La Cova Fumada: la llegenda

La Cova Fumada és un fenomen que supera l’àmbit gastronòmic. A les 15 h tanquen les portalades. Qui no és a la llista de Josep Maria Solé, no hi entra. Arriba una parella d’indis: han llegit en una guia sobre aquest espai de resistència. Veuen la cua i pregunten. Els clients, amables, responen. Els clients són veïns, ciutadans de la república de la Barceloneta que, com els guiris, esperen el torn. Disciplinats, pacients, resignats. “Si no ets a la llista, no hi entres”. Aquesta porta, que vigila 70 anys d’història, és més difícil de travessar que la de l’última discoteca de moda. Els indis asseguren que tornaran a la nit. Que Ganeixa s’apiadi d’ells: els horaris que regeixen aquí corresponen a estranys rellotges.

Al cap d’una mica, el Josep Maria em ve a buscar. Passo per darrere la barra, on feineja el Magí, el germà. Al capdavant de la planxa i els focs, la mare, la Palmira, i el Magí i el seu fill Guillem. Hi vaig sol, però hi entrem tres. Ens asseuen junts. El Josep Maria diu: “D’aquí n’han sortit moltes parelles. Persones desconegudes que han compartit taula i que han intimat”. Ells són cosins; un, del barri, client habitual de la casa; l’altre, constructor de cuines. Demano bacallà, d’acord, no hi ha bacallà. Calamar amb cigrons, musclos a la marinera i una bomba. La bomba, tapa emblemàtica de la casa, de la Barceloneta, de Barcelona. Va ser obra de l’àvia Maria “el 1955”, afina el Josep Maria. Celler primigeni, va evolucionar fins a aquest menjador de barri. L’origen de l’invent és una croqueta, és Tarragona, és l’allioli. “La primera versió portava carn amb pinyons”. El Magí, el pare, tenia molta gràcia venent-les. Allioli i salsa picant amb oli i pebre de Caiena i… el Josep Maria calla. Ja ha dit prou. Doble arrebossat? Una fritada andalusa? No ho sé. Explica una altra cosa: “Un dia un veí que es diu Enric la va tastar i va dir: ‘Això és la bomba’”. Apunteu-ho, historiadors del quotidià.

És un negoci formidable: un vi blanc, un vi negre i una marca de cervesa. Ni complicacions d’estoc ni malabarismes amb les ampolles. Brogit, tràfec, velocitat, calor. “La gent ve perquè el menjar és bo, no per la meva simpatia”, diu fent broma l’amo (o no?). La bomba és sensacional: arrebossat cruixent, patata, carn i les dues salses. Els musclos estan al punt, i també el calamar, amb uns cigrons massa grossos (però ben cuinats). Porró de vi de batalla, adequat a l’ambient. Els meus veïns em deixen tastar el capipota, també amb nota. Cafè amb rom. Cuina popular en un ambient popular a preus populars. Resultat? Seguidors a dojo.

Torno a la bomba. És lleugera, però no es desfà. Explica el Josep Maria que un programa de tele amb gran audiència li va proposar que expliqués la recepta. Va declinar sortir-hi. És el seu patrimoni. Molts restaurants preparen bombes. Són una altra cosa, són altres històries. Aquestes són llegenda.