Time Out Barcelona » Gai i lèsbic

La ciutat dels óssos

rmartin — Tue, 07 Feb 2012 23:00:00 +0000

L’argument no podria ser més clàssic: en una ciutat comencen a produir-se misteriosos assassinats i un grup de superherois decideix resoldre el cas. Però a Beartoncity. El abominable hombre del cuarto oscuro les coses són una mica diferents. És un món on gairebé tothom és gai i on existeixen les saunes més grans del planeta. És allà on tenen lloc els crims que els herois, peluts i panxuts, investiguen. Aquest és el món que dibuixa Daniel Mainé (San Fernando, 1981) en el seu primer còmic. Divendres el presenta a la llibreria Antinous acompanyat de l’il·lustrador català Sebas Martín.
Mainé, que s’autodefineix com un ós simpàtic i baixet, explica que tot i que la temàtica gai és explícita (hi trobareu escenes de sexe) no és l’element que defineix la seva novel·la gràfica. “Volia fer una història sobre óssos, però sense entrar en el gènere dels bara japonesos –el manga gai–. Volia fer una història divertida amb què qualsevol pugui passar una bona estona. Al còmic hi ha sobretot sentit de l’humor. I un homenatge al món dels superherois”, diu.
Els personatges de Beartoncity són versions d’herois de còmic que els aficionats reconeixeran. Hi ha Ironbear, un promiscu magnat de la indústria de les joguines sexuals; Bhor, un corpulent camioner ros; Bestia, una versió detectivesca i grassoneta de Robin; Rainbow Kid, l’únic super-heroi prim però amb debilitat pels óssos; i Green Lighter, un florista inabastable perquè és heterosexual. Si una cosa fa bé Mainé és dibuixar plantígrads: musclebears, polars, daddys o chasers. A Beartoncity hi trobareu de tot.
L’autor dibuixa per afició. Fa un parell d’anys va començar a fer cursos per perfeccionar la tècnica, i animat pels seus amics, va crear aquesta història. Hi va treballar deu mesos i la va presentar a una editorial madrilenya, Diábolo Ediciones, que no va dubtar a publicar-la. Afirma que el seu únic objectiu ha estat passar-s’ho bé. “M’han inspirat sèries com Dr. Who o Torchwood on surten gais de forma molt natural. No és un còmic reivindicatiu”, afegeix. Entre les seves influències també cita autors de còmic nord-americans com Humberto Ramos i Sean Galloway.
El llibre, publicat al desembre, ha tingut una bona rebuda entre els aficionats al gènere. L’autor no descarta recuperar els personatges.

Beartoncity
Antinous. Divendres 10. 19.30 h

Sueu la samarreta

mjgomez — Wed, 01 Feb 2012 13:22:50 +0000

Quan va tancar el DBoy, els aficionats a ballar fregant el pit suat contra els altres van quedar orfes. A Barcelona calia una nova sessió on els addictes a les sales de musculació poguessin lluir els progressos. Per sort, van arribar els Saturgays, un triomf a The One. Amb l’inici de l’any, la festa s’ha traslladat a Ribelino’s, a la zona alta, i li ha sortit competència directa al centre, la sessió Bitch a l’antic Palacio del Flamenco. Si us pensàveu que durant l’hivern no hauríeu d’ensenyar carn, us equivocàveu. Ja podeu avançar la vostra particular operació biquini.

Després d’una reeixida etapa al Poble Espanyol, els Saturgays han estrenat ubicació. La festa revelació de l’ambient dels últims mesos compta amb un potent equip encapçalat per l’empresari de l’oci Carlos Aparicio i un bon equip de relacions públiques bregats en mil i una batalles. Les sessions acostumen a ser temàtiques, una excusa com una altra per vestir (o desvestir) els seus gogós de romans, policies o àngels. Als plats, hi trobareu DJ com ara Rafha Madrid, Daniel Carrasco i Enrico Arghentini. Des que s’han traslladat també disposen d’una petita cambra fosca. I és que aquesta festa pretén ser una mica més calenta i menys fashion que la de la competència. En principi, es quedaran tot l’hivern a Ribelino’s. Quan el bon temps arribi, es traslladaran a una altra sala amb terrassa.

Des del 21 de gener, a l’oferta dels dissabtes gais a Barcelona, s’hi ha de sumar la sessió Bitch, a la renovada sala Opera 137. Els responsables de la proposta són dos veterans promotors de la nit gai barcelonina, Ivan-k i Roman, coneguts per les festes Devotion i Querelle. Tot i que oficialment el nom de Matinée no consta enlloc, hi ha involucrats molts dels col·laboradors habituals del súper grup d’oci. De fet, serà habitual veure per la sala alguns DJ del Circuit Festival com ara Phil Romano. Segons els responsables, la sessió neix amb ganes d’aportar varietat a l’oferta del cap de setmana i aposta per una ubicació molt més propera al Gaixample per a tots aquells mandrosos que no tinguin ganes de desplaçar-se massa. Si voleu estar al cas de les propostes de les dues festes, feu-vos-en fans a Facebook. Així us evitareu sorpreses.

Saturgays: Ribelino’s. Dissabtes, 24 h

Bitch: Opera 137. Dissabtes, 0.30 h

Boy George

msalicru — Tue, 24 Jan 2012 23:00:03 +0000

El britànic Boy George és una llegenda del pop. Als 80, es va fer famós com el cantant androgin de Culture Club i va triomfar amb temes com Karma Chameleon. Tot i que mai ha abandonat la seva carrera musical, durant uns anys, només es parlava d’ell a causa de diversos escàndols: va ser condemnat a escombrar els carrers de Nova York quan van trobar cocaïna al seu apartament i va ser empresonat a Londres per retenir un escort a casa seva. Ara, amb 50 anys, presumeix d’haver deixat les drogues i volta pel món fent de DJ mentre prepara el retorn de la seva famosa banda. L’artista va ser l’estrella de la festa Who’s the Boss al Cabaret Berlín, club que torna a obrir portes després d’estar tancat tres mesos degut a una sanció. Hem aprofitat l’ocasió per parlar amb ell.

Quina és l’última vegada que vas venir a Barcelona?
Va ser per punxar en una macro festa gai que es feia dins d’un festival, el LoveBall, al 2006. Va ser fantàstic. M’encanta la ciutat tot i que no hi vinc gaire. En canvi, a Eivissa hi vaig tots els estius.

Aquest any compleixes tres dècades en la industria musical. Què penses quan mires fotos teves dels 80?
És com mirar a un altre persona. Hi ha fotos que m’agraden i altres que no. Però no miro mai enrere, no visc en el passat. A mi m’agrada viure l’ara. No en el futur ni l’ahir. Visc el moment. Sempre em pregunten si enyoro aquella època i la resposta és que esclar que no. De cap manera! Va ser meravellós, vaig viure moltes experiències. Però ara gaudeixo molt més del que faig.

Encara surts molt de festa?
No, ja no vaig a clubs. Només quan he de punxar. Quan no treballo, és l’últim que vull fer. No tinc la necessitat d’anar a una discoteca. M’avorreixo!

T’agrada el panorama quan surts de nit?
No, falta actitud. A Londres, els únics clubs que m’agraden són alguns llocs gais on es punxa un determinat tipus de música. Però l’escena clubbing a Anglaterra és un desastre! Hi ha excepcions com ara Ministry of The Sound. Però a la gran majoria de discoteques, sobretot a les heteros, la música que sona és molt cutre. Aquest r&b que vol semblar house… Per favor! No suporto Taio Cruz i companyia! Fa deu o quinze anys, Londres era el millor lloc del món per ser DJ. Ara, els millors DJ britànics mai punxen al Regne Unit. Han de marxar fora. És molt estrany!

T’agrada la música que es fa avui en dia?
Em costa trobar coses que em cridin l’atenció. Tot em sona igual! L’altre dia parlava amb un amic de l’r&b actual. Espero que canviï. De fet, crec que canviarà aviat. Perquè és fotudament avorrit! No vull veure més artistes movent el cul, parlant de si sóc una puta o de si li han robat el nòvio. No hi ha cap tipus de missatge. És molt depriment!

Però hi ha algun artista que t’agradi?
És una pregunta difícil… M’encanta Lana del Rey. Penso que es fantàstica. T’imagines que al final tot és una broma i en realitat és un home? També m’agrada molt Antony and the Johnsons. I Empire of the Sun. El seu tema We are the people és una de les meves cançons favorites dels últims deu anys. També escolto coses antigues. Quan estic a casa m’agrada posar-me a Joni Mitchell o David Bowie.

Fa poc vas publicar un llibre amb fotos teves titulat ‘King of Queens’. És així com et sents, el rei de les reines?
M’agrada la idea. Mai he encaixat en la imatge que moltes vegades es vol vendre dels gais, amb cossos perfectes i depilats. Segurament vaig ser un dels primers homes coneguts que vaig utilitzar el maquillatge sense manies. També adoro el món del les drag queens i hi tinc molta connexió. Són una minoria dins d’una minoria i jo sempre m’he sentit així, com un outsider en un grup ja de per si minoritari.

Com et sents al saber que vas obrir el camí per altres artistes gais?
De tant en tant apareix gent que ajuda a canviar la forma de percebre les coses. La meva gran influència va ser David Bowie. Jo m’emmirallava en ell: la roba, el maquillatge.. l’adoro. Segurament, per a ell, va ser algú altre. Si jo he pogut influir en algú, me n’alegro. Al món sempre va bé una mica més de color!

Al primer senzill del teu últim treball, ‘Turn 2 Dust’, tractaves el tema de l’homofòbia. Creus que encara hi ha molta feina per fer?
Absolutament. Hi ha molts llocs on encara gai i lesbianes tenen molts problemes. Només cal viatjar una mica per adonar-se. No ens podem relaxar. I no cal anar tan lluny. La situació és lamentable a alguns països d’Europa de l’est, a Rússia, a Sud-Àfrica… Hi ha massa llocs on encara no es pot ser lliure.

El passat 31 de desembre Culture Club va tornar oficialment amb un concert a Austràlia. Com va anar?
Vam tocar la nit de Cap d’Any a Sydney i va ser fantàstic. Segurament, un dels nostres millors concerts. Em vaig sentir molt còmode amb els meus companys. Feia 15 anys que no tocàvem junts. I hem tornat amb força. Tenim ganes de fer moltes coses aquest any.

Hi haurà nou àlbum?
Estic escrivint cançons amb Mark Ronson i publicarem un disc a l’estiu. Volem que sigui un gran treball. Però serà un disc madur, relaxat. No pensem ni en les ràdios ni en les llistes d’èxits. No volem competir amb Britney Spears.

Sortireu de gira?
I tant! Aquesta és la idea. Amb les descarregues il·legals, el millor que ara mateix pot oferir un artista són actuacions en directe, experiències úniques i irrepetibles. Hi ha molts llocs a on mai va anar amb la banda i que volem visitar. Tant de bo vinguem a Barcelona. Senyors del Sónar, prenguin nota, volem venir a tocar al seu festival!

– Josep Maria Sarri

Deu anys a les fosques

mjgomez — Wed, 18 Jan 2012 10:57:32 +0000

Si no heu trepitjat mai La Base, un bon dia per fer-ho és el dimarts. A l’entrar-hi només us haureu de quedar en calçotets. I és que en aquest bar de copes ubicat al carrer de Casanova, a tocar de la Diagonal, van per feina. Des que va obrir portes, a finals del 2001, s’ha especialitzat en festes temàtiques on obligatòriament s’ensenya carn: els dimarts i divendres només s’hi pot accedir en eslips o bòxers, els dimecres i dissabtes en pilota picada i dijous i diumenges amb estètica leather.
Allunyat del circuit, La Base va complir el passat desembre i sense fer gaire soroll deu anys d’existència. “A Barcelona no hi ha gaire tradició de locals d’aquest tipus i nosaltres vam ser els pioners de les festes nudistes”, ens explica el Josep, discret responsable d’aquest club freqüentat per amants del cuir i el sexe sense compromisos que s’ha fet un forat entre un públic madur i molts turistes.

Qui arriba?
Entrar a La Base és un autèntic retorn al passat: per accedir-hi, s’ha de trucar a un timbre. A l’interior, quan sona, s’encén un llum i tot els clients a la barra giren el cap per veure qui hi arriba. El primer que us hi trobareu és una petita recepció on us heu de canviar i deixar la vostra roba de carrer. Després hi trobareu la barra on podeu seure i prendre una copa tot i que, no ens enganyem, ningú ve aquí només per a beure. Aquí es busca acció, i l’acció és al darrere, a la zona de cruising. És una zona àmplia i fosca on trobareu molts racons per entretenir-vos, ja sigui mirant o participant d’una forma activa –o passiva– en la festa.
Les sessions que tenen més èxit a La Base són les nudistes. De fet, qualsevol dia que hi aneu hi trobareu gent passejant-se sense roba. “Entre els nostres habituals hi ha molts naturistes”, afegeix el propietari, que presumeix de tracte cordial amb els seus clients. “Aquí també ve molta gent que té una doble vida, molts homes casats que per edat o determinades circumstàncies mai no han sortit de l’armari, gent que no va a altres locals perquè no s’hi troba a gust”, apunta. Per promoure aquest ambient discret, la zona calenta del bar és força més fosca que en altres clubs similars. En alguns punts s’ha d’anar a les palpentes. Potser per això també va tenir molt èxit durant la festa de la llanterna, una sessió on tots els llums s’apaguen i on s’entrega a tothom una petita pila per no estampar-se contra un sling. Tot i que no té una regularitat fixa, de forma sorpresa, el local es torna a quedar a les fosques i, per alegria dels fidels, es recuperen les llanternes del fons del calaix. I és que per veure la llum, alguns prefereixen arriscar en la foscor.

La Base: Casanova, 201
De dt. a dg. de 22 a 3 h. 10 € amb consumició i guarda-roba

Un lustre d’humor i transformisme

rmartin — Tue, 10 Jan 2012 23:00:39 +0000

De dia, un treballa dissenyant roba per espectacles teatrals i l’altre fa de cuiner. El primer, l’Ari, és de Santiago de Xile i el segon, l’Edu, dels Prats de Rei, un petit municipi de l’Anoia. Fa cinc anys es van conèixer a la discoteca Metro. Va haver-hi bona sintonia i es van convertir en parella sentimental i artística. De nit, i amb una bona capa de maquillatge, són Ari i la Mega Pubilla. El duet, habitual en molts locals del Gaixample, està d’aniversari i per celebrar-ho el pròxim 18 de gener estrenarà un renovat muntatge a la discoteca on es van creuar per primera vegada.
Quan es van conèixer, l’Ariel Bowie era l’únic que s’havia dedicat al món de l’espectacle de forma professional. Va arribar a Barcelona per casualitat, gràcies als diners que va estalviar participant en un reality show titulat Rojo, fama contra fama al seu país. L’Eduardo Molina començava a sortir per l’ambient i després d’algunes experiències amateurs sabia que volia dedicar-se al món de l’espectacle. “En aquella època jo organitzava unes festes per a fotologuers en un bar del Raval. La connexió amb l’Edu va ser total i el vaig convidar a actuar. A les poques setmanes ja estàvem preparant números de forma conjunta”, recorda l’Ari.
El gener del 2007 van debutar al Zelig, que va ser el local on van crear i van créixer uns personatges que ara tenen vida pròpia. L’Ari és una rock star en decadència que en realitat mai va aconseguir ser l’estrella que desitjava, mentre que la Mega Pubilla és una voluminosa noia de poble que va convertir-se en estrella del Molino. “Nosaltres no som transformistes clàssics, som actors còmics”, afirma aquesta parella que també es caracteritza per interpretar en directe divertides versions de temes populars que els agraden.
En aquests cinc anys, Ari i la Mega Pubilla no han parat. Després del Zelig, van fer tres temporades a la discoteca Arena i són habituals de locals com ara el Dietrich, la Cueva o recentment el restaurant Safir. Precisament, en aquest últim local tornaran a celebrar el seu aniversari el pròxim 28 de gener. Mentrestant també continuaran fent bolos en creuers gais, fora de Catalunya i per l’interior del país, festes majors incloses. El 2012 se’ls presenta força interessant. Tenen moltes idees al cap i ganes de proposar-les, ja que tenen clar que “si et quedes a casa esperant que et truquin, no surt res”. Si tot va bé, el mes de febrer debutaran al teatre amb una obra de text amb el seu particular segell. Serà un pas més en la carrera d’aquesta parella d’emprenedors, que han fet del seu somni la seva forma de vida.

Cabaret Freak Show
Metro (Sepúlveda, 185)
Dimecres 18, a les 3 h

Tai-txi-txuan, un art mil·lenari

rmartin — Tue, 03 Jan 2012 23:00:40 +0000

Voleu començar l’any fent exercici però d’una forma relaxada? El club esportiu de gais i lesbianes Panteres Grogues té una proposta per a vosaltres. El pròxim 13 de gener comencen les classes de la nova secció que s’incorpora a l’entitat, la de tai-txi (o tai-txi-txuan, dit amb propietat). Aquesta disciplina, que va néixer com a art marcial d’atac i defensa, ha evolucionat fins a esdevenir una mena de gimnàstica terapèutica que té com a objectiu l’equilibri físic i mental de qui el practica.
Els impulsors de la nova secció són Toni Delgado i Adriana Salazar. El primer és aficionat al tai-txi des de fa uns quants anys. Va començar en un centre cívic de Barcelona i es va enganxar a la disciplina. En un principi, ell serà el monitor. La segona és una energètica pantera procedent de la secció de futbol femení que després d’apuntar-se a una classe de prova en l’última edició dels Panteresports, el campionat internacional multiesportiu de l’associació, va decidir enredar el Toni i unes quantes amigues per crear el nou grup. Després de fer una nova classe de prova a finals de desembre, la secció arrencarà de forma oficial en uns dies.
“Inicialment, aquest nou grup està pensat per a principiants, per a gent que no hagi practicat el tai-txi i tinguin ganes d’iniciar-se en aquest art marcial mil·lennari provinent de la Xina, encara que els qui ja tinguin pràctica també seran benvinguts a compartir l’experiència panteril”, ens expliquen. La idea és que tots els alumnes siguin capaços d’executar ben aviat la forma de diversos moviments relaxats i harmoniosos, alguns amb noms tan exòtics com “agafar la cua del pardal’ o “acariciar la crinera del cavall”.

A tots els nivells
Les classes s’impartiran un cop per setmana, en sessions d’hora i mitja, tots els divendres a les 19 h, en un centre del barri de Gràcia. Trobareu tota la informació sobre horaris i preus a la pàgina web de Panteres Grogues o al grup de Facebook de la secció (Panteres Grogues Tai-Txi). Si us voleu apuntar a una pràctica esportiva que no exigeixi un gran esforç però el tai-txi no us acaba de fer el pes, les Panteres Grogues també compten des de fa uns mesos amb una secció d’ioga.
El grup es troba dues vegades a la setmana: els dilluns i el dijous. També fan tallers alguns dissabtes. La pràctica és oberta a tots els nivells, des de persones que mai han practicat aquesta disciplina, fins a les que tenen un nivell avançat. Com passa en totes les seccions de Panteres, podreu fer esport al mateix temps que us relacioneu i coneixeu a gent nova.

Panteres Grogues tai-txi
Gran de Gràcia, 115, 2n 2a
Cada divendres a les 19 h, a partir del 13 de gener
www.panteresgrogues.cat

El millor i el pitjor del 2011

rmartin — Tue, 20 Dec 2011 23:00:36 +0000

Les millors ‘drags’
L’època d’esplendor de les drags queens queda lluny, però a Barcelona encara n’hi ha alguna que es pren molt seriosament la seva feina. És el cas de Kyra i Sharonne, les Shimai, que aquest any van ser les encarregades de cantar l’himne del Pride, que va tornar a ser un èxit. Elles mateixes van organitzar un sopar de germanor entre drags per llimar diferències i crear nous vincles. Des del setembre també coordinen un concurs a l’hotel Axel per escollir les millors del seu gènere.

El millor club ‘gayfriendly’
Sens dubte, el Razzmataz. Al club del carrer dels Almogàvers no importen les etiquetes i organitzen festes diverses amb un únic objectiu: que els seus fidels s’ho passin bé, no importa la seva condició sexual. Aquest any han passat per la sala la transsexual més famosa del món, Amanda Lepore –presentant el seu més que decent àlbum–, i la drag més popular de Londres, Jodie Harsh. Ho han fet en festes com la John John o One Use Kids. Senyors del Razz, l’any que ve volem Sherry Vine i Joyce Maynge, il·lustres transformistes de Nova York i Sydney.

El millor local de noies
Tot i un inici complicat, amb un canvi d’ubicació inclòs, les noies de la Silk han aconseguit en els últims mesos consolidar un bar de copes només per a elles, Le Marlene, tots els dissabtes (i des de fa poc els divendres) al Zeltas. Predir la vida a un bar lèsbic és difícil, però de moment la festa funciona i sembla que encara tindrà vida per uns quants mesos.

L’aniversari més feliç
Enguany, el Casal Lambda ha celebrat 35 anys i això és motiu d’alegria. L’entitat va néixer el 1976 amb l’objectiu de normalitzar l’homosexualitat. Des d’aleshores, les coses han canviat però l’associació segueix al peu del canó oferint serveis al col·lectiu.

El tancament més inesperat
Els que troben a faltar el Martin’s o el Salvation van apuntar aquest any un nou club a la llista de desapareguts: el DBoy. El grup d’oci Matinée va renunciar a la gestió de la seva sala estrella. Però no desespereu: la seva aposta és ara per festes puntuals. Això vol dir que el Circuit Festival del 2012 serà encara més potent. El certamen, que omple la ciutat de milers de turistes gais, es farà del 2 al 12 d’agost i celebrarà el cinquè aniversari. Un altre club que va dir adéu prematurament per una sanció és el Cabaret Berlin. La bona notícia és que si no passa res de nou, tornarà a obrir portes a finals de gener.

L’adéu més trist
Al mes de febrer ens va deixar prematurament Pierrot, nom darrere del qual s’amagava Antonio Gracia José, una de les figures clau del Paral·lel barceloní a finals dels 70 i principis dels 80. L’artista va ser un dels molts que en una època complicada va ajudar a normalitzar i a donar visibilitat a una realitat que fins aleshores s’amagava. El trobem a faltar.

Cant a la tolerància

rmartin — Wed, 14 Dec 2011 09:43:09 +0000

La notícia de l’assassinat d’un jove gai a la zona de cruising de Montjuïc va indignar Jordi Folck. Aquesta tragèdia i la història d’un noi de Badalona que va patir bullying homofòbic, va servir a l’autor reusenc per donar forma al seu últim llibre, Primera memòria d’Abel M., una història d’amor i mort explicada a través d’unes cartes fictícies. El protagonista és el Robert, germà petit de l’Abel que, deu anys després de la mort d’aquest, rep les esmentades cartes “d’una forma estranya”.
Aquesta correspondència el trasbalsa i descobreix que el seu germà no era qui ell creia. “A poc a poc, reviu una història d’amor que, segons ell i molts altres, mai no hauria d’haver estat”, explica l’autor. És a través d’aquestes cartes com coneixem l’Abel, un jove de les Terres de l’Ebre molt conscient de la seva homosexualitat. Per poder viure la vida, es trasllada a Barcelona, on accepta la seva pròpia identitat. El seu destí, però, és tràgic. Segons Folck, aquest llibre és “una carta d’amor, un cant a la tolerància i a l’acceptació de les persones, que han d’estimar i ser estimades per qui ells decideixin. La novel·la tracta la recerca de l’ésser estimat”, diu. L’autor, amb més d’una vintena de llibres publicats en l’àmbit juvenil, ha escrit aquesta història pensant en els adolescents: “En pobles i instituts hi ha encara molta homofòbia”. Per això ha escrit aquest relat en clau adolescent: li agradaria que es convertís en lectura recomanada a les escoles.
L’autor ha estat treballant en el llibre els últims cinc anys, i es va entrevistar amb diversos joves. El resultat és la suma de diferents històries i de la seva pròpia. Hi trobareu també moltes referències literàries i cites que volen descobrir als joves lectors nous punts de vista. En definitiva, són cartes d’amor sense un destinatari concret, sense sexe i sense acció, però que volen conscienciar el lectors, sobretot l’heterosexual, de realitats diferents però molt pròximes.

‘Primera memòria d’abel M’.
Llibres de l’Índex
158 pàg. 15 €

Hora de l’ ‘afterwork’

rmartin — Wed, 07 Dec 2011 11:35:55 +0000

Cada cop són més els locals de Barcelona que s’apunten a l’afterwork. Aquesta tendència, a mig camí de l’aperitiu italià i la sortida de tapes de tota la vida, no és res més que una nova forma de socialitzar en un local de moda i en un horari gens intempestiu. L’hotel Axel aposta aquest hivern per tres sessions que tenen en comú que comencen al vespre i que s’organitzen al seu bar a peu de carrer, The Ground Bar. Per pocs diners podreu fer una copa, menjar alguna cosa, ampliar la vostra xarxa de contactes i retrobar-vos amb els amics.
La setmana festiva a l’Axel comença els dimecres amb l’I am miércoLES, un afterwork lèsbic organitzat per Cristina Cañas, la responsable del grup d’oci lèsbic Insolit World. Ella és una de les cares visibles de les sessions per a noies que s’han fet darrerament a l’hotel heterofriendly. En els pròxims mesos, la seva aposta comença molt més d’hora, a partir de les 20 h. “Vull que les noies tinguin un punt de trobada entre setmana. Que puguin venir a fer una copa i trobar-se amb les amigues, sense necessitat d’anar a dormir tard”, ens explica. Pel preu d’una consumició podreu gaudir d’un bufet a la italiana amb amanides, pasta i pizza. Cada setmana hi haurà alguna sorpresa, des de DJ punxant amb poca roba, massatges gratuïts o expertes en imatge disposades a assessorar-vos.
Des de l’1 de desembre, The Ground Bar acull tots els dijous My Special Guest, la nova festa del relacions públiques, Mario Figueroa. La intenció d’aquest afterwork que comença a les 20.30 h és fusionar moda i art. En aquest cas també podreu prendre una copa, en especial còctels, i picar alguna cosa mentre assistiu a la inauguració d’una exposició, una desfilada de roba o la presentació del nou producte d’alguna marca famosa. De les tres, és la festa més fashion i la que acull un públic més selecte. El DJ resident és un dels it boys barcelonins, Gerard Estadella, àlies Geej. Com totes les festes de l’Axel, està dirigida a un públic heterofriendly.
Un altre relacions públiques molt popular de l’ambient barceloní, Óscar Gaspar, és el responsable de l’afterwork dels divendres. El seu aperitiu reuneix molts nois amb ganes de festa i de començar el cap de setmana al més aviat possible. Pagant només 10 euros i a partir de les 21 h podeu posar-vos les botes amb amanides, risottos o truites de patates. La DJ de l’aperitiu és Simone, a qui també trobareu al mateix espai els diumenges. Ella és la responsable de la sessió Blonde Day, una altra festa vespertina que l’hotel ha estrenat darrerament i que no anomenen afterwork perquè és fa en un dia festiu, però que també vol atreure el públic que prefereix els horaris europeus i no aixecar-se gaire tard el dia següent.

The Ground Bar. Hotel Axel
Aribau, 33. www.axelhotels.com

25 anys contra la sida

rmartin — Wed, 30 Nov 2011 10:04:49 +0000

L’associació Stop Sida celebra el seu 25è aniversari divendres a la Sala Noble de l’Edifici del Rellotge de l’Escola Industrial. Ho farà amb un acte commemoratiu i una exposició de videoart creada especialment per a l’ocasió que es podrà visitar fins al 9 de desembre.
Stop Sida és una organització sense ànim de lucre dedicada a la prevenció del VIH/sida i altres infeccions de transmissió sexual (ITS). La seva principal característica és que ho fa des de i per a gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals i treballadors sexuals. “L’entitat va néixer com una resposta de la societat civil davant la manca de respostes de les institucions públiques, i des d’aleshores no hem parat de treballar per informar i fer possible una societat més justa, més saludable i respectuosa amb les diferents orientacions sexuals”, ens explica Rubén Mora, un dels tècnics de l’entitat.
Afortunadament, des del 1986, les coses han canviat molt. Però continuen sent molt importants les campanyes d’informació i de prevenció. “Encara hi ha molta gent que dubta sobre les formes de transmissió del virus. Al mateix temps, si algú ha tingut un comportament de risc, és important que es faci la prova del VIH. Un diagnòstic precoç continua sent clau”, afegeix Mora.
A Stop Sida qualsevol persona que vulgui pot fer-se un test ràpid del VIH i la sífilis. És anònim, gratuït i confidencial. Només cal demanar cita prèvia per telèfon. L’associació ofereix molts més serveis, com ara tallers de salut sexual i suport emocional.
L’entitat sobreviu amb subvencions públiques i donacions privades, però sobretot gràcies al treball de voluntaris que hi col·laboren de forma altruista. Els voluntaris són fàcils de trobar en bars, discoteques, saunes, zones de cruising, espais de prostitució masculina i trans, xats i portals de contactes, i estan sempre disposats a atendre qualsevol consulta sobre salut sexual.
Durant l’acte festiu de divendres es farà un repàs de la seva història i un homenatge als seus col·laboradors. Stop Sida, juntament amb l’artista Juan Martínez Villegas, també ha preparat una exposició per celebrar l’efemèride. La mostra, titulada En el nom del sexe, conté cinc vídeos on es proposa una reflexió sobre la construcció de la identitat, l’estigma i la discriminació. Es podrà veure al mateix espai on es fa l’acte commemoratiu.

25 anys de Stop Sida
Escola Industrial (Urgell, 187). Divendres 2. 19 h. www.stopsida.org