Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Horiginal
© Iván MorenoHoriginal

Restaurants literaris de Barcelona

Passegem per la ciutat al rescat dels racons que han vist i tocat els escriptors que han viscut a Barcelona

Escrit per
Andreu Gomila
Publicitat

No sé vostès, però aquest lector, una mica mitòman i tastaolletes, té la sensació que això del glamur de bars i restaurants, memòria silenciosa de la literatura contemporània, del segle XIX ençà, és d’una altra època. De quan els de la Gauche Divine sopaven al Flash Flash, encara digne i de visita obligada, o passaven la tarda amb un gintònic i un biquini al Pippermint (Bori i Fontestà, 20, T. 93 201 00 08), avui orgullós de mostrar al seu web fotos de Messi i Víctor Valdés, ‘oblidats’ Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma. Avui, els escriptors de la crisi, els de menys de 40, amb prou feines baixen al bar que tenen a sota de casa a fer-la petar, com Llucia Ramis, que ens diu que és fan de la bodega Quimet, potser per les seves espectacular banderilles. O Cristian Segura, que fa acabar 'Ciment armat' al Monterrey, punt de referència del seu univers de l’Upper Diagonal. Més que de restaurants de capipota, els autors d’ara es refugien a bars de tota la vida, amb cert carisma retro, com la Bodega d’en Rafeli el Quimet i Quimet, quarters generals de Kiko Amat, Miqui Otero i companyia. Indrets on no trobareu res que us indiqui que allà s’hi ha pensat la Barcelona literària moderna, on s’han posat a parir els autors rivals i s’han dit pestes d’editors, agents i premis literaris.

©Ivan Moreno

Però hi va haver un moment, entre els anys 50 i els 80, quan encara ningú no moria per anar a l’últim restaurant de moda, en què Terenci Moix vivia a la Granja Gavà (Joaquín Costa, 37, T. 93 302 38 45) –ara ridiculitzada en un trist local 'cool' passat de moda anomenat Beirut–, Manuel Vázquez Montalbán passava els migdies a Casa Leopoldo, García Márquez escrivia al Mundial, Gabriel Ferrater i Blai Bonet discutien amb estudiants fins a les tantes al finit La Gota de Oro de Sarrià, Mercè Rodoreda citava els seus amics al també desaparegut La Punyalada i a les cadires del Bauma (Roger de Llúria, 124, T. 93 207 54 31) s’asseia Joan de Sagarra. Si hem de buscar un mite recent, hauríem d’anar a la terrassa de l’Estudiantil (Gran Via de les Corts Catalanes, 592, T. 93 302 31 25), on el fugisser poeta Miquel Bauçà citava el seu editor, Bernat Puigtobella, per comentar les obres que tenien en cartera. Era l’única persona que veia durant setmanes, i al bar no sabien, esclar, que allà despatxava el millor poeta català de l’últim quart del segle XX. Al Cèntric, ara brillantment recuperat, tampoc no recorden que A.G. Porta i Roberto Bolaño van segellar als 70 una gran amistat, i el bar acabaria sent protagonista de 'Los detectives salvajes'. El local no ha tancat mai des que el català i el xilè el van descobrir –Bolaño vivia al costat–, però ara s’assembla molt a com era fa 40 anys. El Castells deu ser ben igual de com ho era quan el gran autor bevia te per apaivagar la gana. Per sort, el Cèntric no és encara el Deux Magots parisenc, alberg dels existencialistes Sartre, Camus i Beauvoir, on et claven 20 euros per dues birres.
©Ivan Moreno

Tanmateix, sí que hi ha dos locals que s’han convertit en seu de l’escassa massa crítica literària amb ganes de convertir en mite el seu pas per la terra. L’un és Il Giardinetto, centre d’operacions de Vila- Matas i de molts altres grans autors barcelonins. Allà, per exemple, s’hi va presentar 'Los detectives salvajes' i al web de Vila-Matas podem veure una foto mítica, tant o més que aquella de García Márquez amb un ull blau provocat per Vargas Llosa, amb Bolaño, Ignacio Martínez de Pisón, Javier Cercas i Jorge Edwards. La nova 'starlet' de la literatura barcelonina, Milena Busquets, també freqüenta el restaurant, segurament viciada per la seva mare, Esther Tusquets.

L’altre local ‘important’ de la Barcelona literària actual és Casa Agustí. Els imparables Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Manuel Forcano, Txema Martínez Inglés i companyia hi dinaven sovint, potser acompanyats d’Enric Sòria o Sam Abrams. Potser algun dia podríem fer una comparació semiòtica entre aquest restaurant i el de Gràcia, entre el món ‘castellà’ i el ‘català’. I enmig posar-hi el Quimet i Quimet i el Rafel, síntesi jove d’aquells dos universos que semblaven tan diferents i separats, però que ara es barregen amb una naturalitat corrent. Una altra prova és el cau dels poetes de Barcelona, L’Horiginal. Aquí sentirem recitar en un idioma o altre sense que ningú no munti una guerra civil. Les copes no van gaire cares i, aquest sí, fa cara de cau d’escriptors. Són d’ara, però, i no hi ha cap nostàlgia a l’abast. D’aquí a 20 anys, quan en Josep Pedrals tingui la bessonada a la universitat i Francesc Garriga, una estàtua davant del bar, potser les Deux Magots serà el ‘xino’ de la Rive Gauche. I, citant una novel·la de David Castillo, no mirarem enrere.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat