El millor de 'Blau' (el relat d'un rescat en alta mar explicat pel nàufrag, la persona responsable de la base de control marítim i el pilot de l'helicòpter enviat en la seva recerca) és la combinació d'elements narratius convencionals amb d'altres que pertanyen a la pura fantasia o són reverberacions de clàssics del teatre. Explicat en sec, l'obra és només la conversa via ràdio de tres persones connectades a una nit accidentada. Però l'autor afegeix girs absurds, poètics: un mecànic-marí que no sap nedar, un pilot amb narcolèpsia, un radiofonista amb insomni, els tres assaltats per l'ombra del pare (o la mare), com el fantasma entre tenebres que visita Hamlet.
I a més, un mar que l'autor evoca primer com un misteri del Triangle de les Bermudes i després –ja sense cap lligam de versemblança– com una aventura metafísica del Baró de Münchhausen.