Els gastrònoms consideren que el millor plat és aquell que amb els mínims ingredients aconsegueix el màxim plaer gustatiu. '9 maletes' de Joaquim Oristrell és el contrari: una de les receptes que ocupen tres línies a la carta i després a taula només és una suma d’aliments sense harmonia. La funció és una comèdia amb assassinat, una intriga de tresors ocults –com les dotze cadires de Mel Brooks–, un musical de petit format, un monòleg sobre l’art de l’epístola (cartes d’amor, odi, comiat, sobre la soledat, la incomprensió, la mort), un recital de Mercè Sampietro i un altre del músic Eduard Iniesta.
Un enrenou de gèneres que no troba la manera de fondre’s en un tot atractiu. Oristrell no ha sabut trobar el vincle que barregi adequadament una feble trama de misteri –per no saber-se, no se sap com una bibliotecària posseeix una fortuna en diamants– amb un estimable homenatge a la pèrdua de tradició de les cartes, amb una atractiva selecció i una encara millor lectura-interpretació de la Sampietro. Iniesta és un bon acompanyant que en els moments claus en què ha d’assumir més protagonisme posa en evidència la seva falta de carisma escènic.
Amb molt menys guanyaria aquest muntatge, com ha demostrat Pau Carrió amb el seu cicle epistolar al Lliure. Llavors tindríem un recital de la gran Sampietro, acompanyada per Iniesta i un carregament d’extraordinàries paraules. Només cal aplicar bona dramatúrgia perquè la recepta funcioni sense frivolitats.
