer de Rosselló. Va ser la dona del cuiner de Kyoto, Neus Busquets, la que va oferir les primeres explicacions: la fusta clara de l’Aiueno donava bones vibracions. Barra i dues taules, una de quatre i una altra de comunal. Un petit menjador per a exquisits de migdia.
Periòdicament menjo a Can Kenji i el menú, sempre de qualitat, dóna signes d’esgotament: l’onigiri de formatge de cabra i bolets, el tofu de pèsols i el verat amb salsa de miso. N’he gaudit un munt de vegades. No estaria malament aprofitar l’obertura de l’Aiueno per renovar els plats del davant.
Un parell de setmanes després, a l’Aiueno, vaig preguntar a en Kenji per les diferències entre els dos. No em van quedar clares les explicacions, encara que vaig veure més atreviment i una mica més de cuina al nou. Ell em va dir: “No són gaire diferents. Volia completar la carta. Plats femenins, una mica més sofisticats”. Em va interessar la paraula ‘femení’ en un context de restauració pronunciada per un home. Si existís una cuina femenina (existeix?), la japonesa estaria al capdavant: saludable, lleugera, bella, per a gana sense remordiment. Hi ha preparacions amb excés de testosterona? Sé que la caça, i la seva sang i les seves vísceres, i l’olor de por, atreu poc les dones amb les quals comparteixo taula.
Les dues propietats d’en Kenji són la versió local de les izakaya, les tavernes que a Tòquio adopten diferents formes, des de locals de grans dimensions fins a coves. Els restaurants japonesos de Barcelona s’aparten dels preus de la zona mitjana. O són molt cars o vergonyosament barats. Com ens podem fiar de menús de peix cru a 10 euros? En aquest context d’extrems, l'Aiueno, el Futami i l'Hisako, la casa d’Ernest Dai-Fibla Takahashi, són garanties de plats elaborats, de cuina pensada i no descongelada.
L’obertura de l’Aiueno ha estat precipitada: encara no disposaven de gas, la qual cosa afectava la producció de sopes. L’escàs espai de magatzem els condiciona les marques de cervesa. En aquesta izakaya vaig beure una Pilsner, marca txeca. El paté de verat va ser un plaer diminut, ampliat per les mandonguilles de tofu amb un sensacional xiitake arrebossat i alga hijiki. Va ser el plat de l’àpat, mereixedor d’afalacs.
El bon tataki de tonyina en escabetx amb aranja va concentrar les necessàries acideses i el filet de vedella amb panses, soja i porto va desaparèixer darrere una salsa massa potent. Correcte assortiment de makis i sashimis, encara que, com passa a Can Kenji, no és el millor de la casa. Postres rematadores i saboroses, gens lleugeres: pastís de formatge amb miso. Amb el cafè, el desemborsament no va perjudicar la cartera: 23 euros.
El parc de restaurants japos de la metròpoli creix. Davant la hipertròfia d’alguns menjadors amb preus per a turistes amb petrodòlars, la naturalitat d’aquest petit lloc per a veïns.
