Leo Messi i el Kun Agüero van iniciar la seva carrera juvenil junts. Des de molt joves comparteixen camps, habitacions, entrenaments, quan van vestir l’albiceleste sub-19... i la seva amistat es manté ara, és absoluta. Quan poden es troben. A Londres o a Barcelona. El darrer cop que van menjar junts a Barcelona va ser al Calafate. I deu ser perquè són molt bones les milaneses, plat preferit del number one. Però a més de les escalopes, hi ha una oferta de rigorós menjar argentí, amb una carta que ara han renovat amb un bistec tàrtar d’Angus i una tonyina vermella que se sumen a una oferta que demostra la seva qualitat en el fet que gairebé mai hi ha lloc.
La simpatia i calidesa de la Inés, al costat de qui ara s’afegeix l’Octavio, s’escampa per la sala i durant el servei amb una atenció curosa i gens enganxosa. Hi ha alguns detalls que distingeixen aquest lloc (a més de l’enorme qualitat de les carns i de la bona preparació, que respecta els punts en què se serveixen): la salsa criolla i el chimichurri que ofereixen per acompanyar-les. Són elements senzills, però que si no estan fets a la perfecció poden arruïnar un menjar, cosa que passa en altres llocs.
Les empanades, recepta heretada del gran mestre Alfredo, són inigualables, tant en la massa com en el farcit, sucós, regalimant per l’abundància i bona cocció de la ceba i el tall de la carn a ganivet. Dels entrants, el matambre i sobretot el vitel toné són gairebé obres mestres. De les milaneses, a cavall –amb un ou ferrat al cim–, napolitana o simple, ja n’hem parlat. El rostit, el vacío i sobretot la brinça són els plats forts que el xef i graeller, Claudio Peruzzeto, treu de la cuina i graella a la vista. Si després de tot això se segueix respirant, les postres, una altra herència del mestre Alfredo, són per escriure una crònica a part. La torta Rogel, els flams, els púdings, tots elaborats a la casa, amb aquest matrimoni criminal amb almívar de llet, fan les delícies dels llaminers i el patiment dels diabètics.
