Cyrano de Bergerac

Time Out diu

Després del George de 'Qui té por de Virginia Woolf?' que, amb el permís d’'Incendis' i 'Els jugadors', és la gran triomfadora de la temporada, a Pere Arquillué només li faltava posar-se en la pell del mite, calçar-se el nas més famós de la història del teatre i deixar-nos bocabadats, un cop més. El repte era el caramel enverinat de Cyrano de Bergerac, una obra de la qual els més joves només n’havien sentit a parlar gràcies a la feina que hi havia fet Josep Maria Flotats, en temps immemorials, és a dir, fa prop de 30 anys. Una llepolia que podia servir per afirmar, rotunds, que Arquillué és el nostre Ralph Fiennes, el nostre Martin Wuttke, actors totterreny que ho donen tot damunt un escenari, que fan riure, fan plorar, fan que els mirem quan estan callats, que desitgem que omplin de nou l’escena.

I el Cyrano que ha muntat Broggi a la Biblioteca és un treball servit en safata a l’actor, on interpreta un poeta xerraire, bo, pobre i desgraciat, que s’enamora de la seva cosina, la qual, alhora, l’admira, però estima un jove i bell cadet de la companyia de Cyrano. El poeta arribarà a un acord amb el noi per satisfer els desitjos de Rosaura: com que Cristià no sap parlar, li escriurà tot el que li ha de dir, i així la tindrà als seus peus. A canvi, Cyrano serà sempre a prop d’ella.

Es tracta d’una obra ideal per a Broggi, clàssica, tragicòmica, per a intèrprets, per a l’espai medieval que gestiona la companyia La Perla 29. Però no sé, la recomanaria a tothom, però no hi tornaria a anar. Sí, Arquillué demostra actituds interpretatives amb un paper que li exigeix tot. Sí, el moviment escènic i haver jugat amb la profunditat de la Biblioteca són dos grans encerts. Sí, les dues hores i mitja de funció passen sense destorb. Però, a banda dels petits problemes de ritme que solen tenir les obres de Broggi –sense adonar-te, de cop, la cosa baixa–, el seu Cyrano de Bergerac no arriba a emocionar-nos.

I no emociona, potser, perquè no hi arribem a connectar del tot. Aquell toc empàtic que tenen les obres de Broggi, aquí, no sabem per què, desapareix. No ens cau cap llàgrima, per exemple, quan el jove Cristià (Bernat Quintana) veu, al llindar de la mort, que l’amor que Rosaura (Marta Betriu) sent per ell és fals, que no li pertany. Només en l’escena del balcó, quan  Cristià –subtitulat per Cyrano– se sincera amb Rosaura, sentim una llàstima infinita pel xerraire. És una escena memorable, amb la Lluna al fons que puja, poca llum, i tres amants que parlen. Millor que Romeu i Julieta. La resta? Una lliçó d’interpretació d’Arquillué, que Quintana i Betriu haurien de gravar i veure un cop a la setmana. –Andreu Gomila.