Contra l'amor

Esteve Soler ha fonamentat el seu èxit internacional, i no és conya, sobre una trilogia que en els seus títols dóna ja una pista interessant de com l’autor s’enfronta a temàtiques o conceptes subjectes de moltes interpretacions, però que en qualsevol cas afecten profundament la societat occidental. Els tres textos, 'Contra el progrés', 'Contra la democràcia' i 'Contra l’amor', estan construïts sobre un seguit d’idees, gairebé una sèrie de contes curts (set per entrega), que qüestionen, ironitzen i denuncien la realitat que s’amaga darrere d’aquestes paraules. 

'Contra l’amor' segueix aquest mateix esquema des de l’òptica d’un sentiment tan universal com teòricament apreciat. Però què ens queda ara de l’amor? Soler ha escrit unes breus narracions que van més enllà de l’obvietat o el gag dels acudits per crear situacions realment insòlites i la majoria de gran teatralitat, des d’una imaginació sense límits. Tot i que l’humor, i un xic de sexe, recorre d’una manera o altra totes les escenes, n’hi algunes hilarants com la de la dona “assetjada” per l’exmarit; altres més profundes (els astronautes), surrealistes (la dona que es trenca), de ciència-ficció (les pastilles de l’amor), o força cruels (la princesa) fins que arriba a un monòleg final, que és el més fluix de la funció perquè no va al gra. El text necessita d’una direcció acurada com la que li dóna Carles Fernández Giua en una posada en escena trufada amb cançons i unes transicions molt adequades i, a més, uns intèrprets versàtils i entregats que demostren com d'increïbles són Dani Arrébola, Eva Cartañá, Laia Martí i Guillem Motos.