5 claus per entendre 'El professor Bernhardi'

Schnitzler va situar l’obra a la Viena del 1900, tot i que Albertí col·loca l’acció en el món contemporani. Parla d’un institut mèdic vienès, el director del qual, el doctor Bernhardi, es nega a què un mossèn vegi una malalta terminal amb l’argument que té dret a gaudir dels seus últims moments de felicitat. Tot això crearà un gran enrenou i donarà cos a una potent peça dialèctica, de grans arguments.

Albertí diu que Schnitzler situa el teatre europeu de l’època en un lloc insòlit, que no és el d’Ibsen, ni de Strindberg, ni de Txékhov, ja que ens demana “com ens definim ideològicament”. El seu referent immediat és la filosofia de Nietzsche. “Quan va vaticinar la mort de Déu, Nietzsche va alliberar els homes que es preguntaven quin art havien de fer”, diu el director. I afegeix: “Totes les arts descobreixen aleshores que la bellesa, el rigor i el discurs té l’origen en el propi llenguatge”.

I aquella Viena que no havia perseguit els jueus, aquella comunitat on els dogmes cristians tenien un pes menor, esclata i ens ofereix grans creadors i un nou corrent de pensament. Albertí assegura que “Schnitzler va seguir un camí paral·lel al de Freud”. El món de Schnitzler és el d’'El món d’ahir', de Stefan Zweig, una Viena multicultural on hi vivien Freud, Wittgenstein, Egon Schiele, Gustav Klimt...

'El professor Bernhardi' és una peça totalment masculina, “una excepcional partitura per a actors”. Albertí té a Lluís Homar en el paper protagonista –“el veurem com mai no l’hem vist”, vaticina–, però també compta amb Manel Barceló, Joel Joan, Pep Cruz, Joan Negrié, Rubèn de Eguía, Oriol Genís, Roger Casamajor...

“He fet una cosa insòlita: el treball de taula s’ha allargat fins a la sisena setmana d’assajos, ja que l’actor havia de comprendre fins a l’últim detall tot allò que diu”, afirma el director. “No és una obra sobre una comunitat de metges a la Viena del 1900, sinó una obra que va sobre la necessitat que té l’individu de saber què substitueix Déu”, dispara Albertí. Tampoc no es pensin que serà una classe de filosofia de l’entenebriment, sinó que l’obra és ràpida, a voltes divertida. I Bernhardi és una mica com el doctor House.