Autor: Donald Margulies. Direcció i versió: Daniel Veronese. Amb: May Pascual, Gloria López, José Olmo, Orencio Ortega.
Si em diuen que aquesta obra de Donald Margulies va guanyar el Pulitzer del 2000, m’ho crec. I no sóc ningú per rebatre-ho. Però també puc pensar que aquell devia ser un molt mal any per al teatre nord-americà, ja que, sincerament, hi ha pocs llocs on agafar-la, a banda que es tracta de la mil vegades explicada història d’un grup d’amics la rutina dels quals es veu alterada per la irrupció d’agents externs.
Els actors fan el que poden amb un text escarransit i una direcció d’actors –sí, de Daniel Veronese– gairebé inexistent, feta sense ànima, amb un Tomàs (José Olmo) passat de voltes i unes Bea (Gloria López) i Karen (May Pascual) que no acaben de trobar el personatge. L’una, com a dona abandonada que amaga un cadàver a l’armari. L’altra, esposa dominant i segura. Només veiem el personatge de Gaby (Orencio Ortega), un home entre l’espasa i la paret, entre l’amic que decideix canviar de vida i la dona que li ofereix seguretat i amor etern, cosa que ell accepta de grat. Només ell sap mostrar-nos el pas del temps, els dubtes de l’amor, la incertesa de la vida.
