Director: Iñaki Rikarte. Autor: José Dault, Garbiñe Insausti, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín. Amb: José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo.
Fer emocionar darrere una màscara, sense paraules, deu ser una de les coses més difícils d’aconseguir des d’un escenari. Aconseguir que el públic venci els recels de la presumpta incomunicació, la distància i copsi tot els matisos de la història, per senzilla que pugui ser. Cert, hi ha la música. Però també hi ha tres actors –Jose Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo– que saben emetre gestos amb significat i significant, i que expliquen la història d’André i Dorine com en una novel·la gràfica d’ Art Spiegelman, per exemple.
Aquesta obra de la companyia basca Kulunka Teatro és una delícia. Un melodrama sobre l’Alzheimer que fa que surtis del teatre amb unes ganes de trucar els pares i petonejar qui tinguis al costat. I és la història d’André i Dorine, dos iaios entranyables que trepitgen la fusta sense ganes, cansats, i se’n van amb el nostre entusiasme entregat. I això que ‘només’ ens expliquen un cas d’Alzheimer, tots els passos que pateix una dona gran i la seva família quan se li diagnostica el mal. La por del fill, la incomprensió del marit, el lent i fatal esborrament dels records d’ella.
André, que és escriptor, intentarà rescatar la memòria comuna fent el que millor sap fer: escrivint la seva història. Però arribarà tard, ja que ella haurà perdut ja la capacitat de llegir. Però podrem veure en escena trossos de la seva vida, quan i com es van conèixer, com va ser el primer petó, el casament... I serem capaços d’esbossar un somriure davant del drama. Hi ha escenes antològiques, clàssics del món dels gags, com la de l’espera a la consulta del metge. I n’hi ha que ens trencaran per la meitat, com la del ball, clímax d’una obra que haurien de veure tots els fills del món.
